Mr. Hyde o la vulgaritat del no-equip

L'etapa més complexa i dura, però alhora gratificant, de la tasca de l'entrenador de futbol base és la construcció de l'equip. I no ens referim només a la contractació i inscripció de jugadors, sinó a l'empresa d'encaminar-los a defensar uns mateixos valors i a lluitar per uns objectius comuns.

Per sobre de tot, el grup de persones ha d'adonar-se de la importància de la paraula equip, de la necessitat de treballar plegats per acabar recollint fruits, normalment a mig/llarg termini. En aquest laboriós procés, que no té un inici ni una fi, sinó que cal madurar-lo durant tota la temporada, és imprescindible la coherència de l'entrenador, és a dir, el respecte als principis exposats en la reunió prèvia a l'inici de la pretemporada, ja que trencar-la suposarà els primers conflictes dins del vestidor.

En aquest sentit, cal que el tècnic tingui molt clars i sàpiga raonar els eixos sobre els quals vertebra la seva actuació, ja que les pressions externes no tardaran en arribar, sobretot si no s'aconsegueixen resultats. Per a l'entorn, els resultats no són les millores en la cohesió del vestidor, la progressió diària en els conceptes ofensius i defensius del joc, l'evolució en el rendiment de cada jugador, sinó els dos números reflectits a un tauler publicitari d'una marca de refrescos. El resultadisme exacerbat està fent un gran mal a l'esport. "Què heu fet?", "Nen, si fas tres gols, et dono 10 euros", "Hem perdut per culpa de l'àrbitre", són frases que se senten cada cap de setmana als camps de futbol formatiu d'arreu. Per tant, entrenador... cap fred, sempre.

I que quedi clar, tenir uns valors molt definits i saber-los inculcar al col·lectiu que encapçales no significa que no es produeixin conflictes. No tractem només jugadors, tractem persones amb caràcters, cultures i formacions molt disperses, una gran diversitat d'egos que cal saber manejar per mantenir el conjunt en constant equilibri. Liderem un grup de més de 20 persones que reben continus inputs de l'exterior, els quals cal fer-los diferenciar del que realment compta, del que es parla al vestidor. Això sí, en un equip tothom és necessari, però ningú no és imprescindible. I si algú no ho vol entendre, porta!

L'equip és quelcom més que un grup d'individus, és una unió, una generositat, un sentiment de pertinença, un esperit de lluita... una interacció de molts factors que contribueixen a l'èxit de la filosofia posada en pràctica. I l'èxit, torno a repetir, no són dues xifres aconseguides amb la fórmula maquiavèl·lica "el fi justifica els mitjans". Com sempre expresso als meus jugadors, primer, equip; segon, bon joc, i tercer, resultats. Les victòries, que són importants per a l'autoconfiança de l'equip, com a mostra que allò treballat està començant a sortir, poden ser, a la vegada, contraproduents, transformant-se en eufòria, supèrbia, relaxació... sobretot si no es fa èmfasi en la dificultat, en la feinada de conjunt que hi ha hagut per tal d'obtenir-los. "Que fàcil és això de guanyar...", poden pensar els joves, si el resultat sorgeix a partir de la pilotada i el joc individual; aleshores, renunciaran a tots els valors que els faran bons jugadors de futur. Per tant, no podem potenciar el resultat pel resultat, el joc basat en fer arribar pilotes als "jugadors estrella", per aconseguir el triomf immediat, sinó intentar formar tants futbolistes i persones com sigui possible, en la idea del joc de construcció, creatiu i imaginatiu. Molts pocs entrenadors duen a terme la seva labor en base a criteris formatius i els que ho fan sembla que remin a contracorrent. No defalliu, la recompensa final serà enorme.

