Tocant les pilotes

Mr. Hyde o la vulgaritat del no-equip

2010-10-20T02:46:00.000-07:00

L'etapa més complexa i dura, però alhora gratificant, de la tasca de l'entrenador de futbol base és la construcció de l'equip. I no ens referim només a la contractació i inscripció de jugadors, sinó a l'empresa d'encaminar-los a defensar uns mateixos valors i a lluitar per uns objectius comuns.

Per sobre de tot, el grup de persones ha d'adonar-se de la importància de la paraula equip, de la necessitat de treballar plegats per acabar recollint fruits, normalment a mig/llarg termini. En aquest laboriós procés, que no té un inici ni una fi, sinó que cal madurar-lo durant tota la temporada, és imprescindible la coherència de l'entrenador, és a dir, el respecte als principis exposats en la reunió prèvia a l'inici de la pretemporada, ja que trencar-la suposarà els primers conflictes dins del vestidor.

En aquest sentit, cal que el tècnic tingui molt clars i sàpiga raonar els eixos sobre els quals vertebra la seva actuació, ja que les pressions externes no tardaran en arribar, sobretot si no s'aconsegueixen resultats. Per a l'entorn, els resultats no són les millores en la cohesió del vestidor, la progressió diària en els conceptes ofensius i defensius del joc, l'evolució en el rendiment de cada jugador, sinó els dos números reflectits a un tauler publicitari d'una marca de refrescos. El resultadisme exacerbat està fent un gran mal a l'esport. "Què heu fet?", "Nen, si fas tres gols, et dono 10 euros", "Hem perdut per culpa de l'àrbitre", són frases que se senten cada cap de setmana als camps de futbol formatiu d'arreu. Per tant, entrenador... cap fred, sempre.

I que quedi clar, tenir uns valors molt definits i saber-los inculcar al col·lectiu que encapçales no significa que no es produeixin conflictes. No tractem només jugadors, tractem persones amb caràcters, cultures i formacions molt disperses, una gran diversitat d'egos que cal saber manejar per mantenir el conjunt en constant equilibri. Liderem un grup de més de 20 persones que reben continus inputs de l'exterior, els quals cal fer-los diferenciar del que realment compta, del que es parla al vestidor. Això sí, en un equip tothom és necessari, però ningú no és imprescindible. I si algú no ho vol entendre, porta!

L'equip és quelcom més que un grup d'individus, és una unió, una generositat, un sentiment de pertinença, un esperit de lluita... una interacció de molts factors que contribueixen a l'èxit de la filosofia posada en pràctica. I l'èxit, torno a repetir, no són dues xifres aconseguides amb la fórmula maquiavèl·lica "el fi justifica els mitjans". Com sempre expresso als meus jugadors, primer, equip; segon, bon joc, i tercer, resultats. Les victòries, que són importants per a l'autoconfiança de l'equip, com a mostra que allò treballat està començant a sortir, poden ser, a la vegada, contraproduents, transformant-se en eufòria, supèrbia, relaxació... sobretot si no es fa èmfasi en la dificultat, en la feinada de conjunt que hi ha hagut per tal d'obtenir-los. "Que fàcil és això de guanyar...", poden pensar els joves, si el resultat sorgeix a partir de la pilotada i el joc individual; aleshores, renunciaran a tots els valors que els faran bons jugadors de futur. Per tant, no podem potenciar el resultat pel resultat, el joc basat en fer arribar pilotes als "jugadors estrella", per aconseguir el triomf immediat, sinó intentar formar tants futbolistes i persones com sigui possible, en la idea del joc de construcció, creatiu i imaginatiu. Molts pocs entrenadors duen a terme la seva labor en base a criteris formatius i els que ho fan sembla que remin a contracorrent. No defalliu, la recompensa final serà enorme.

El director d'equip ha de treballar de forma constant, incansable, ja que un moment de desatenció o de debilitat en la seva coherència pot desencadenar una crisi en l'ecosistema. I és que, quan es manifesta Mr. Hyde o la cara fosca del col·lectiu, ho fa amb força. Un jugador que no pressiona, dos que es discuteixen amb la pilota en joc, els de la banqueta que murmuregen i critiquen a tort i dret o guerres individuals sense sentit simplement per assolir altes cotes de reconeixement de l'espectador. Ai la patacada que ens fotrem quan ens quedem meravellats per la preciositat del nostre melic... Mr. Hyde -el no-equip-, un personatge desdoblat de l'estable i bondadós Dr. Jekyll -l'equip-, apareixerà de forma repetitiva i ens permetrà recordar als jugadors que l'egoisme i l'individualisme són els pitjors enemics del futbol, de l'esport i de la vida en general.

Tornant a córrer

2010-07-20T11:52:00.000-07:00

Amics i amigues de tocantlespilotes,

Amb l'estiu, l'aturada de les competicions i, en definitiva, de les anècdotes que enriqueixen aquest blog ha limitat la publicació. Amb el començament de la pretemporada als futbols base i amateur, la pàgina tornarà a l'activitat habitual, amb un article cada 15 dies.

Disculpin les molèsties,

Tocant les pilotes

I com a substitutiu, més futbol!

2010-06-01T01:24:00.000-07:00

El Drink Team va imposar-se a l'equip local a la final del darrer torneig d'estiu
de Figuerola del Camp (Alt Camp)

Aquest cap de setmana, ha finalitzat la major part de les competicions de la Federació Catalana de Futbol. Alguns equips continuaran entrenant fins a meitats de juny, però la majoria ja s'ha acomiadat fins al curs vinent.

Els clubs més professionalitzats posaran deures als seus esportistes (carrera per la platja, taules de flexibilitat i de força...), per no partir de zero a la pretemporada, i els prohibiran pràctiques agressives per a les articulacions, com ara el futbol sala.

Els jugadors amateurs, en canvi, se n'aniran de vacances sense cap consell dels seus tècnics i s'autoimposaran tasques a fer (24 hores, tornejos de festa major...), no per obligació, sinó pel plaer de compartir tardes de futbol sala amb els amics de tota la vida.

Cada estiu comença amb esbufecs, acaloraments, butllofes i cruiximents. Com n'és de traïdora la transició del camp gran a la pista... Ara bé, després de dues setmanes de partidets, el patiment ja és història.

A finals de juny, arriba l'hora de la veritat, ja que comencen els campionats. Cal muntar els equips i tothom s'afanya a aconseguir els millors cromos. Podem parlar de cinc tipologies d'equip:

Selecció galàctica: Els cracks de la zona s'ajunten per fer jogo bonito. Ells s'agraden molt, però normalment no són més que una suma d'individualitats.

Colla amb dos o tres infiltrats: Una colla d'amics consolidada des de fa molts anys no pot permetre's el luxe de perdre el torneig local i, cada estiu, incorpora dos o tres fitxatges estrella perquè l'ajudin a assolir aquesta meta.

Colla a seques: Un grup d'amics, que es baralla més a la pista que als altres àmbits de la vida, intenta ser competitiu i millorar any a any per fer-se seva, de tant en tant, la copa de campions.

Equip de sala: Un equip amb anys d'experiència al futbol sala, que no destaca per tenir grans recursos tècnics, però sí pel rigor tàctic, lluita sempre fins al final.

Colla patxanguera: Una colla molt maca d'amics que es planta als tornejos sense saber contra qui s'enfronta, sense conèixer les normes, però que gaudeix al màxim cada moment del joc.

El fet que gran part dels equips siguin colles d'amics dóna valor afegit a aquesta pràctica estiuenca; a la pista, es veuen nous papers i noves relacions dins del mateix grup de gent. Potser, el més tímid a la discoteca és el líder de l'equip i, en canvi, el més xulo seu a la banqueta perquè de futbol no en té ni idea; o tal vegada, dos jugadors picats per un tema extraesportiu han de fer una paret per generar una ocasió de gol. A més, la falta d'entrenador -normalment no n'hi ha- obliga que cadascú sigui molt conscient del rol que ocupa dins l'equip i que tothom demostri generositat amb el grup.

Estiu i futbol és una mescla màgica que dóna al·licient a municipis avorrits, que omple pistes poliesportives que durant la resta de l'any estan més aviat buides, que genera un vincle afectiu formidable entre jugadors i espectadors; sens dubte, una combinació que enforteix les relacions humanes i que deixa nombrosos moments per al record.

Tot està a punt per al tret de sortida de la temporada futbolística d'estiu, dos mesos emocionants plens d'alegries, decepcions i picabaralles, envoltats d'una immensa aurèola de bon rotllo. Moltes persones anònimes, a les quals cal agrair la seva dedicació, ho faran possible.

Banquetes de solitud

2010-05-04T04:23:00.000-07:00

L'entrenador és sovint un ésser incomprès, que amaga el cap sota una gorra per aturar les clatellades que li arriben de tots costats i que perd els quatre pèls que li queden mentre rumia com poder fer un pla d'intervenció que pugui conviure amb l'actual sistema futbolístic, desorganitzat i resultadista a més no poder.

La tasca del tècnic és complicada perquè no només ha de treballar en la millora del joc, sinó també procurar per la cohesió interna del grup humà que lidera. Els seus objectius són clars: construir un equip i mantenir-lo en el temps.

Si aquesta missió inicial ja topa amb alguns paranys (l'equip de categoria superior no rutlla i t'agafa jugadors, d'un any a l'altre et marxa el gruix dels futbolistes...), encara és més difícil conviure amb un entorn que, normalment, té poca formació esportiva.

Quan l'entrenador arriba a un nou vestidor, intenta detectar quines són les virtuts i quins són els defectes del grup per tal d'anar generant un equip. Sap, també, en quina institució es troba i que poca cosa pot fer per contribuir a la millora del funcionament. Li agradaria parlar-ne, però ningú no li ho ha demanat. Així doncs, se centra en el seu equip i tracta de donar-li unes premisses molt concretes.

Malgrat que els jugadors el miren amb cara d'incredulitat, el tècnic emfasitza que el que més desitja és que es formin com a persones i com a esportistes, que creïn una pinya i que el joc vagi progressant de mica en mica. No els anomena en cap moment la paraula resultat ni els inculca la necessitat d'aconseguir victòries.

