Acaba la patxanga, agafa la pilota i se'n va cap a classe fent-la botar amb una mà. Això és el que fan molts nens quan la sirena de l'escola assenyala la fi del temps d'esbarjo. I és el que fa Messi quan finalitza un partit tan important com el Barça-Arsenal de quarts de final de la Champions League. El crack argentí ha marcat quatre gols i ha classificat l'equip, però, lluny de fer-ne ostentació, s'abraça als companys i enfila amb parsimònia i satisfacció, que no vol dir eufòria, el túnel de vestidors. "S'ha acabat la diversió, ara tres dies més sense jugar", deu pensar en Leo.
Messi, amor al futbol. Als seus 22 anys, Messi manté viva la part humana de nen juganer; sempre aconsegueix que es vegi el vessant més saludable del futbol, el del joc. Quan en Leo agafa la pilota, cap altre jugador és capaç de pispar-li. Sembla que es burli del contrari, però no ho fa; juga millor que la resta i punt. Messi ha mamat futbol, un joc que ha polit fins a la màgia a base d'hores i hores amb la pilota als peus.
Messi, l'enfant terrible del futbol. Tothom prepara sistemes antiMessi, insecticides contra la Pulga, però molt pocs han trobat un remei que no s'emmarqui dins del joc brut. Els entrenadors que l'han anul·lat en situacions de joc no han pogut fer-ho a pilota aturada, ja que la picardia del nen Messi, l'astúcia d'algú que entén l'esport rei com a diversió més que com a sacrifici, desmunta tot sistema de joc. Trompada a la frontal de l'àrea... mentre el porter col·loca la barrera, ja té la pilota al fons de la xarxa; o patacada al mig del camp... mentre els jugadors protesten, Messi ja ha iniciat un contraatac letal.
Messi, zero prepotència. Molts cracks s'han deixat enlluernar pels flashos de les càmeres, per les multimilionàries xifres dels contractes publicitaris o per les corbes de les models de passarel·la. Messi, en una edat complicada, incerta, està assumint la pluja de premis i reconeixements amb una humilitat i una maduresa que se sumen a la seva faceta més pueril. En Leo, educat per la sapiència del mestre Guardiola, sempre posa per davant la paraula equip, sap que un jugador per si sol no ha guanyat mai res.
En Leo està absent a l'aula, mirant per la finestra. Compta les hores per tornar al pati, per tornar a jugar amb els seus amics. Potser sense adonar-se'n, té una concepció clarivident, formidable, del futbol. "Jo a jugar, i els altres que lluitin, que suïn la samarreta, que es parteixin el pit...", es diu a si mateix. Cada vegada més, parlem del futbol com una batalla, com una guerra, com un fet transcendental del qual depenen les nostres vides. Ens hem tornat bojos? Bé Leo, bé... el teu és el bon camí!
Messi, amor al futbol. Als seus 22 anys, Messi manté viva la part humana de nen juganer; sempre aconsegueix que es vegi el vessant més saludable del futbol, el del joc. Quan en Leo agafa la pilota, cap altre jugador és capaç de pispar-li. Sembla que es burli del contrari, però no ho fa; juga millor que la resta i punt. Messi ha mamat futbol, un joc que ha polit fins a la màgia a base d'hores i hores amb la pilota als peus.
Messi, l'enfant terrible del futbol. Tothom prepara sistemes antiMessi, insecticides contra la Pulga, però molt pocs han trobat un remei que no s'emmarqui dins del joc brut. Els entrenadors que l'han anul·lat en situacions de joc no han pogut fer-ho a pilota aturada, ja que la picardia del nen Messi, l'astúcia d'algú que entén l'esport rei com a diversió més que com a sacrifici, desmunta tot sistema de joc. Trompada a la frontal de l'àrea... mentre el porter col·loca la barrera, ja té la pilota al fons de la xarxa; o patacada al mig del camp... mentre els jugadors protesten, Messi ja ha iniciat un contraatac letal.
Messi, zero prepotència. Molts cracks s'han deixat enlluernar pels flashos de les càmeres, per les multimilionàries xifres dels contractes publicitaris o per les corbes de les models de passarel·la. Messi, en una edat complicada, incerta, està assumint la pluja de premis i reconeixements amb una humilitat i una maduresa que se sumen a la seva faceta més pueril. En Leo, educat per la sapiència del mestre Guardiola, sempre posa per davant la paraula equip, sap que un jugador per si sol no ha guanyat mai res.
En Leo està absent a l'aula, mirant per la finestra. Compta les hores per tornar al pati, per tornar a jugar amb els seus amics. Potser sense adonar-se'n, té una concepció clarivident, formidable, del futbol. "Jo a jugar, i els altres que lluitin, que suïn la samarreta, que es parteixin el pit...", es diu a si mateix. Cada vegada més, parlem del futbol com una batalla, com una guerra, com un fet transcendental del qual depenen les nostres vides. Ens hem tornat bojos? Bé Leo, bé... el teu és el bon camí!
