L'etapa més complexa i dura, però alhora gratificant, de la tasca de l'entrenador de futbol base és la construcció de l'equip. I no ens referim només a la contractació i inscripció de jugadors, sinó a l'empresa d'encaminar-los a defensar uns mateixos valors i a lluitar per uns objectius comuns.
Per sobre de tot, el grup de persones ha d'adonar-se de la importància de la paraula equip, de la necessitat de treballar plegats per acabar recollint fruits, normalment a mig/llarg termini. En aquest laboriós procés, que no té un inici ni una fi, sinó que cal madurar-lo durant tota la temporada, és imprescindible la coherència de l'entrenador, és a dir, el respecte als principis exposats en la reunió prèvia a l'inici de la pretemporada, ja que trencar-la suposarà els primers conflictes dins del vestidor.
En aquest sentit, cal que el tècnic tingui molt clars i sàpiga raonar els eixos sobre els quals vertebra la seva actuació, ja que les pressions externes no tardaran en arribar, sobretot si no s'aconsegueixen resultats. Per a l'entorn, els resultats no són les millores en la cohesió del vestidor, la progressió diària en els conceptes ofensius i defensius del joc, l'evolució en el rendiment de cada jugador, sinó els dos números reflectits a un tauler publicitari d'una marca de refrescos. El resultadisme exacerbat està fent un gran mal a l'esport. "Què heu fet?", "Nen, si fas tres gols, et dono 10 euros", "Hem perdut per culpa de l'àrbitre", són frases que se senten cada cap de setmana als camps de futbol formatiu d'arreu. Per tant, entrenador... cap fred, sempre.
I que quedi clar, tenir uns valors molt definits i saber-los inculcar al col·lectiu que encapçales no significa que no es produeixin conflictes. No tractem només jugadors, tractem persones amb caràcters, cultures i formacions molt disperses, una gran diversitat d'egos que cal saber manejar per mantenir el conjunt en constant equilibri. Liderem un grup de més de 20 persones que reben continus inputs de l'exterior, els quals cal fer-los diferenciar del que realment compta, del que es parla al vestidor. Això sí, en un equip tothom és necessari, però ningú no és imprescindible. I si algú no ho vol entendre, porta!
L'equip és quelcom més que un grup d'individus, és una unió, una generositat, un sentiment de pertinença, un esperit de lluita... una interacció de molts factors que contribueixen a l'èxit de la filosofia posada en pràctica. I l'èxit, torno a repetir, no són dues xifres aconseguides amb la fórmula maquiavèl·lica "el fi justifica els mitjans". Com sempre expresso als meus jugadors, primer, equip; segon, bon joc, i tercer, resultats. Les victòries, que són importants per a l'autoconfiança de l'equip, com a mostra que allò treballat està començant a sortir, poden ser, a la vegada, contraproduents, transformant-se en eufòria, supèrbia, relaxació... sobretot si no es fa èmfasi en la dificultat, en la feinada de conjunt que hi ha hagut per tal d'obtenir-los. "Que fàcil és això de guanyar...", poden pensar els joves, si el resultat sorgeix a partir de la pilotada i el joc individual; aleshores, renunciaran a tots els valors que els faran bons jugadors de futur. Per tant, no podem potenciar el resultat pel resultat, el joc basat en fer arribar pilotes als "jugadors estrella", per aconseguir el triomf immediat, sinó intentar formar tants futbolistes i persones com sigui possible, en la idea del joc de construcció, creatiu i imaginatiu. Molts pocs entrenadors duen a terme la seva labor en base a criteris formatius i els que ho fan sembla que remin a contracorrent. No defalliu, la recompensa final serà enorme.