Ràpidament, només començar el primer partit, l'entrenador entén els rostres de sorpresa que ha detectat al vestidor. Els nens s'enfonsen quan encaixen un gol, es desconnecten del matx quan el veuen guanyat, protesten a l'àrbitre cada acció... Segurament, algun directiu, pare o amic els ha dit que han de vèncer, encara que sigui a l'últim minut i de penal injust, que només compta sumar els 3 punts.

El tècnic pot sentir-se constantment en entredit, només valorat quan la piloteta entra, però ja està de tornada de tot. En canvi, el nen de 8, 11, 14 anys se sent molt trist si perd, no ho pot suportar; per tant, s'oblida del missatge de l'entrenador i fa prevaldre els inputs que li arriben de l'exterior. "El que diu l'entrenador són bajanades, a mi el que em dóna èxit social és la victòria, i esforçar-me quan ja perdem no serveix de res", deu pensar el jove.

L'entrenador, mentre escolta els pares remugar, marxa tot sol cap a casa, amb la mirada perduda i amb l'estrany neguit de saber que rema i seguirà remant a contracorrent.

Reflexions arran d'una temporada de veure i viure molts partits de futbol base i amateur.

Messi, un nen més

2010-04-16T03:43:00.000-07:00

Acaba la patxanga, agafa la pilota i se'n va cap a classe fent-la botar amb una mà. Això és el que fan molts nens quan la sirena de l'escola assenyala la fi del temps d'esbarjo. I és el que fa Messi quan finalitza un partit tan important com el Barça-Arsenal de quarts de final de la Champions League. El crack argentí ha marcat quatre gols i ha classificat l'equip, però, lluny de fer-ne ostentació, s'abraça als companys i enfila amb parsimònia i satisfacció, que no vol dir eufòria, el túnel de vestidors. "S'ha acabat la diversió, ara tres dies més sense jugar", deu pensar en Leo.

Messi, amor al futbol. Als seus 22 anys, Messi manté viva la part humana de nen juganer; sempre aconsegueix que es vegi el vessant més saludable del futbol, el del joc. Quan en Leo agafa la pilota, cap altre jugador és capaç de pispar-li. Sembla que es burli del contrari, però no ho fa; juga millor que la resta i punt. Messi ha mamat futbol, un joc que ha polit fins a la màgia a base d'hores i hores amb la pilota als peus.

Messi, l'enfant terrible del futbol. Tothom prepara sistemes antiMessi, insecticides contra la Pulga, però molt pocs han trobat un remei que no s'emmarqui dins del joc brut. Els entrenadors que l'han anul·lat en situacions de joc no han pogut fer-ho a pilota aturada, ja que la picardia del nen Messi, l'astúcia d'algú que entén l'esport rei com a diversió més que com a sacrifici, desmunta tot sistema de joc. Trompada a la frontal de l'àrea... mentre el porter col·loca la barrera, ja té la pilota al fons de la xarxa; o patacada al mig del camp... mentre els jugadors protesten, Messi ja ha iniciat un contraatac letal.

Messi, zero prepotència. Molts cracks s'han deixat enlluernar pels flashos de les càmeres, per les multimilionàries xifres dels contractes publicitaris o per les corbes de les models de passarel·la. Messi, en una edat complicada, incerta, està assumint la pluja de premis i reconeixements amb una humilitat i una maduresa que se sumen a la seva faceta més pueril. En Leo, educat per la sapiència del mestre Guardiola, sempre posa per davant la paraula equip, sap que un jugador per si sol no ha guanyat mai res.

En Leo està absent a l'aula, mirant per la finestra. Compta les hores per tornar al pati, per tornar a jugar amb els seus amics. Potser sense adonar-se'n, té una concepció clarivident, formidable, del futbol. "Jo a jugar, i els altres que lluitin, que suïn la samarreta, que es parteixin el pit...", es diu a si mateix. Cada vegada més, parlem del futbol com una batalla, com una guerra, com un fet transcendental del qual depenen les nostres vides. Ens hem tornat bojos? Bé Leo, bé... el teu és el bon camí!

Del carrer a la cova

2010-03-31T03:18:00.000-07:00

Hores i hores jugant a futbol. Abans d'entrar a classe al matí, a l'esbarjo, esperant el dinar, paint el dinar, tota la tarda fins que les mares ens cridaven a sopar... qualsevol moment era idoni per jugar al nostre esport preferit, l'esport al qual ens havíem aficionat gràcies al Dream Team i al Jordi Culé.

Al pati de l'escola, al carrer, a la plaça de l'ajuntament, aprofitant dos portals enfrontats -més d'un vidre, havíem trencat-, al camp de futbol... qualsevol lloc era vàlid per imitar l'art dels Zubi, Koeman, Eusebio o Romario.

Pilota de plàstic, amb efectes oliverbenjians; de cuir gastat, amb estrips per on agafar-la; llaunes aixafades; fins i tot, pedres... eren els objectes a perseguir per entaforar a la porteria contrària, mòbils amb gran variabilitat de moviments que enriquien les nostres capacitats de percepció i anticipació.

Quan no érem prous per fer un partidet, els jocs preferits eren el mundialito, tots contra tots amb un sol porter, i el ràpid, xutar i córrer cap a la porteria en cas d'haver fallat. Altres jocs més bèsties, de punteria tots dos, eren el cul, xutar a tocar el pandero d'un jugador situat a la porteria que espera la pilotada, o el ajo picado, qui agafa la pilota té dret a estampar-la contra el primer que es troba pel davant.

Malgrat que algunes pràctiques no eren el paradigma del que es considera educatiu, el conjunt era sinònim de riquesa motriu, no només per les nombroses hores de pràctica, sinó sobretot per la immensa varietat d'estímuls amb què el jove interactuava. I, com que en la majoria de jocs es competia individualment, el nen adquiria valors d'autosuperació, esperit de sacrifici, picardia ben entesa... que li donaven eines addicionals per integrar-se després al treball col·lectiu de l'escola de futbol.

En pobles petits, cada vegada amb menys freqüència, encara es pot veure algun nen tocant la pilota al carrer. Segurament, els altres joves estan ocupats amb els deures... O potser els podeu trobar hivernant en habitacles foscos i poc airejats amb les mans regalimant suor de tant prémer el comandament de la Play. Videojocs, ordinadors, aparells de música... són les eines de treball de l'homo sedentarius. Comença una nova era?

El futbolí

2010-03-19T02:28:00.000-07:00

Amics i amigues de Tocant les pilotes,

Com si juguéssim al futbolí, m'agradaria que vosaltres m'enviéssiu pilotes amb temes que us interessin sobre els futbols base i amateur tarragonins i jo us les intentaré tornar cada setmana amb una passada -article- ajustada a aquestes inquietuds.

Pot ser divertit, no creieu?

Junts tocarem encara més les pilotes.

Futbol a pedaços

2010-03-15T03:44:00.000-07:00

Preferent aleví (grup 1):

Escola Valls Futbol "A" 1-0 Futbol Club Barcelona "B"

Dissabte apassionant de futbol. Els alevins del Valls superen, en un partit ple d'èpica, els del Barça. Sabeu quantes persones formen l'staff dels blaugrana? Cinc: entrenador, segon entrenador, preparador físic, fisioterapeuta i delegat.

Havent rondat pels camps tarragonins des dels set anys, hom veu amb clarividència la precarietat dels nostres futbols base i amateur. Una suma de factors condueix a un camí que, de moment, no troba la sortida.

1) La despesa en equipaments està sent bestial. Tots els clubs, per petits que siguin, exigeixen un camp de gespa artificial. No seria millor destinar aquests recursos a la formació dels entrenadors? La majoria de tècnics no ha estudiat la Llicenciatura de Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport ni tampoc té el títol d'entrenador. Són molts els pares que segueixen portant els equips dels seus fills perquè els agrada el futbol o, simplement, per donar un cop de mà a l'entitat. Si us plau, cursos de formació!

2) La coordinació de les escoles de futbol acostuma a trontollar pertot arreu. No es tracta només de buscar 16 jugadors per equip, sinó també de planificar els objectius que cal assolir en cada etapa i, sobretot, tenir una filosofia clara de joc. No hi ha res més desencoratjador que veure joves que juguen igual i tenen la mateixa actitud al camp als 17 anys que quan en tenien 10. Tot i que no és senzill, seria important destinar també unes hores a l'educació/conscienciació esportiva dels pares.

3) El resultadisme, des de prebenjamins fins a veterans, està fent un mal al futbol que no us podeu ni imaginar. Directius que van posant pedaços a un problema estructural, pares que des de la graderia fan la competència als entrenadors, entrenadors que només parlen de classificacions i de punts... són els que creuen que estan fent un favor als seus clubs, als seus fills o als seus jugadors.

Posar l'exemple del Barça segurament resulta desafortunat, ja que els seus recursos econòmics estan a anys lluny de la resta. Però pot ser útil per pensar on estem i on hauríem d'atansar-nos (no dic arribar). I és que no em sembla lògic que una mateixa persona hagi de preparar el material, dirigir l'equip, aconsellar els jugadors lesionats, preparar els porters... i, a sobre, estar en constant entredit.

Vivint del lliure

2010-02-28T23:41:00.000-08:00

Preferent aleví (grup 1):
Escola Valls Futbol 4-0 Escola Futbol Tàrrega

Fins fa escassos anys, veure un equip de futbol sense un lliure a la rereguarda resultava molt estrany. Actualment, sembla que utilitzant-lo s'estigui atemptant contra l'anomenat futbol modern. Pot sorprendre com un equip que juga a la segona categoria més important d'alevins, l'EF Valls, recorre a la figura del lliure partit rere partit. Resultadisme?

La defensa amb tres marcadors i un jugador lliure de marca situat 10 metres més enrere és una garantia que ajuda a encaixar pocs gols, però que, alhora, dificulta la millora d'altres aspectes fonamentals del joc col·lectiu. Analitzem-ne els avantatges i els inconvenients.