El director d'equip ha de treballar de forma constant, incansable, ja que un moment de desatenció o de debilitat en la seva coherència pot desencadenar una crisi en l'ecosistema. I és que, quan es manifesta Mr. Hyde o la cara fosca del col·lectiu, ho fa amb força. Un jugador que no pressiona, dos que es discuteixen amb la pilota en joc, els de la banqueta que murmuregen i critiquen a tort i dret o guerres individuals sense sentit simplement per assolir altes cotes de reconeixement de l'espectador. Ai la patacada que ens fotrem quan ens quedem meravellats per la preciositat del nostre melic... Mr. Hyde -el no-equip-, un personatge desdoblat de l'estable i bondadós Dr. Jekyll -l'equip-, apareixerà de forma repetitiva i ens permetrà recordar als jugadors que l'egoisme i l'individualisme són els pitjors enemics del futbol, de l'esport i de la vida en general.

Tornant a córrer

Amics i amigues de tocantlespilotes,

Amb l'estiu, l'aturada de les competicions i, en definitiva, de les anècdotes que enriqueixen aquest blog ha limitat la publicació. Amb el començament de la pretemporada als futbols base i amateur, la pàgina tornarà a l'activitat habitual, amb un article cada 15 dies.

Disculpin les molèsties,

Tocant les pilotes

I com a substitutiu, més futbol!

El Drink Team va imposar-se a l'equip local a la final del darrer torneig d'estiu
de Figuerola del Camp (Alt Camp)

Aquest cap de setmana, ha finalitzat la major part de les competicions de la Federació Catalana de Futbol. Alguns equips continuaran entrenant fins a meitats de juny, però la majoria ja s'ha acomiadat fins al curs vinent.

Els clubs més professionalitzats posaran deures als seus esportistes (carrera per la platja, taules de flexibilitat i de força...), per no partir de zero a la pretemporada, i els prohibiran pràctiques agressives per a les articulacions, com ara el futbol sala.

Els jugadors amateurs, en canvi, se n'aniran de vacances sense cap consell dels seus tècnics i s'autoimposaran tasques a fer (24 hores, tornejos de festa major...), no per obligació, sinó pel plaer de compartir tardes de futbol sala amb els amics de tota la vida.

Cada estiu comença amb esbufecs, acaloraments, butllofes i cruiximents. Com n'és de traïdora la transició del camp gran a la pista... Ara bé, després de dues setmanes de partidets, el patiment ja és història.

A finals de juny, arriba l'hora de la veritat, ja que comencen els campionats. Cal muntar els equips i tothom s'afanya a aconseguir els millors cromos. Podem parlar de cinc tipologies d'equip:

Selecció galàctica: Els cracks de la zona s'ajunten per fer jogo bonito. Ells s'agraden molt, però normalment no són més que una suma d'individualitats.

Colla amb dos o tres infiltrats: Una colla d'amics consolidada des de fa molts anys no pot permetre's el luxe de perdre el torneig local i, cada estiu, incorpora dos o tres fitxatges estrella perquè l'ajudin a assolir aquesta meta.

Colla a seques: Un grup d'amics, que es baralla més a la pista que als altres àmbits de la vida, intenta ser competitiu i millorar any a any per fer-se seva, de tant en tant, la copa de campions.

Equip de sala: Un equip amb anys d'experiència al futbol sala, que no destaca per tenir grans recursos tècnics, però sí pel rigor tàctic, lluita sempre fins al final.

Colla patxanguera: Una colla molt maca d'amics que es planta als tornejos sense saber contra qui s'enfronta, sense conèixer les normes, però que gaudeix al màxim cada moment del joc.

El fet que gran part dels equips siguin colles d'amics dóna valor afegit a aquesta pràctica estiuenca; a la pista, es veuen nous papers i noves relacions dins del mateix grup de gent. Potser, el més tímid a la discoteca és el líder de l'equip i, en canvi, el més xulo seu a la banqueta perquè de futbol no en té ni idea; o tal vegada, dos jugadors picats per un tema extraesportiu han de fer una paret per generar una ocasió de gol. A més, la falta d'entrenador -normalment no n'hi ha- obliga que cadascú sigui molt conscient del rol que ocupa dins l'equip i que tothom demostri generositat amb el grup.