El director d'equip ha de treballar de forma constant, incansable, ja que un moment de desatenció o de debilitat en la seva coherència pot desencadenar una crisi en l'ecosistema. I és que, quan es manifesta Mr. Hyde o la cara fosca del col·lectiu, ho fa amb força. Un jugador que no pressiona, dos que es discuteixen amb la pilota en joc, els de la banqueta que murmuregen i critiquen a tort i dret o guerres individuals sense sentit simplement per assolir altes cotes de reconeixement de l'espectador. Ai la patacada que ens fotrem quan ens quedem meravellats per la preciositat del nostre melic... Mr. Hyde -el no-equip-, un personatge desdoblat de l'estable i bondadós Dr. Jekyll -l'equip-, apareixerà de forma repetitiva i ens permetrà recordar als jugadors que l'egoisme i l'individualisme són els pitjors enemics del futbol, de l'esport i de la vida en general.
dimecres 20 d’octubre de 2010
dimarts 20 de juliol de 2010
Tornant a córrer
Amics i amigues de tocantlespilotes,
Amb l'estiu, l'aturada de les competicions i, en definitiva, de les anècdotes que enriqueixen aquest blog ha limitat la publicació. Amb el començament de la pretemporada als futbols base i amateur, la pàgina tornarà a l'activitat habitual, amb un article cada 15 dies.
Disculpin les molèsties,
Tocant les pilotes
Amb l'estiu, l'aturada de les competicions i, en definitiva, de les anècdotes que enriqueixen aquest blog ha limitat la publicació. Amb el començament de la pretemporada als futbols base i amateur, la pàgina tornarà a l'activitat habitual, amb un article cada 15 dies.
Disculpin les molèsties,
Tocant les pilotes
dimarts 1 de juny de 2010
I com a substitutiu, més futbol!
El Drink Team va imposar-se a l'equip local a la final del darrer torneig d'estiude Figuerola del Camp (Alt Camp)
Aquest cap de setmana, ha finalitzat la major part de les competicions de la Federació Catalana de Futbol. Alguns equips continuaran entrenant fins a meitats de juny, però la majoria ja s'ha acomiadat fins al curs vinent.
Els clubs més professionalitzats posaran deures als seus esportistes (carrera per la platja, taules de flexibilitat i de força...), per no partir de zero a la pretemporada, i els prohibiran pràctiques agressives per a les articulacions, com ara el futbol sala.
Els jugadors amateurs, en canvi, se n'aniran de vacances sense cap consell dels seus tècnics i s'autoimposaran tasques a fer (24 hores, tornejos de festa major...), no per obligació, sinó pel plaer de compartir tardes de futbol sala amb els amics de tota la vida.
Cada estiu comença amb esbufecs, acaloraments, butllofes i cruiximents. Com n'és de traïdora la transició del camp gran a la pista... Ara bé, després de dues setmanes de partidets, el patiment ja és història.
A finals de juny, arriba l'hora de la veritat, ja que comencen els campionats. Cal muntar els equips i tothom s'afanya a aconseguir els millors cromos. Podem parlar de cinc tipologies d'equip:
Selecció galàctica: Els cracks de la zona s'ajunten per fer jogo bonito. Ells s'agraden molt, però normalment no són més que una suma d'individualitats.
Colla amb dos o tres infiltrats: Una colla d'amics consolidada des de fa molts anys no pot permetre's el luxe de perdre el torneig local i, cada estiu, incorpora dos o tres fitxatges estrella perquè l'ajudin a assolir aquesta meta.
Colla a seques: Un grup d'amics, que es baralla més a la pista que als altres àmbits de la vida, intenta ser competitiu i millorar any a any per fer-se seva, de tant en tant, la copa de campions.
Equip de sala: Un equip amb anys d'experiència al futbol sala, que no destaca per tenir grans recursos tècnics, però sí pel rigor tàctic, lluita sempre fins al final.
Colla patxanguera: Una colla molt maca d'amics que es planta als tornejos sense saber contra qui s'enfronta, sense conèixer les normes, però que gaudeix al màxim cada moment del joc.