El lliure, sobretot si és un jove d'edat biològica avançada i amb una certa visió de joc, escombra totes les pilotes enviades per l'equip contrari a l'esquena de la defensa. Aquesta peça fa gairebé impossible que l'equip rebi un gol al contraatac. A més, té una perspectiva privilegiada del partit, s'adona de tot el que hi succeeix i pot ordenar l'equip en cada jugada.

Per contra, la utilització del lliure limita la millora del joc de conjunt en molts sentits. En primer lloc, anul·la moltes funcions del porter, el qual hauria de ser l'encarregat de corregir els defectes defensius de l'equip i de sortir a les pilotes llargues que superen l'última línia del sistema. En segon lloc, trenca constantment el fora de joc; en un equip amb lliure, el fora de joc no existeix i els jugadors no poden entrar en contacte amb aquesta norma fonamental del futbol. En tercer lloc, la resta de l'equip pot perdre actitud defensiva, ja que confia en el darrer home com a assegurança de vida. I, en quart lloc, crea una distància enorme entre línies, cosa que propicia el joc de pilotada; es fa molt difícil connectar mitjançant futbol de combinació.

Segurament, els ulls amb què es miri l'esport rei tenen un pes important en el recompte d'avantatges i inconvenients. Sense dubtar-ho, crec que a iniciació s'ha de fomentar el joc de combinació i començar a inculcar que l'equip ha d'estar junt, tant en atac com en defensa.

Algunes vegades, la utilització d'aquests sistemes té el seu origen en l'experiència de l'entrenador com a futbolista, però, normalment, és una conseqüència directa de l'exigència externa d'anar sumant punts. Quan un tècnic és coherent amb la seva feina i els resultats no l'acompanyen, cal evitar que les juntes directives afegeixin pressió i que els pares es posin nervisos.

El recorregut dels nens ha de passar moltes etapes que completaran la seva progressió com a futbolistes i com a persones. La formació integral és el més important; mantenir una categoria no ho és tot.

Algú sap què és el compromís?

2010-02-17T03:36:00.000-08:00

"Algú em podria explicar què significa el concepte compromís?". Tot entrenador hauria de formular aquesta pregunta als seus jugadors només entrar al vestidor el primer dia d'entrenament de la pretemporada. Per què?

Quan comença el curs futbolístic, tot són flors i violes. Els 20 jugadors de la plantilla assisteixen als entrenaments i ho donen tot per fer-se un lloc a l'equip titular. Esperit de sacrifici, ambient de germanor, bon rotllo... tots els ingredients indispensables per pensar en una gran temporada. Davant d'aquesta idíl·lica situació, l'entrenador no veu la necessitat de donar cap toc d'atenció.

Entre el setembre i l'octubre, comença la competició, la qual cosa implica les primeres decisions del tècnic: alineacions, jugades d'estratègia, canvis... Els partits són la millor eina per observar el grau d'implicació de cada jugador. No cal prestar gaire atenció per distingir aquell futbolista que treballa per l'equip d'aquell que juga per si mateix. Alguns es passen el matx inflant el cap als companys, altres fan la guerra pel seu compte i un o dos munten un numeret si no estan a l'equip titular, no xuten les faltes o són substituïts.

Al desembre, gener i febrer, arriba el fred. La baixada dels termòmetres és un generador increïble d'excuses per no assistir als entrenaments. Si sou entrenadors i disposeu de temps lliure, podeu fer-ne un recull en forma de llibre -s'acosta Sant Jordi. Això sí, dijous o divendres, el dia abans del partit, tothom està en condicions de jugar el cap de setmana. Perdó, tothom està en condicions, excepte els que tenen calçotades. Hi ha jugadors que deixen anar aquest argument per no presentar-se a un partit. Quina barra!

A tots els equips, hi ha un grup de 8-9 jugadors complidors, que es prenen el futbol amb interès, que intenten millorar dia a dia, que, quan no poden presentar-se a un entrenament, es preocupen de fer-ho saber a l'entrenador... És important que el tècnic els detecti i els mantingui motivats perquè seran la clau de l'èxit o el fracàs de l'equip. Si aquests futbolistes, juntament amb l'entrenador, aconsegueixen arrossegar la resta cap a la dinàmica postiva, el conjunt haurà fet un pas de gegant.

L'Institut d'Estudis Catalans defineix el terme compromís com l'"obligació contreta per una promesa, una paraula donada, etc.". Quan el jugador signa la seva fitxa federativa, s'està involucrant en un club i un equip, un conjunt de persones que es necessiten mútuament per assolir una fita col·lectiva. El nivell de compromís diferenciarà un vulgar grup de persones d'un EQUIP.

Què heu fet avui?

2010-02-10T03:22:00.000-08:00

El futbol és competició i, al final de tota pràctica, hi ha un guanyador i un perdedor -també es pot empatar, d'acord. Ara bé, el que s'hauria de posar a debat és la idoneïtat del creixent resultadisme. Per guanyar, tot s'hi val?

Cada cap de setmana veiem nens que juguen a futbol atemorits. Alguns es treuen la pilota de sobre amb un xut sense solta ni volta i altres intenten resoldre individualment el partit en cada jugada. Abans del matx, el seu entrenador els ha fet cridar ben fort "un, dos, tres... a guanyar!" i no el volen decebre. Arribar a la porteria contrària i marcar gols és l'únic objectiu. Fins i tot, alguns pares donen "x" diners als seus fills per diana aconseguida. Els valors de la companyonia, del treball en equip i del joc col·lectiu queden arraconats a un pla molt secundari.

Tots els dissabtes i diumenges observem amb incredulitat com "ganassots" de 20, 30 i/o 40 anys es barallen en guerres poc fructíferes pel que fa a futbol. Rebutjos de 70 metres, entrades a fer mal, insults a l'àrbitre des del camp, provocacions als jugadors des de les graderies. "Escolteu, que això és un derbi, eh, sobretot lluita i sacrifici", exclamen els entrenadors per esperonar els seus futbolistes, als vestidors. Si esteu acostumats a veure partits de 3a i 2a territorial ja no cal que us expliqui què ve a continuació. Un autèntic partit de futboltenisjudo.

Els defensors del resultadisme acostumen a basar-se en el següent argument: "de què serveix jugar bé, si després acabes perdent?". Els directius, que inverteixen en el futbol amateur o semiprofessional com a passatemps, sense haver tocat en sa vida una pilota, encara tenen la barra d'exigir resultats. I els entrenadors que no tenen les idees clares ni, sovint, cap formació, es deixen emportar per aquest corrent. "Si perdo els cinc primers partits, em fotran al carrer", pensen.

L'entrenador ha de seguir una línia de treball coherent perquè és qui disposa dels coneixements i l'experiència necessaris per fer rutllar un equip. Ha de saber que jugant malament es poden guanyar un, dos o tres enfrontaments, però que la utilització d'una metodologia rigorosa i l'aposta pel bon futbol són les eines que donaran fruits a llarg termini.

És molt típic trobar-se amb tècnics que van repetint una mateixa manera de jugar a tots els clubs on es troben, la fórmula que aquell any de la Maria Castanya els va donar resultats. Normalment, les solucions més habituals passen per tancar-se darrere i posar un jugador ràpid en punta o per passar-se els 90 minuts fent puntades llargues en direcció a un armari, el qual intenta prolongar la pilota cap als seus companys. Les dues opcions de joc, que no acostumen a tenir alternatives, creen dependències vers un determinat jugador i no desenvolupen el futbol de triangulació. Què passa si aquest jugador deixa l'equip o pateix una lesió? Doncs que el conjunt queda literalment en pilotes, ja que no sap fer altra cosa. Temporada perduda i equip estancat.

Per canviar la dinàmica resultadista, caldria una mica de pausa i reflexió en aquest món futbolístic tan poc racional. És imprescindible que les persones que prenen les decisions (directius, entrenadors...) tinguin el cap fred i adoptin mesures a anys vista, no segons com bufa el vent.

Com a aficionats al bon futbol, podríeu practicar un petit exercici. Quan vegeu un jugador que ve d'un partit, pregunteu-li "com heu jugat avui?", en comptes de "què heu fet avui?". Segurament es quedi perplex i el primer que us digui sigui quan han quedat, però heu de fer-li notar que el que us interessa del futbol és la millora del joc col·lectiu, no només dues xifres buides de significat.

Futbol sense fum

2010-01-27T08:33:00.000-08:00

L'entrenament ha estat dur. El míster diu que ens falta físic i ens ha fet córrer 40 minuts sense parar. A més, la climatologia no ha acompanyat, amb temperatures per sota dels zero graus.

L'aigua calenta de les dutxes calma els laments i facilita la relaxació posterior a l'esforç. De sobte, però, el vapor d'aigua es barreja amb un fum pudent que contamina l'aire i trenca l'harmonia que es respirava al vestidor. Algú s'ha encès una cigarreta.

Quan una cosa s'escapa de la meva escala de valors, com per exemple la combinació d'esport i tabac, m'altero, m'irrito i començo a cridar. És un defecte que els companys del Ràcing Rocafort aprofiten per fer-me constants bromes. "Roger, m'encenc un cigarro, eh?", a vegades diu el Joan. L'altre dia, el Toni em va tirar el fum a la cara. Jo m'enfado i ells se n'enriuen.

Però no em puc queixar del tot; darrerament, tots comencen a respectar la petita norma de no fumar al vestidor. No em considero cap extraterrestre; ben al contrari, penso que el més normal és tractar de mantenir tan saludable com sigui possible l'ambient de pràctica esportiva.

Malauradament, al futbol amateur són molts els entrenadors que segueixen fumant a les banquetes i els jugadors que ho fan als vestidors. I aquest comportament és encara més inacceptable quan té lloc entre els entrenadors o els pares d'esportistes joves.

Lluitem plegats per al futbol sense fum!

Dialogar no té contraindicacions!

2010-01-20T03:46:00.000-08:00

3a territorial (grup 24):

Ràcing Rocafort 8-3 Creixell CE "B"

-Tranquil, eh! -li dic.
-¿Qué pasa contigo? -em contesta.
-Aquí venim a jugar a futbol, no a prendre mal -responc.
Se m'acosta tot nerviós i, abans que la conversa pugi de to, li pregunto:
-Que es pot parlar amb tu o no?
-No, conmigo no se puede hablar -exclama.

Aquest intent de diàleg, que no ha passat de conversa de besucs, neix arran de la successió d'accions violentes del jugador número 15 del Creixell "B" sobre els jugadors del Ràcing Rocafort. El destraler ha posat el colofó quan, intentant caçar per darrere un jugador local, ha tirat per terra un dels seus companys.

No se sap ben bé si aquest comportament inacceptable sorgeix de la impotència de perdre, de la necessitat d'alliberar-se de mals rotllos o, el que crec menys probable, de la pròpia malícia, de la voluntat de lesionar. Amb quin indomable m'he anat a creuar!

Hi ha dies en què no entens res. És incomprensible com l'àrbitre ha passat per alt una i altra vegada les perilloses accions del futbolista de Creixell. Cansat i indignat, m'hi he dirigit i li he recomanat que s'hi fixés. No ha volgut ni escoltar-me i, tot "xulet", m'ha ensenyat targeta groga.

Esperonat per la inoperància arbitral, el jugador s'ha sentit com a casa i els rocafortins han anat rebent tant com ell s'ha proposat. Com no podia ser d'altra manera, en una enganxada amb un futbolista local, el col·legiat no ha pogut fer més la vista grossa i li ha acabat traient una targeta groga.

Al final del partit, convençut que l'àrbitre s'avindria a parlar, ho he tornat a intentar. Res de res! Respirant fons per no explotar li he deixat anar que "dialogar no té contraindicacions".

No m'ha agradat mai criticar les decisions arbitrals. Considero que els àrbitres exerceixen una tasca molt difícil i dura. Ara bé, no suporto els àrbitres que estan més pendents d'allò que els poden dir que de vetllar per la seguretat dels futbolistes.

No cal fer-ne més sang; lamentablement, no es pot raonar amb qui no vol.

Ni els Mossos, els aturen...

2010-01-09T11:09:00.000-08:00

Primera divisió juvenil (grup 8):
Escola Valls Futbol "A" 3-1 Mas Pellicer UDC

Fa dues setmanes al camp de futbol de Valls, concretament el dissabte 9 de gener, vaig viure uns fets que em van deixar estupefacte.

Un partit que, per la qualitat d'ambdós equips, podia haver estat d'allò més vistós i alegre, va convertir-se en un suplici per als espectadors que estimen tant el futbol.

Els jugadors de Mas Pellicer, mal dirigits des de la banqueta i encesos pels familiars, van dedicar-se a repartir llenya a tort i dret i van acabar amb quatre expulsats.

El primer futbolista que va veure la targeta vermella va intentar agredir l'àrbitre durant una bona estona, per la qual cosa algú, encertadament, va decidir trucar a la comissaria de Mossos d'Esquadra. Ben aviat, cinc agents van presentar-se al Vilar.

"Que bé! S'han acabat els problemes", molts vam pensar. Res més lluny de la realitat. Amb els Mossos com a testimonis d'excepció, els jugadors de Reus van continuar donant puntades de peu sense sentit.

I el més greu encara no havia arribat... El darrer expulsat va tenir la meravellosa ocurrència de saltar a les graderies per intentar atonyinar un aficionat que li havia dit no sé què.

Al final de l'enfrontament, els policies van haver d'acompanyar l'àrbitre i els equips fins als vestidors, per evitar cap més incident.

Des de la distància en el temps, però amb el sentiment de tristesa encara present, us/em pregunto: "Com és possible que una pràctica que no té altra finalitat que la diversió sigui també un instrument tan potent d'alliberació de l'instint més animal?".

La neu, el futbol i un servidor

2010-01-08T02:25:00.000-08:00

La visita del temporal de fred, vent i neu ha entrat amb la potència esperada a les nostres comarques. El famós Meteosat i els seus portaveus Mauri, Molina o Nadal ja fa temps que l'anunciaven i com diu el refrany... "qui avisa no és traïdor".

Per als malalts de futbolitis, costa trobar pitjor notícia. Un servidor s'ha aixecat un pèl inquiet. Ràpidament, ha corregut a la finestra de la seva habitació per contemplar el paratge. De primeres, ho ha vist molt negre, "res de futbol aquest cap de setmana", ha intuït. Quina paradoxa, veure-ho tot fosc quan en realitat més blanc no pot estar.

Després de la mala llet matinal, un servidor ha dedicat uns minuts a la meditació. Conclusió: si els gurús del temps, que tenen un gran poder sobre les decisions divines de la meteorologia, s'han entestat que nevi justament el cap de setmana, poca cosa s'hi pot fer. Seguint amb el refranyer, "al mal temps, bona cara".

Un servidor, molt il·lusionat amb la recent estrenada tasca d'entrenador dels juvenils del CE El Pla de Santa Maria (2a divisió, grup 8), ha anat a inspeccionar el terreny de joc. Fotut, mig pam de neu! Calen alternatives. Si els jugadors que vénen de Valls i de la resta de l'Alt Camp no poden desplaçar-se fins al Pla, el millor serà organitzar un partidet de futbol sala al pavelló poliesportiu per als futbolistes autòctons. Com a mínim que estirin les cames, ja que potser el temps s'arregla, toca jugar demà i la Canonja, líder invicte, ens agafa amb els pixats al ventre.

Tot just després de convocar els nens, un servidor ha rebut la notícia que el partit ha quedat suspès. Segons el president del Pla, que ha anat ben d'hora a la delegació tarragonina de la Federació Catalana de Futbol, els clubs feien cua per demanar informació i posposar els seus partits. Quin frenesí! No estem preparats per a tanta neu.

Un servidor ha vist la llum quan s'ha adonat que encara li quedava la via de la pròpia pràctica del futbol. Aquest diumenge hi ha el partit de tercera territorial entre el Ràcing Rocafort (equip on juga el servidor) i el CE El Pla de Santa Maria. De fet, hi havia partit... Segons el capità del Ràcing, la Federació ha suspès aquest matx sense intermediació de cap dels dos clubs. Decisió encertada, tot s'ha de dir, ja que el camp de la Conca de Barberà està cobert per un tou de 30 centímetres.

Un addicte al futbol s'enfila per les parets quan no té la seva dosi. I més quan se li esgoten les millors vies d'escapament per oblidar-se de les setmanes d'exàmens en què es troba immers. Al pesat servidor sempre li quedarà el Barça, que diumenge gaudirà dels 20 graus de les Illes Canàries.

Any nou, il·lusions renovades

2010-01-03T01:56:00.000-08:00

Ara farà 3 mesos que va néixer aquest blog, una plataforma per expressar el meu punt de vista sobre el futbol amateur de les nostres contrades i per conèixer les opinions de tots vosaltres sobre el tema.

Volia desitjar un gran 2010, ple de nous reptes i il·lusions, a tots els que l'aneu seguint i que m'animeu a continuar. I també m'agradaria encoratjar-vos a participar-hi més activament, tant per conèixer el vostre parer sobre el que es publica com per donar-me idees innovadores sobre les quals escriure.

El futbol, esport d'errors

2009-12-27T12:13:00.000-08:00

Com deia el mestre Johan Cruyff, el futbol és un esport d'errors en què guanya el que en comet menys. Un partit controlat, impecable pel que fa al plantejament tàctic i a l'actitud dels jugadors, pot canviar de la nit al dia amb només un error infantil. I és ben fàcil que aquesta errada t'enviï a casa amb zero punts i amb una cara de ruc de la qual costa uns dies recuperar-se.

Tots el jugadors i tots els equips fan molts i molts errors en cada partit. No obstant això, algunes pífies es noten més que d'altres. Quan el davanter falla un gol cantat, el defensa regala una pilota a un contrari o el porter s'empassa un xut amb patates, tothom se'ls tira a sobre. Els jugadors de la zona ampla, en aquest apartat, viuen una mica més tranquils, ja que la conseqüència immediata de l'errada no acostuma a repercutir tant en el marcador.

Directius, entrenadors, futbolistes, àrbitres, aficionats... tots són humans i, per tant, s'equivoquen. A vegades, fins i tot, resulta positiu cagar-la. "Dels errors, se n'aprèn", diuen els grans. Però hi ha diversos aspectes negatius lligats a l'errada que s'haurien de valorar.

En primer lloc, cal dir que s'aprèn dels errors si hi ha algú que te'n fa adonar (cita de Mis futbolistas y yo, J. Cruyff). S'acostuma a parlar dels errors que tenen relació directa amb el marcador. Però, normalment, no es dóna la mateixa importància als petits desajustos repetits en el temps i que trenquen l'equilibri del joc. L'entrenador ha de dur a terme un treball constant de millora dels lleugers defectes de l'equip.

En segon lloc, és contraproduent intentar passar de puntetes davant una pífia flagrant. Per no ferir el jugador que ha fallat, sovint no es toca l'assumpte davant d'ell; ara sí, a l'esquena, punyalada. En aquests casos, el millor és parlar del tema en grup. Els errors són qüestió d'inseguretat en un mateix, de poca confiança amb el company, d'un moment concret de desconcentració... i, per solucionar-ho, no hi ha res com el diàleg.

Quan un equip travessa un moment crític, en què ocasions clares d'atac van al pal i jugades sense perill acaben al fons de la pròpia porteria, és important conjurar-se per acabar amb la mala dinàmica. Com? Amb implicació i il·lusió de tots els membres del conjunt, amb concentració des del primer al darrer minut de cada entrenament i partit i, sobretot, amb companyonia.

Reflexió arran d'uns problemets que el Ràcing Rocafort (grup 24 de 3a territorial), club on jugo, ve arrossegant des de l'inici de temporada. Ànims Ràcing!

Siusplau, no us atureu!