El fet que gran part dels equips siguin colles d'amics dóna valor afegit a aquesta pràctica estiuenca; a la pista, es veuen nous papers i noves relacions dins del mateix grup de gent. Potser, el més tímid a la discoteca és el líder de l'equip i, en canvi, el més xulo seu a la banqueta perquè de futbol no en té ni idea; o tal vegada, dos jugadors picats per un tema extraesportiu han de fer una paret per generar una ocasió de gol. A més, la falta d'entrenador -normalment no n'hi ha- obliga que cadascú sigui molt conscient del rol que ocupa dins l'equip i que tothom demostri generositat amb el grup.
Estiu i futbol és una mescla màgica que dóna al·licient a municipis avorrits, que omple pistes poliesportives que durant la resta de l'any estan més aviat buides, que genera un vincle afectiu formidable entre jugadors i espectadors; sens dubte, una combinació que enforteix les relacions humanes i que deixa nombrosos moments per al record.
Tot està a punt per al tret de sortida de la temporada futbolística d'estiu, dos mesos emocionants plens d'alegries, decepcions i picabaralles, envoltats d'una immensa aurèola de bon rotllo. Moltes persones anònimes, a les quals cal agrair la seva dedicació, ho faran possible.
Els clubs més professionalitzats posaran deures als seus esportistes (carrera per la platja, taules de flexibilitat i de força...), per no partir de zero a la pretemporada, i els prohibiran pràctiques agressives per a les articulacions, com ara el futbol sala.
Els jugadors amateurs, en canvi, se n'aniran de vacances sense cap consell dels seus tècnics i s'autoimposaran tasques a fer (24 hores, tornejos de festa major...), no per obligació, sinó pel plaer de compartir tardes de futbol sala amb els amics de tota la vida.
Cada estiu comença amb esbufecs, acaloraments, butllofes i cruiximents. Com n'és de traïdora la transició del camp gran a la pista... Ara bé, després de dues setmanes de partidets, el patiment ja és història.
A finals de juny, arriba l'hora de la veritat, ja que comencen els campionats. Cal muntar els equips i tothom s'afanya a aconseguir els millors cromos. Podem parlar de cinc tipologies d'equip:
Selecció galàctica: Els cracks de la zona s'ajunten per fer jogo bonito. Ells s'agraden molt, però normalment no són més que una suma d'individualitats.
Colla amb dos o tres infiltrats: Una colla d'amics consolidada des de fa molts anys no pot permetre's el luxe de perdre el torneig local i, cada estiu, incorpora dos o tres fitxatges estrella perquè l'ajudin a assolir aquesta meta.
Colla a seques: Un grup d'amics, que es baralla més a la pista que als altres àmbits de la vida, intenta ser competitiu i millorar any a any per fer-se seva, de tant en tant, la copa de campions.
Equip de sala: Un equip amb anys d'experiència al futbol sala, que no destaca per tenir grans recursos tècnics, però sí pel rigor tàctic, lluita sempre fins al final.
Colla patxanguera: Una colla molt maca d'amics que es planta als tornejos sense saber contra qui s'enfronta, sense conèixer les normes, però que gaudeix al màxim cada moment del joc.
El fet que gran part dels equips siguin colles d'amics dóna valor afegit a aquesta pràctica estiuenca; a la pista, es veuen nous papers i noves relacions dins del mateix grup de gent. Potser, el més tímid a la discoteca és el líder de l'equip i, en canvi, el més xulo seu a la banqueta perquè de futbol no en té ni idea; o tal vegada, dos jugadors picats per un tema extraesportiu han de fer una paret per generar una ocasió de gol. A més, la falta d'entrenador -normalment no n'hi ha- obliga que cadascú sigui molt conscient del rol que ocupa dins l'equip i que tothom demostri generositat amb el grup.
Estiu i futbol és una mescla màgica que dóna al·licient a municipis avorrits, que omple pistes poliesportives que durant la resta de l'any estan més aviat buides, que genera un vincle afectiu formidable entre jugadors i espectadors; sens dubte, una combinació que enforteix les relacions humanes i que deixa nombrosos moments per al record.
Tot està a punt per al tret de sortida de la temporada futbolística d'estiu, dos mesos emocionants plens d'alegries, decepcions i picabaralles, envoltats d'una immensa aurèola de bon rotllo. Moltes persones anònimes, a les quals cal agrair la seva dedicació, ho faran possible.
dimarts 4 de maig de 2010
Banquetes de solitud
L'entrenador és sovint un ésser incomprès, que amaga el cap sota una gorra per aturar les clatellades que li arriben de tots costats i que perd els quatre pèls que li queden mentre rumia com poder fer un pla d'intervenció que pugui conviure amb l'actual sistema futbolístic, desorganitzat i resultadista a més no poder.
La tasca del tècnic és complicada perquè no només ha de treballar en la millora del joc, sinó també procurar per la cohesió interna del grup humà que lidera. Els seus objectius són clars: construir un equip i mantenir-lo en el temps.
Si aquesta missió inicial ja topa amb alguns paranys (l'equip de categoria superior no rutlla i t'agafa jugadors, d'un any a l'altre et marxa el gruix dels futbolistes...), encara és més difícil conviure amb un entorn que, normalment, té poca formació esportiva.
Quan l'entrenador arriba a un nou vestidor, intenta detectar quines són les virtuts i quins són els defectes del grup per tal d'anar generant un equip. Sap, també, en quina institució es troba i que poca cosa pot fer per contribuir a la millora del funcionament. Li agradaria parlar-ne, però ningú no li ho ha demanat. Així doncs, se centra en el seu equip i tracta de donar-li unes premisses molt concretes.
Malgrat que els jugadors el miren amb cara d'incredulitat, el tècnic emfasitza que el que més desitja és que es formin com a persones i com a esportistes, que creïn una pinya i que el joc vagi progressant de mica en mica. No els anomena en cap moment la paraula resultat ni els inculca la necessitat d'aconseguir victòries.
Ràpidament, només començar el primer partit, l'entrenador entén els rostres de sorpresa que ha detectat al vestidor. Els nens s'enfonsen quan encaixen un gol, es desconnecten del matx quan el veuen guanyat, protesten a l'àrbitre cada acció... Segurament, algun directiu, pare o amic els ha dit que han de vèncer, encara que sigui a l'últim minut i de penal injust, que només compta sumar els 3 punts.
El tècnic pot sentir-se constantment en entredit, només valorat quan la piloteta entra, però ja està de tornada de tot. En canvi, el nen de 8, 11, 14 anys se sent molt trist si perd, no ho pot suportar; per tant, s'oblida del missatge de l'entrenador i fa prevaldre els inputs que li arriben de l'exterior. "El que diu l'entrenador són bajanades, a mi el que em dóna èxit social és la victòria, i esforçar-me quan ja perdem no serveix de res", deu pensar el jove.
L'entrenador, mentre escolta els pares remugar, marxa tot sol cap a casa, amb la mirada perduda i amb l'estrany neguit de saber que rema i seguirà remant a contracorrent.
Reflexions arran d'una temporada de veure i viure molts partits de futbol base i amateur.
La tasca del tècnic és complicada perquè no només ha de treballar en la millora del joc, sinó també procurar per la cohesió interna del grup humà que lidera. Els seus objectius són clars: construir un equip i mantenir-lo en el temps.
Si aquesta missió inicial ja topa amb alguns paranys (l'equip de categoria superior no rutlla i t'agafa jugadors, d'un any a l'altre et marxa el gruix dels futbolistes...), encara és més difícil conviure amb un entorn que, normalment, té poca formació esportiva.
Quan l'entrenador arriba a un nou vestidor, intenta detectar quines són les virtuts i quins són els defectes del grup per tal d'anar generant un equip. Sap, també, en quina institució es troba i que poca cosa pot fer per contribuir a la millora del funcionament. Li agradaria parlar-ne, però ningú no li ho ha demanat. Així doncs, se centra en el seu equip i tracta de donar-li unes premisses molt concretes.