2009-12-21T02:23:00.000-08:00

Amb l'habitual dinar o sopar de Nadal, els equips amateurs tanquen la primera part de la temporada i s'obliden del futbol fins després de vacances. Entre aquest àpat i el següent entrenament o partit, poden transcórrer, tranquil·lament, 20 dies.

Si ningú no s'encarrega de planificar aquest període, els jugadors arribaran de Festes fora de forma i caldrà un llarg procés de treball per recuperar la dinàmica en què es trobava el conjunt. Per què?

La majoria de persones, i també els futbolistes, aprofiten aquestes dates per descansar -són moltes les hores de sofà i tele- i, sobretot, per atipar-se. Els aperitius, la sopa, els canelons, el gall d'indi i els torrons o polvorons resulten irresistibles al paladar humà. Però el més problemàtic del fenomen nadalenc és que la majoria abandona del tot la pràctica d'exercici físic.

Amb aquest canvi dràstic d'hàbits que pot durar més de dues setmanes, és molt fàcil que els jugadors arribin amb 3 o 4 quilets de més i amb actitud mandrosa, com si calgués donar-los corda, als entrenaments.

Per evitar-nos tot aquest panorama, hi ha diferents solucions. La més complexa d'aplicar és la de seguir amb els entrenaments, només donant festa als jugadors entre el 24 de desembre i l'1 de gener (uns dies de descans futbolístic són imprescindibles, tant per al cos com per a la ment). L'altra opció és passar-los unes rutines d'exercici físic que puguin fer pel seu compte, juntament amb alguns consells dietètics.

Si l'entrenador té cura d'aquests detalls i el jugador es respecta a si mateix, en tornar de les Festes es podrà afrontar amb garanties cada partit, en comptes d'haver de prioritzar la posada a punt de l'equip. Els entrenadors veuran que la feina feta fins al moment té una continuïtat i els jugadors també ho agrairan. No penseu que amb una pretemporada ja n'hi ha prou?

Article relacionat (PDF): Quan l'estètica trepitja la salut (La Planenca, núm.33, pàg. 22).

El fred i l'atordiment generalitzat

2009-12-15T02:50:00.000-08:00

Sembla que, definitivament, ha arribat el fred. Després d'alguns avisos, aquest cap de setmana la baixada dels termòmetres s'ha fet notar... i de quina manera! Els camps de futbol amateur, enmig de la intempèrie, no són el lloc més idoni per refugiar-se de les adversitats climatològiques.

Com són els dies de fred i futbol? Els jugadors arriben al vestidor i el primer tema que surt de les seves boques és "quin fred que fa". Una vegada equipats amb els colors del seu club, els costa més que habitualment sortir de la caseta on s'han canviat. El fred provoca com una mena de letargia, apatia, baixada de pulsacions... Però la psicologia de cadascú també hi juga un paper fonamental.

Els joves d'aquí i d'avui no sabem què és patir, som inseparables a la comoditat. Si fa un dia plujós, truco a l'entrenador i li dic que no aniré a entrenar perquè tinc exàmens; si fa una mica de fred, m'emporto a l'entrenament tot l'armari de casa, com si hagués de fer una expedició al Pol Nord (samarreta tèrmica, malles, xandall, anorac, guants, "gorro", buff...), i molts altres exemples.

Quan es practica esport, la temperatura corporal augmenta ràpidament, així que, en comptes de lamentar-se pel fred que fa, el que cal és tenir una actitud positiva i sortir a escalfar, entrenar o jugar a la màxima intensitat. Quedar-se atordit, pensant que estaria millor jugant a la Play i amb la calefacció és el pitjor error que es pot cometre.

Un error que al grup 24 de la tercera territorial ja he experimentat dues vegades, una en carn pròpia i l'altra en la del rival. Fa un mes i mig, l'equip en què jugo, el Ràcing Rocafort, es va desplaçar a Vimbodí. Feia un fred que pelava i al vestidor hi havia una estufa de la qual costava desenganxar-se. L'equip va sortir "empanat", per ser clar, i ens van caure 3 gols. Aquest cap de setmana, ha estat el conjunt contrari, el Vallmoll, el que ha arribat a Rocafort amb les mans a la butxaca, els braços entrecreuats per protegir-se dels 0 graus i poques ganes de jugar. El jugador que m'ha cobert durant tot l'enfrontament no ha parat de lamentar-se d'aquest factor advers. Només els hem marcat 7 gols.

Com ja s'ha dit, fred i esport són del tot compatibles. Les condicions climàtiques haurien de ser extremes per patir jugant a futbol. Així que no em sembla gens ètic que, veient gent que treballa a l'aire lliure i d'altres que no tenen més remei que viure-hi o, fins i tot, els aficionats que van a veure els partits, els esportistes, que estan fent el que els agrada, es queixin del fred.

De la pols a la lluent verdor

2009-12-06T09:56:00.000-08:00

Fa només cinc/sis anys, la majoria de camps de futbol de la província de Tarragona eren de terra. Aquests terrenys tenen coses bones, el jugador aprèn a estar més concentrat per tal d'anticipar-se o reaccionar al mal bot de la pilota -la tasca adaptativa és considerable-, i altres de més dolentes, l'escassa fluïdesa del joc com a conseqüència del mateix motiu, la irregularitat de la superfície. No obstant això, recordo camps molt ben arregladets, encara n'hi continua havent, que permetien gaudir jugant i, alhora, no estar contínuament empassant pols.

Darrerament, tots els camps municipals de Tarragona (exemples: Bonavista, Icomar i Sant Pere i Sant Pau) i, més recentment, els de tota la Costa Daurada (exemples: Torredembarra, Creixell i Cunit) i Reus -encara està a la meitat de la conversió- (darrer cas: La Pastoreta), han canviat el marró de la terra pel verd de la gespa artificial.

Com ho han fet? En primer lloc, cal dir que les inversions s'han fet, principalment, a ajuntaments potents, amb generoses partides pressupostàries dedicades a l'esport; i, en segon lloc, que han sabut acollir-se a les subvencions que han anat sortint per fer front a la gran despesa que comporta la substitució d'un camp de terra per un de gespa artificial de darrera generació.

Com a exemple, la Generalitat ha destinat vora els 10 milions d'euros per canviar el paviment de 100 camps municipals de futbol. Aquestes subvencions, que han format part del programa Camps Verds del Pla Director d'Instal·lacions i Equipaments de Catalunya (PIEC), s'han tancat l'any 2008. Però no només hi ha hagut aquesta oportunitat; segons he sentit a dir últimament, les ajudes per a aquest concepte han estat nombroses i des de moltes instàncies polítiques.

El cas planenc
Tot aquest plantejament neix d'una conversa espontània mantinguda amb Jordi Valls, coordinador de l'Escola de Futbol del Pla de Santa Maria. Segons Valls, la gespa permet una millora més ràpida dels jugadors, els quals no han d'estar tan pendents del bot de la pilota i poden prestar més atenció als conceptes tàctics. A més, considera que atrauria més nens a l'Escola, alguns dels quals estan marxant cap a Valls, on sí que es disposa d'aquesta instal·lació.

Actualment, el Pla de Santa Maria té aproximadament 130 practicants de l'esport rei (més de 70 a l'Escola, gairebé 40 entre el juvenil i l'amateur del Club Esportiu i uns 20 a l'equip de veterans). Amb tota seguretat, és la superfície esportiva més trepitjada del poble. Veient l'augment del futbol i, alhora, com creix el municipi, és de preveure que, tard o d'hora, el Pla gaudirà d'una flamant moqueta verda.

Corren temps molt difícils i els ajuntaments també els pateixen, però és qüestió de ser enginyosos i no deixar escapar cap oportunitat. "Atenció amb les noves subvencions del Plan E (Govern espanyol)", deixa anar Jordi Valls.

Futbolistes, no militars!

2009-12-01T02:38:00.000-08:00

Molts equips de futbol, més enllà de la pretemporada, segueixen utilitzant la carrera contínua com a forma principal del treball de resistència

El futbol, des de sempre, ha estat una de les disciplines esportives més endarrerides pel que fa a investigació científica. Els esports amb més pes a les Olimpíades -gimnàstica, atletisme i natació-, en canvi, han estat els pioners en la recerca de noves metodologies d'entrenament.

No obstant això, els preparadors físics dels equips de futbol també han tingut la necessitat de millorar el rendiment dels seus jugadors i, per aconseguir-ho, han pres el model de l'atletisme com a referència. "Quan dura un partit de futbol, 90 minuts dividits en dues parts? Doncs fem córrer els jugadors durant 45 minuts, amb un descans equivalent al del partit, i, després, que corrin 45 minuts més". Aquesta estratègia i d'altres un pèl més sofisticades són les aportacions d'Álvarez del Villar, un entrenador d'atletisme que escriu el primer llibre de preparació física adaptada al futbol.

En els darrers anys, per sort, l'entrenament futbolístic ha evolucionat cap a formes de treball específiques d'aquesta modalitat esportiva. Són pocs els equips professionals que encara treballen de forma atlètica, tot i que molts segueixen separant el component físic del tècnic i del tàctic (entrenament analític), com es feia, per exemple, fa dues dècades al Rayo Vallecano.

Malauradament, en un esport amb tanta repercussió com el futbol, els resultats immediats segueixen prevalent i molts entrenadors prefereixen tenir un equip fort que només corri al contraatac que donar-li eines per portar la iniciativa en el joc, la qual cosa només és possible simulant tot tipus de situacions que es donen a la competició.

Mitjançant aquesta metodologia (entrenament global o integrat), l'èxit de la qual és indubtable gràcies a la tasca del mestre Seirul·lo al Barça, es treballen alhora tots els aspectes elementals del futbol, tant físics, com tècnics, com tàctics. A més, permet regular la intensitat a l'entrenador, a través de les condicions de cada exercici (dimensions de l'espai, quantitat i durada de les sèries i repeticions, nombre de jugadors, normes addicionals que dificulten o faciliten el joc...).