Malgrat que els jugadors el miren amb cara d'incredulitat, el tècnic emfasitza que el que més desitja és que es formin com a persones i com a esportistes, que creïn una pinya i que el joc vagi progressant de mica en mica. No els anomena en cap moment la paraula resultat ni els inculca la necessitat d'aconseguir victòries.
Ràpidament, només començar el primer partit, l'entrenador entén els rostres de sorpresa que ha detectat al vestidor. Els nens s'enfonsen quan encaixen un gol, es desconnecten del matx quan el veuen guanyat, protesten a l'àrbitre cada acció... Segurament, algun directiu, pare o amic els ha dit que han de vèncer, encara que sigui a l'últim minut i de penal injust, que només compta sumar els 3 punts.
El tècnic pot sentir-se constantment en entredit, només valorat quan la piloteta entra, però ja està de tornada de tot. En canvi, el nen de 8, 11, 14 anys se sent molt trist si perd, no ho pot suportar; per tant, s'oblida del missatge de l'entrenador i fa prevaldre els inputs que li arriben de l'exterior. "El que diu l'entrenador són bajanades, a mi el que em dóna èxit social és la victòria, i esforçar-me quan ja perdem no serveix de res", deu pensar el jove.
L'entrenador, mentre escolta els pares remugar, marxa tot sol cap a casa, amb la mirada perduda i amb l'estrany neguit de saber que rema i seguirà remant a contracorrent.
Reflexions arran d'una temporada de veure i viure molts partits de futbol base i amateur.
divendres 16 d’abril de 2010
Messi, un nen més
Acaba la patxanga, agafa la pilota i se'n va cap a classe fent-la botar amb una mà. Això és el que fan molts nens quan la sirena de l'escola assenyala la fi del temps d'esbarjo. I és el que fa Messi quan finalitza un partit tan important com el Barça-Arsenal de quarts de final de la Champions League. El crack argentí ha marcat quatre gols i ha classificat l'equip, però, lluny de fer-ne ostentació, s'abraça als companys i enfila amb parsimònia i satisfacció, que no vol dir eufòria, el túnel de vestidors. "S'ha acabat la diversió, ara tres dies més sense jugar", deu pensar en Leo.
Messi, amor al futbol. Als seus 22 anys, Messi manté viva la part humana de nen juganer; sempre aconsegueix que es vegi el vessant més saludable del futbol, el del joc. Quan en Leo agafa la pilota, cap altre jugador és capaç de pispar-li. Sembla que es burli del contrari, però no ho fa; juga millor que la resta i punt. Messi ha mamat futbol, un joc que ha polit fins a la màgia a base d'hores i hores amb la pilota als peus.
Messi, l'enfant terrible del futbol. Tothom prepara sistemes antiMessi, insecticides contra la Pulga, però molt pocs han trobat un remei que no s'emmarqui dins del joc brut. Els entrenadors que l'han anul·lat en situacions de joc no han pogut fer-ho a pilota aturada, ja que la picardia del nen Messi, l'astúcia d'algú que entén l'esport rei com a diversió més que com a sacrifici, desmunta tot sistema de joc. Trompada a la frontal de l'àrea... mentre el porter col·loca la barrera, ja té la pilota al fons de la xarxa; o patacada al mig del camp... mentre els jugadors protesten, Messi ja ha iniciat un contraatac letal.
Messi, zero prepotència. Molts cracks s'han deixat enlluernar pels flashos de les càmeres, per les multimilionàries xifres dels contractes publicitaris o per les corbes de les models de passarel·la. Messi, en una edat complicada, incerta, està assumint la pluja de premis i reconeixements amb una humilitat i una maduresa que se sumen a la seva faceta més pueril. En Leo, educat per la sapiència del mestre Guardiola, sempre posa per davant la paraula equip, sap que un jugador per si sol no ha guanyat mai res.
En Leo està absent a l'aula, mirant per la finestra. Compta les hores per tornar al pati, per tornar a jugar amb els seus amics. Potser sense adonar-se'n, té una concepció clarivident, formidable, del futbol. "Jo a jugar, i els altres que lluitin, que suïn la samarreta, que es parteixin el pit...", es diu a si mateix. Cada vegada més, parlem del futbol com una batalla, com una guerra, com un fet transcendental del qual depenen les nostres vides. Ens hem tornat bojos? Bé Leo, bé... el teu és el bon camí!
Messi, amor al futbol. Als seus 22 anys, Messi manté viva la part humana de nen juganer; sempre aconsegueix que es vegi el vessant més saludable del futbol, el del joc. Quan en Leo agafa la pilota, cap altre jugador és capaç de pispar-li. Sembla que es burli del contrari, però no ho fa; juga millor que la resta i punt. Messi ha mamat futbol, un joc que ha polit fins a la màgia a base d'hores i hores amb la pilota als peus.
Messi, l'enfant terrible del futbol. Tothom prepara sistemes antiMessi, insecticides contra la Pulga, però molt pocs han trobat un remei que no s'emmarqui dins del joc brut. Els entrenadors que l'han anul·lat en situacions de joc no han pogut fer-ho a pilota aturada, ja que la picardia del nen Messi, l'astúcia d'algú que entén l'esport rei com a diversió més que com a sacrifici, desmunta tot sistema de joc. Trompada a la frontal de l'àrea... mentre el porter col·loca la barrera, ja té la pilota al fons de la xarxa; o patacada al mig del camp... mentre els jugadors protesten, Messi ja ha iniciat un contraatac letal.
Messi, zero prepotència. Molts cracks s'han deixat enlluernar pels flashos de les càmeres, per les multimilionàries xifres dels contractes publicitaris o per les corbes de les models de passarel·la. Messi, en una edat complicada, incerta, està assumint la pluja de premis i reconeixements amb una humilitat i una maduresa que se sumen a la seva faceta més pueril. En Leo, educat per la sapiència del mestre Guardiola, sempre posa per davant la paraula equip, sap que un jugador per si sol no ha guanyat mai res.
En Leo està absent a l'aula, mirant per la finestra. Compta les hores per tornar al pati, per tornar a jugar amb els seus amics. Potser sense adonar-se'n, té una concepció clarivident, formidable, del futbol. "Jo a jugar, i els altres que lluitin, que suïn la samarreta, que es parteixin el pit...", es diu a si mateix. Cada vegada més, parlem del futbol com una batalla, com una guerra, com un fet transcendental del qual depenen les nostres vides. Ens hem tornat bojos? Bé Leo, bé... el teu és el bon camí!
dimecres 31 de març de 2010
Del carrer a la cova
Hores i hores jugant a futbol. Abans d'entrar a classe al matí, a l'esbarjo, esperant el dinar, paint el dinar, tota la tarda fins que les mares ens cridaven a sopar... qualsevol moment era idoni per jugar al nostre esport preferit, l'esport al qual ens havíem aficionat gràcies al Dream Team i al Jordi Culé.
Al pati de l'escola, al carrer, a la plaça de l'ajuntament, aprofitant dos portals enfrontats -més d'un vidre, havíem trencat-, al camp de futbol... qualsevol lloc era vàlid per imitar l'art dels Zubi, Koeman, Eusebio o Romario.
Pilota de plàstic, amb efectes oliverbenjians; de cuir gastat, amb estrips per on agafar-la; llaunes aixafades; fins i tot, pedres... eren els objectes a perseguir per entaforar a la porteria contrària, mòbils amb gran variabilitat de moviments que enriquien les nostres capacitats de percepció i anticipació.