Quan fem una aproximació al futbol amateur, ens adonem que, en aquest sentit, segueix estant a la prehistòria. El primer que ens trobem, i és normal, és que són molt pocs els tècnics que tenen nocions sobre com planificar una temporada; aquesta és la feina del preparador físic, normalment llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport, figura absent a aquests nivells de futbol. Encara que hagin estudiat els dos primers cursos d'entrenador, necessiten molt de temps per aplicar els coneixements i comprovar quina és la millor forma de dissenyar la seva planificació. Els experts diuen que aquesta matèria s'aprèn a base d'espifiar-la repetides vegades.

El més preocupant, però, és que a molts camps de tercera, segona i primera territorial, de preferent i primera catalana, fins i tot, es continuen veient entrenaments militars, en què els jugadors corren un darrere l'altre i van seguint les indicacions que, a toc de xiulet, els marca l'entrenador. També és normal veure equips sencers anant a pasturar per la muntanya per tal d'"agafar fons" -aquest és l'argument que donen els místers.

El que no tenen en consideració aquests entrenadors és que, al futbol, no es corre mai 20 ni 30 ni 40 minuts seguits al 70% del consum d'oxigen màxim, sinó que se succeeixen accions de diferents intensitats. Ara esprinto 20 metres, ara m'aturo, ara troto per recuperar la posició, ara salto, ara faig tres canvis de direcció i de ritme seguits... Aquesta capacitat de repetir esprints curts d'alta intensitat separats en un breu espai de temps s'adquireix a base d'exercicis de joc reduït, juntament amb algun circuit o exercici concret per incidir en alguna de les qualitats físiques que es volen millorar.

Molts jugadors amateurs, alguns dels quals mai no han passat per una escola de futbol, veuen amb bons ulls, fins i tot demanen als seus tècnics, entrenaments del tipus analític. Sempre han entrenat així i pensen que amb pilota no milloren les seves prestacions físiques. Aleshores, els entrenaments que es fan exclusivament amb l'esfèrica perden intensitat, ja que els futbolistes no acostumen a prendre-se'ls tan seriosament com si es tractés d'una sessió purament física.

Amb la normativa que obliga tots els entrenadors a tenir una llicència, segurament augmentarà la qualitat dels entrenaments a tots els àmbits del futbol, sobretot als més desafavorits fins ara, els futbols base i amateur. Però, perquè arribi aquest canvi, no només cal un carnet, també és necessària una obertura de ment entre els tècnics que porten molts anys aplicant la mateixa forma d'entrenar. I si els ha funcionat en forma de resultats, res a fer!

Anys i panys de futbol

2009-11-27T03:08:00.000-08:00

Contrast d'edats al Ràcing Rocafort. D'esquerra a dreta, Francesc Viltró (42), Calet Valdiris (17), Albert Miralles (17) i Josep M. Calavera (43). FOTO: R. Ollé

El dijous de la setmana passada, els veterans de la UE Valls i el Ràcing Rocafort de 3a territorial es van enfrontar al camp del Vilar (Valls) en un partit d'entrenament, amb el resultat de 2 a 1 a favor dels locals. Per cert, que bons aquests xavalets del Valls!

Abans del matx, l'entrenador i encara -43 anys, són?- jugador del Ràcing, JM Calavera, em comentava una novetat que es vol introduir a la categoria de veterans. Mentre actualment hi poden participar els majors de 30 anys, aviat caldrà tenir-ne 35 o més. Una altra normativa d'aquesta temporada és l'impediment de tenir doble fitxa federativa, és a dir, no es pot competir, per exemple, a 2a o 3a territorial i, a més, amb els veterans (a les comarques més properes, hi ha un única lliga de veterans, gestionada pel Consell Esportiu del Baix Camp).

L'objectiu d'aquestes mesures és evitar que jugadors que encara donen molta guerra als seus 30, 31, 32... anys -si s'han cuidat, estan en un moment de plenitud física, a la qual cal sumar l'experiència que se'ls pressuposa- es facin els amos dels partits de veterans. Aquest tipus de competició té un ritme més lent i els jugadors són conscients de les mancances en la seva preparació física (gairebé no entrenen); el més important és fer una mica d'esport, distreure's amb la seva gran passió comuna, el futbol, i sobretot... res de lesions!

Però la nova normativa té una segona lectura. Tots aquests jugadors que, per edat, encara no podran jugar com a veterans s'aniran acumulant al futbol territorial. Alguns ho veureu com una cosa positiva i altres, com a negativa.

Potser teniu a la ment aquell veterà, normalment amb el braçalet de capità, que anima els companys, que dialoga amb l'àrbitre, que es posa l'equip a l'esquena, que sap aconsellar els més joves, que, si convé, fa d'entrenador... en definitiva, que es mou amb desimboltura entre els jugadors menys experimentats i col·labora en la pinya que ha de ser tot vestidor. A aquests veterans, durant molts anys JM Domingo al CE El Pla de Santa Maria, JM Calavera o Francesc Viltró al Ràcing Rocafort (Viltró: "Jo el que vull és entrenar i, si puc donar un cop de mà a l'equip, perfecte"), el capità de l'Alcover "B"..., només se'ls pot agrair la seva tasca i felicitar amb un chapeau.

O, tal vegada, quan penseu en el prototip de veterà, us ve al cap aquell futbolista que s'arrossega pels camps de regional, fent falta rere falta perquè no arriba, protestant a l'àrbitre cada jugada, imposant la seva llei a base de cops de colze... ah, i sobretot no el toquis! A aquests personatges, els animaria a plegar i, més que enviar-los a la categoria de veterans, els recomanaria l'esport individual. Als 40 anys no els canviarem.

Sempre he considerat que al nivell de futbol sobre el que estem parlant és fonamental donar minuts als més joves, que es foguegin i vagin agafant experiència. I si no es pot fer en el model actual, per què no estructurar el futbol amateur en dos o tres categories (sub-23, sub-28 i sub-35, per exemple)?

No obstant això, tal com està muntat el futbol d'avui, la combinació equilibrada d'edats, en què cadascú sap quin rol ocupa dins la plantilla, és la fórmula, sens dubte, més exitosa. I no direu que no es curiós veure competir en un mateix equip o en conjunts contraris un adolescent de 17 anys amb un altre de 43 (fins i tot, en alguns casos, han coincidit pare i fill). Si no ho heu experimentat mai, imagineu-vos-ho. Un contrast del tot xocant!

La pilota, eina d'integració

2009-11-15T02:52:00.000-08:00

El futbol, com tota disciplina esportiva, és un joc. Un joc que, des del seu naixement al Regne Unit a finals del segle XIX, s'ha expandit sense parar fins arribar arreu del món. Tot i les connotacions competitives que ha anat adquirint, el futbol segueix sent una perfecta forma d'interrelació social.

Quantes vegades no heu parlat de futbol a l'ascensor o heu xocat la mà amb un desconegut -fins i tot potser us hi heu abraçat- després d'un gol del vostre equip? Als carrers dels pobles, nens de totes les edats, races i/o religions es fan amics en el context d'una partida de futbol. Sí, ho heu llegit bé: P-A-R-T-I-D-A! El futbol al carrer, el futbol base i el futbol amateur regional han de tenir el component lúdic com a ingredient principal. Aquesta manera d'entendre el futbol fa que, mitjançant la pràctica esportiva, es generin uns vincles afectius molt potents entre els jugadors.

En els darrers anys, l'onada immigratòria a Catalunya ha estat considerable. Molts dels nouvinguts arriben sense conèixer la llengua i els costums i, normalment, es troben sols i sense feina. Tots aquests factors afegits al recel d'una part de la societat, fan que la integració a la seva nova terra no sigui gens fàcil. En aquesta delicada situació, el futbol juga un paper destacat. I és que el futbol parla una llengua internacional que tothom entén i practica una religió de què tots es confessen devots.

El clima que es respira en un vestidor de futbol, sobretot quan no hi ha calés entremig, acostuma a ser del tot sa. Les converses surten de forma espontània, les amistats neixen sense saber com i les relacions personals solen fer-se extensives a fora de l'àmbit futbolístic. Així, el nouvingut comença a conèixer gent, a tenir motivacions i a afrontar amb més il·lusió la dura tasca d'arrelar-se al nou país.

Són molts els equips tarragonins de futbol, sobretot amateurs, que es nodreixen de jugadors que arriben d'Àfrica, de Sud-amèrica o d'altres punts d'Europa. Per posar dos exemples, tant el CE El Pla de Santa Maria com el Ràcing Rocafort (grup 24 de 3a territorial) tenen un alt percentatge de jugadors d'origen forà. A part del bon futbol que estan oferint a les seves aficions, el més important és la implicació i la compenetració que s'observa en els dos conjunts, la qual cosa significa que la pilota és una formidable eina d'integració.

Què en pensen els experts? (pdf)

El bon futbol

2009-11-11T07:31:00.000-08:00

Futbol amateur, segur?

2009-11-11T03:15:00.000-08:00

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, "amateur" és "la categoria que agrupa els esportistes que practiquen un esport de competició per plaer, no professionalment i sense treure'n un profit econòmic". Aquest concepte prové dels orígens dels Jocs Olímpics de la modernitat -es distingeixen dels de l'antiga Grècia-, que es van reinstaurar el 1896 (Atenes). En aquesta competició, els esportistes no rebien cap compensació econòmica, simplement la satisfacció d'autosuperar-se. El professionalisme, però, ha anat introduint-se de mica en mica fins a l'actualitat, en què gairebé és total.

Al futbol català, també es parla sovint del terme amateur. Sense ser cap regla fixa, es distingeixen tres tipus de futbol, a partir del nivell de professionalisme: futbol amateur (veterans, 3a, 2a i 1a territorial i territorial preferent -aquesta categoria, segons com, es podria incloure al futbol semiprofessional), el futbol semiprofessional (primera catalana, tercera divisió i 2a B) i el futbol professional o d'elit (2a i 1a divisió).

No obstant això, si ens agafem a l'associació amateur = no benefici econòmic, ens adonem que als clubs catalans s'està estirant més el braç que la màniga. Per què? Són nombrosos els clubs de segona territorial, fins i tot alguns de tercera, que contracten jugadors o intenten retenir-los amb la motivació econòmica com a esquer.