Quan no érem prous per fer un partidet, els jocs preferits eren el mundialito, tots contra tots amb un sol porter, i el ràpid, xutar i córrer cap a la porteria en cas d'haver fallat. Altres jocs més bèsties, de punteria tots dos, eren el cul, xutar a tocar el pandero d'un jugador situat a la porteria que espera la pilotada, o el ajo picado, qui agafa la pilota té dret a estampar-la contra el primer que es troba pel davant.
Malgrat que algunes pràctiques no eren el paradigma del que es considera educatiu, el conjunt era sinònim de riquesa motriu, no només per les nombroses hores de pràctica, sinó sobretot per la immensa varietat d'estímuls amb què el jove interactuava. I, com que en la majoria de jocs es competia individualment, el nen adquiria valors d'autosuperació, esperit de sacrifici, picardia ben entesa... que li donaven eines addicionals per integrar-se després al treball col·lectiu de l'escola de futbol.
En pobles petits, cada vegada amb menys freqüència, encara es pot veure algun nen tocant la pilota al carrer. Segurament, els altres joves estan ocupats amb els deures... O potser els podeu trobar hivernant en habitacles foscos i poc airejats amb les mans regalimant suor de tant prémer el comandament de la Play. Videojocs, ordinadors, aparells de música... són les eines de treball de l'homo sedentarius. Comença una nova era?
Al pati de l'escola, al carrer, a la plaça de l'ajuntament, aprofitant dos portals enfrontats -més d'un vidre, havíem trencat-, al camp de futbol... qualsevol lloc era vàlid per imitar l'art dels Zubi, Koeman, Eusebio o Romario.
Pilota de plàstic, amb efectes oliverbenjians; de cuir gastat, amb estrips per on agafar-la; llaunes aixafades; fins i tot, pedres... eren els objectes a perseguir per entaforar a la porteria contrària, mòbils amb gran variabilitat de moviments que enriquien les nostres capacitats de percepció i anticipació.
Quan no érem prous per fer un partidet, els jocs preferits eren el mundialito, tots contra tots amb un sol porter, i el ràpid, xutar i córrer cap a la porteria en cas d'haver fallat. Altres jocs més bèsties, de punteria tots dos, eren el cul, xutar a tocar el pandero d'un jugador situat a la porteria que espera la pilotada, o el ajo picado, qui agafa la pilota té dret a estampar-la contra el primer que es troba pel davant.
Malgrat que algunes pràctiques no eren el paradigma del que es considera educatiu, el conjunt era sinònim de riquesa motriu, no només per les nombroses hores de pràctica, sinó sobretot per la immensa varietat d'estímuls amb què el jove interactuava. I, com que en la majoria de jocs es competia individualment, el nen adquiria valors d'autosuperació, esperit de sacrifici, picardia ben entesa... que li donaven eines addicionals per integrar-se després al treball col·lectiu de l'escola de futbol.
En pobles petits, cada vegada amb menys freqüència, encara es pot veure algun nen tocant la pilota al carrer. Segurament, els altres joves estan ocupats amb els deures... O potser els podeu trobar hivernant en habitacles foscos i poc airejats amb les mans regalimant suor de tant prémer el comandament de la Play. Videojocs, ordinadors, aparells de música... són les eines de treball de l'homo sedentarius. Comença una nova era?
divendres 19 de març de 2010
El futbolí
Amics i amigues de Tocant les pilotes,
Com si juguéssim al futbolí, m'agradaria que vosaltres m'enviéssiu pilotes amb temes que us interessin sobre els futbols base i amateur tarragonins i jo us les intentaré tornar cada setmana amb una passada -article- ajustada a aquestes inquietuds.
Pot ser divertit, no creieu?
Junts tocarem encara més les pilotes.
Com si juguéssim al futbolí, m'agradaria que vosaltres m'enviéssiu pilotes amb temes que us interessin sobre els futbols base i amateur tarragonins i jo us les intentaré tornar cada setmana amb una passada -article- ajustada a aquestes inquietuds.
Pot ser divertit, no creieu?
Junts tocarem encara més les pilotes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