Sempre s'ha sentit a dir que als clubs de les Terres de l'Ebre es paga molt bé. Tenia un company a l'INEFC de Barcelona, que jugava al Jesús i Maria (Deltebre) de 2a territorial, que cobrava per partits guanyats. Però en els darrers temps, també m'he fet ressò d'alguns casos més propers, com que un club de la Conca de Barberà de 3a territorial intenta fitxar o retenir jugadors a "cop de talonari".

Què ve a ser tot això? Són tan bons els jugadors que es mouen per aquestes categories per tornar-se boig a base de llençar calés? Considero que no i que totes aquestes maniobres no porten enlloc. El futbol amateur ja té molts al·licients (pinya/unió dins d'un grup, diversió intrínseca al joc, sentiment cap a un club...), no és bo afegir-hi la crispació i el mal rotllo que hi aporten els diners (normalment mal repartits, tant a dins d'un equip com entre els clubs d'una mateixa categoria).

Cal tenir present que estem parlant de clubs petits; en molts casos, pertanyen a pobles que no superen els 2000 habitants o a barris perifèrics de ciutats, que no es poden permetre aquests luxes, i menys en temps de crisi. És important tenir content el jugador, però això es pot resoldre de mil maneres (generar un bon ambient al vestidor, organitzar barbacoes o calçotades, pagar les entrades per a un partit del Nàstic, anar a Port Aventura, estirar-se amb un ministage...). Només cal ser originals i posar per davant la coherència i el sentit comú.

I amb el 12...

2009-11-04T01:51:00.000-08:00

Quan una persona pensa en el futbol, s'imagina, entre d'altres coses, diners, luxe, fama... Aquesta és una ínfima part d'aquest esport, això sí, la que manega tota la resta del negoci. Preguntin a un jugador de tercera territorial què és per a ell el futbol. Segurament els respondrà que és l'esport que més estima, un sentiment de pertinença a un grup, amistat, passió... però, potser, els enumerarà les misèries del futbol regional. "M'he de pagar els desplaçaments, la fitxa federativa i el xandall, entrenem a les tantes i a l'hivern fa un fred que pela, si em lesiono puc tenir problemes a la feina, juguem en camps plens de clots o desnivellats...", podrien ser, fàcilment, els arguments d'un futbolista amateur.

En un futbol precari com el descrit -també som força limitats els futbolistes que hi juguem, tot s'ha de dir-, l'afició pot optar per un paper secundari o, en canvi, per un rol protagonista. Quan els aficionats, amb gran entusiasme, es posen entre cella i cella empènyer l'equip, tots els pensaments negatius dels jugadors es transformen en energia positiva. Una energia que ajuda a lluitar per cada pilota i a millorar dia a dia per recompensar la generositat dels espectadors.

Fa quatre anys, a Rocafort de Queralt, un petit poble de la Conca de Barberà, va fundar-se un club de futbol, el Ràcing Rocafort. Des del primer moment, la gent del poble es va abocar amb l'equip, la qual cosa va fer que tot rutllés ràpidament. Podríem dir, i en aquest cas no és un tòpic, que l'afició es va convertir en el jugador número 12.

Els seguidors del Ràcing omplen cada cap de setmana el camp de les Forques i, gairebé sempre, superen en nombre els aficionats locals en els desplaçaments. Un company que s'ha incorporat al grup aquesta temporada, Lluís Fernández, ha quedat impressionat. "És que venen a tot arreu!", exclama. No només fan acte de presència, sinó que esperonen constantment l'equip. En finalitzar els enfrontaments, t'aturen per felicitar-te o donar-te ànims i, sobretot, fan que et sentis ben acollit.

Per entendre millor aquest fenomen, els posaré un cas que es dóna cada pretemporada. A finals d'agost, comencem els entrenaments. Sempre hi ha algun jugador nou que, com és normal, es troba una mica perdut. Tranquils! Ja hi ha l'aficionat número 1, en Pep -tots els jugadors l'estimem molt-, per donar-li la benvinguda i explicar-li què representa el Ràcing Rocafort. Són, sens dubte, detalls que no s'obliden i que enforteixen el vincle i la fidelitat a aquest club.

Desprotecció arbitral

2009-10-25T09:19:00.000-07:00

Fa uns dies, un amic em va donar una notícia: "Vull fer-me àrbitre de futbol". Després de les seves paraules, espontàniament, vaig etzibar-li un "estàs boig!". Segurament la meva intervenció no va ser la més encertada -no l'estava animant gens-, però és que em va sortir de l'ànima. Sempre he vist el món de l'arbitratge com a gens gratificant. Normalment, comencen xiulant partits de futbol base, en què la bondat dels nens ho fa tot més senzill (ja hi ha els pares per inflar els nassos -per no ser més groller- de l'àrbitre). Aquest període d'adaptació és ben curt, ja que la manca d'àrbitres al futbol amateur obliga la Federació Catalana a cridar els iniciats per xiular enfrontaments d'homenots. En aquest ambient, tot és més complicat. Camps de mala mort, amenaces des de la graderia, insults des de dins del terreny de joc i, de tant en tant, corredisses cap al vestidor per evitar les agressions de jugadors i/o aficionats.

Els partits d'aquest cap de setmana s'expliquen des de l'anàlisi al col·lectiu arbitral i a l'entorn que els rodeja. Com a mostra d'aquest miniestudi, s'agafen dos partits, un de futbol base i un de tercera territorial. Malgrat que en cap d'ells la tensió no arriba a majors, s'hi donen algunes curiositats que exemplifiquen amb què es pot trobar un àrbitre en l'exercici de la seva professió.

Primera divisió infantil (grup 13):
EF Valls 6-0 Tancat UD

Un xiquet de 16 anys, 17 com a màxim, baixa les escales de vestidors i es dirigeix al cercle central del Vilar, el camp de futbol de Valls. És l'àrbitre de l'enfrontament entre els infantils del Valls i del Tancat, un barri del Vendrell. Tot transcorre amb normalitat fins que el jove pren una decisió un pèl agosarada: expulsar el porter visitant. A partir d'aquest instant, un trio de pares del Vendrell centren tota la seva atenció en cadascuna de les accions de l'àrbitre. Burles, insults... semblen totalment desesperats. Els hi va la vida? Tothom que es mirés fredament la pintoresca situació pensaria que sí. I el més preocupant és que, amb aquesta actitud, han aconseguit caldejar l'ambient, la qual cosa s'ha vist reflectida en el joc dels seus fills. Una mare de l'equip local ho ha criticat: "Això és vergonyós, estan posant nerviosos els nens". L'àrbitre, cada vegada més insegur, ha acabat el partit com ha pogut.

Tercera Territorial (grup 24):
L'Espluga de Francolí UE 1-2 Ràcing Rocafort

En aquest cas, l'àrbitre, J. Saiz, té una aparença més experimentada, que es palpa també en la seva actitud sobre el terreny de joc. Quan els jugadors d'ambdós equips li reclamen alguna decisió, es limita a apel·lar a la calma. De sobte, sento un futbolista local que es queixa del comportament de l'àrbitre amb aquests termes: "Amb els diners que cobren i encara s'enfaden si protestem". Quin argument... penso. A la mitja part, sóc el darrer membre del Rocafort a saltar al camp. Coincideixo a vestidors amb l'àrbitre. Es mostra molest per l'actitud dels nostres jugadors. "Us penseu que és fàcil xiular aquest tipus de partits? Dediqueu-vos a jugar!", exclama Saiz. Quan l'àrbitre n'assenyala el final, em queda la sensació que l'ha gestionat força bé.

Potser semblen dos casos light. També us podria explicar el dia en què àrbitre i jugadors de l'Escola de Valls vam haver de tancar-nos al vestidor per no ser agredits pels seguidors de l'Alhambra de Reus. Però penso que cal començar pels petits detalls. 1) Cap entrenador no ha de permetre que els seus jugadors facin de la protesta un hàbit. 2) No pot ser que un futbolista digui que un àrbitre ho ha d'aguantar tot perquè, al seu parer, cobra molt -una misèria si es compara amb el que ha de suportar (us imagineu estar treballant a l'oficina o al camp i que algú us anés discutint totes les decisions que preneu, mentre altres us insulten i us escupen quan us apropeu als límits del vostre lloc de treball?). 3) I encara molt menys es pot tolerar que els pares escalfin un partit de nens de 12 i 13 anys.

En un futbol en què l'únic interès ha de ser l'entreteniment, el bon rotllo i la salut, allunyat de les xifres que es mouen a l'esport professional, cal aconseguir que l'arbitratge deixi de ser vist amb recel, com a quelcom estrany. Mentre això no succeeixi, potser caldrà prendre mesures més dràstiques. Entre d'altres, els comitès de competició hauran d'endurir les sancions, per evitar que els jugadors agressors d'àrbitres tornin als camps de futbol; penso que aquestes persones no només han de rebre el màxim càstig esportiu, sinó també passar per la justícia ordinària. A més, s'hauran de determinar quins són els enfrontaments d'alt risc perquè agents de la policia vetllin per la seguretat. I tot això amb un únic objectiu, que els àrbitres puguin fer la seva feina amb normalitat, la qual consisteix a ser neutrals i prendre les decisions sense la necessitat de buscar un equilibri entre "què he vist" i "què em pot passar si ho xiulo".

Fair Play?

2009-10-19T02:24:00.000-07:00

3a territorial (grup 24):
Atlètic Vilabella 1-3 Ràcing Rocafort

El futbol s'acostuma a relacionar amb el concepte fair play (joc net). De fet, la FIFA, màxim organisme futbolístic a nivell internacional, s'omple constantment la boca amb aquestes dues paraules. Amb referència al joc net, des de fa pocs anys, s'ha posat de moda la pràctica de llançar la pilota fora de banda quan un jugador queda estès al terra. Els companys d'equip o els contraris han de desfer-se de la pilota perquè sigui atès el jugador que, suposadament, ha pres mal. Aquesta regla no escrita és gairebé de caràcter obligatori, ja que, de no fer-ho, "l'equip infractor" és sotmès a tot tipus d'insults, crits, xiulets i, fins i tot, pot arribar a ser esbatussat per l'altre conjunt. Ah, i després, els mateixos que han proclamat les bondats del fair play són els primers a tornar la pilota 30 o 50 metres lluny d'on ha tingut lloc l'aturada.

Aquest dissabte a Vilabella, un jugador de l'equip local ha caigut dins l'àrea del Rocafort (equip on jugo) amb aparents signes de dolor -cal dir que no ha fingit. Malgrat això, els seus companys han continuat jugant i gairebé marquen un gol als visitants. Ràpidament, a un servidor li ha vingut a la ment el partit del cap de setmana anterior contra el Sarral, quan, davant una acció similar, va decidir aturar la jugada. És criticable l'acció dels vilabellencs? Considero que no, sempre i quan segueixin el mateix criteri en totes les jugades i hagin avisat abans del partit l'equip contrari. Per què?

1. En tots els partits hi ha un àrbitre, el qual és l'encarregat d'interpretar si l'acció on el jugador ha quedat al terra és realment una jugada en què s'hagi pogut fer mal. Normalment, quan algú es lesiona de debò, els jugadors són els primers a adonar-se'n i, immediatament, aturen el partit. Però si l'àrbitre creu que el futbolista ha de rebre assistència, ha de ser ell qui es responsabilitzi d'aturar l'enfrontament.

2. Darrere la majoria d'aquestes jugades, el que realment es produeix és un acte de joc brut (unfair play). Com amb les normes del reglament -aquestes escrites-, el jugador de futbol aplica la màxima de "feta la llei, feta la trampa". Si el seu equip està guanyant, es queda estès per perdre temps; si està perdent, per veure si l'àrbitre sanciona amb targeta el contrari; si els contraris estan atacant, no s'aixeca perquè aturin la jugada; si els que ataquen són els del seu equip, s'aixeca ràpidament per ajudar-los a marcar, i així molts més exemples. El futbol és l'esport en què l'astúcia, la picaresca i l'engany estan vistos amb més bons ulls.

Per tot això i perquè no ens hem d'enganyar -el futbol mai no ha estat un esport on predomina el fair play (Maradona fent la mà de Déu, Cantona colpejant brutalment un espectador, Dida simulant l'agressió d'un aficionat...), animo tots els equips a posar-se d'acord abans de jugar per acabar amb aquesta pràctica, que no fa res més que condicionar els resultats dels partits i embrutar el nom del futbol.

Les reflexions d'aquest article són el fruit de la distesa conversa postpartit que hem mantingut uns quants membres del Ràcing Rocafort en un bar de Vilabella. Fora de la tensió de l'enfrontament, aquest sempre és un bon moment per dialogar i intercanviar opinions sobre aspectes del joc i sobre el futbol en general.

Pares, hooligans o educadors?

2009-10-10T12:27:00.000-07:00

La formació integral dels nens i adolescents té l’exercici físic com un dels pilars fonamentals. No obstant això, és important que la seva pràctica sigui variada, fet que afavoreix una major riquesa motriu, i escollida per qui l’ha de dur a terme. Cal remarcar aquest darrer aspecte, sobretot a l’hora d’apuntar els infants a un curset extraescolar o a una escola d’iniciació esportiva. Per tant, sí a l’esport que motiva els fills, no al que apassiona els pares.

Una vegada el jove comença a donar els primers passos en l’àmbit esportiu, entrena amb els nous companys –els quals aviat es convertiran en els seus millors amics–, s’inicia en les competicions... és molt habitual trobar-se amb pares que, davant l’emoció de veure el seu fill xutant com Leo Messi o encistellant com Pau Gasol, perden el món de vista i, en moltes ocasions, fins i tot els papers. Tot i que pot semblar una expressió exagerada, podem parlar d’aquest fenomen com a pares hooligans.

El pare hooligan és aquell que reuneix les següents característiques: assisteix a tots els entrenaments, on critica els exercicis que prepara el monitor o entrenador; endreça la bossa d’esport del seu fill, en comptes de donar-li autonomia tot ensenyant a preparar-se-la; entra al vestidor abans del partit i a la mitja part; es col·loca al més a prop possible respecte on juga el seu fill i li canta tots els moviments que ha de fer, convertint-lo en un cotxe teledirigit sense cap mena d’iniciativa individual; insulta l’àrbitre davant dels altres pares i nens, oblidant-se que els fills són esponges que copien tant les bones com les males conductes; falta al respecte a l’entrenador; es queixa dels pocs minuts que ha disputat el seu crac –així veu aquest tipus de pare el seu fill–; anima el jugador només quan té un encert i l’enfonsa quan no actua com espera; premia els gols, punts... del seu fill amb diners, la qual cosa fomenta l’individualisme i el poc valor al fet de defensar i esforçar-se pels companys; només valora els resultats; no acompanya l’equip en els desplaçaments; no assisteix a les reunions de pares o, quan ho fa, crea un clima de mala maror... Si vostè només presenta algun d’aquests símptomes o ha actuat així de forma puntual, no cal que es preocupi, la passió a vegades juga males passades. Ara bé, si aquesta actitud és repetitiva, caldria fer-se algunes preguntes: quina és la funció de la pràctica esportiva del meu fill? Quin paper hi he de jugar com a pare?

En el triangle entrenador-jugador-família, on la relació bàsica s’ha de desenvolupar entre entrenador i jugador, els pares han de ser un suport que faciliti la tasca de l’entrenador i complementi els valors que intenta inculcar al jove. En definitiva, cal que la família afavoreixi un ambient en què els infants se sentin realitzats practicant esport; d’aquesta manera, és com els joves jugadors faran noves amistats, aprendran a conèixer el seu cos, es desenvoluparan motriument, adquiriran hàbits saludables, coneixeran la importància del treball en equip i un llarg etcètera.

Roger Ollé Compte
La Planenca (núm.31, primavera 2009)

Cap dubte: hooligans!

2009-10-10T10:45:00.000-07:00

Primera divisió infantil (grup 13):
EF Valls "A" 3-0 Morell CD

Els dissabtes al matí són sinònim de futbol base. Encara que no sabem els partits que es disputen, els amants del futbol ens dirigim a qualsevol camp per consumir el que ens posin. A les escoles de futbol s'observa un joc pur, net... i els joves jugadors es diverteixen posant en pràctica allò que els han ensenyat els entrenadors. En l'harmonia que es respira entre mestres i alumnes, un tercer element, moltes vegades, s'encarrega de crispar l'ambient. És el pare hooligan.

El cap de setmana passat jugaven al Pla de Santa Maria l'equip aleví del poble contra la Floresta. A la banqueta local, s'apreciava un curiós fenomen. Mentre l'entrenador donava indicacions a l'equip, un pare li feia la competència i anava corregint el seu fill. Davant la meva sorpresa, un altre entrenador de l'escola em va comentar que allò no era res, que ell havia vist nens prebenjamins que ploraven només veure arribar els seus pares al camp. Ah, així que això ja és una cosa habitual, que entra dins de la normalitat?

Aquest dissabte m'he adonat que sí. A Valls, la graderia no permet tanta proximitat entre pares i jugadors com al Pla. No obstant això, un observador atent no ha pogut passar per alt nombroses curiositats. 1: Un grup de pares analitzant a la mitja part el joc del seu equip, com si parlessin d'un partit de primera divisió. 2: Un pare dirigint crits masclistes a l'àrbitra del partit -al primer temps, semblava que els aficionats no s'atrevissin a insultar-la, però no els ha costat gaire deixar-se anar. 3: Un altre cridant "t'has guanyat cinc euros" al seu fill després de fer un gol. Fins i tot, un entrenador de l'equip baby (4 i 5 anys) del Morell m'ha explicat que per poder fer la seva feina ha de situar-se al costat contrari d'on estan els pares.

I amb tot això, a un servidor li ha acabat pujant la mosca al nas. Què volen els pares per als seus fills? Desitgen que es formin com a persones, que es desenvolupin motriument, que adquireixin hàbits saludables, que facin noves amistats, que coneguin la importància del treball en equip... o pel contrari el que realment els interessa és fomentar la victòria per la victòria, l'individualisme i la necessitat de fer gols per sentir-se importants? Pensen potser que tenen el nou Messi a casa? Hi ha pares en els dos pols i d'altres més indefinits, però cal que tots ells es preguntin quin és l'objectiu de la pràctica esportiva del seu fill.

- Per a més informació, s'adjunta l'article pedagògic "Pares, hooligans o educadors?", que vaig escriure per a la publicació mensual del meu poble (La Planenca, núm.31, primavera 2009).

Per què vull tocar les pilotes?

2009-10-08T03:46:00.000-07:00

Ara fa 17 anys vaig començar a jugar a futbol. Al llarg d'aquest temps, he rondat per molts camps, la majoria de la província de Tarragona. Són tantes les experiències, les anècdotes, les extravagàncies viscudes... que no podia passar per alt la possibilitat d'explicar-vos-les.

Què és el futbol amateur d'ara i d'aquí?
- Un esport massificat, en què tothom es veu capaç d'opinar, criticar i, fins i tot, jugar (destralers, altrament dits llenyataires, inclosos).
- Un esport on es donen comportaments estrafolaris i dignes d'estudi (pares que en saben més que els entrenadors, àrbitres-llebre que corren davant d'aficionats-gossos caçador o seguidors que esperen el cap de setmana per equilibrar l'esperit -com ho fan? s'alliberen de l'energia negativa en forma de crits i insults cap a tot allò que es mou).

Per sort, el futbol es moltes coses més: salut, esforç per aconseguir uns objectius, amistat, felicitat en la victòria, unió en la derrota...

En aquest espai, en què es barreja anècdota, comentari, opinió i denúncia, es pretén plasmar una visió, segurament molt particular, del futbol base i amateur a la província de Tarragona. Per tant, animo tothom a dir la seva respecte els articles que setmanalment s'aniran publicant i a obrir noves línies de debat.

Roger Ollé Compte