Estiu i futbol és una mescla màgica que dóna al·licient a municipis avorrits, que omple pistes poliesportives que durant la resta de l'any estan més aviat buides, que genera un vincle afectiu formidable entre jugadors i espectadors; sens dubte, una combinació que enforteix les relacions humanes i que deixa nombrosos moments per al record.

Tot està a punt per al tret de sortida de la temporada futbolística d'estiu, dos mesos emocionants plens d'alegries, decepcions i picabaralles, envoltats d'una immensa aurèola de bon rotllo. Moltes persones anònimes, a les quals cal agrair la seva dedicació, ho faran possible.

Banquetes de solitud

L'entrenador és sovint un ésser incomprès, que amaga el cap sota una gorra per aturar les clatellades que li arriben de tots costats i que perd els quatre pèls que li queden mentre rumia com poder fer un pla d'intervenció que pugui conviure amb l'actual sistema futbolístic, desorganitzat i resultadista a més no poder.

La tasca del tècnic és complicada perquè no només ha de treballar en la millora del joc, sinó també procurar per la cohesió interna del grup humà que lidera. Els seus objectius són clars: construir un equip i mantenir-lo en el temps.

Si aquesta missió inicial ja topa amb alguns paranys (l'equip de categoria superior no rutlla i t'agafa jugadors, d'un any a l'altre et marxa el gruix dels futbolistes...), encara és més difícil conviure amb un entorn que, normalment, té poca formació esportiva.

Quan l'entrenador arriba a un nou vestidor, intenta detectar quines són les virtuts i quins són els defectes del grup per tal d'anar generant un equip. Sap, també, en quina institució es troba i que poca cosa pot fer per contribuir a la millora del funcionament. Li agradaria parlar-ne, però ningú no li ho ha demanat. Així doncs, se centra en el seu equip i tracta de donar-li unes premisses molt concretes.

Malgrat que els jugadors el miren amb cara d'incredulitat, el tècnic emfasitza que el que més desitja és que es formin com a persones i com a esportistes, que creïn una pinya i que el joc vagi progressant de mica en mica. No els anomena en cap moment la paraula resultat ni els inculca la necessitat d'aconseguir victòries.

Ràpidament, només començar el primer partit, l'entrenador entén els rostres de sorpresa que ha detectat al vestidor. Els nens s'enfonsen quan encaixen un gol, es desconnecten del matx quan el veuen guanyat, protesten a l'àrbitre cada acció... Segurament, algun directiu, pare o amic els ha dit que han de vèncer, encara que sigui a l'últim minut i de penal injust, que només compta sumar els 3 punts.

El tècnic pot sentir-se constantment en entredit, només valorat quan la piloteta entra, però ja està de tornada de tot. En canvi, el nen de 8, 11, 14 anys se sent molt trist si perd, no ho pot suportar; per tant, s'oblida del missatge de l'entrenador i fa prevaldre els inputs que li arriben de l'exterior. "El que diu l'entrenador són bajanades, a mi el que em dóna èxit social és la victòria, i esforçar-me quan ja perdem no serveix de res", deu pensar el jove.

L'entrenador, mentre escolta els pares remugar, marxa tot sol cap a casa, amb la mirada perduda i amb l'estrany neguit de saber que rema i seguirà remant a contracorrent.

Reflexions arran d'una temporada de veure i viure molts partits de futbol base i amateur.

Messi, un nen més

Acaba la patxanga, agafa la pilota i se'n va cap a classe fent-la botar amb una mà. Això és el que fan molts nens quan la sirena de l'escola assenyala la fi del temps d'esbarjo. I és el que fa Messi quan finalitza un partit tan important com el Barça-Arsenal de quarts de final de la Champions League. El crack argentí ha marcat quatre gols i ha classificat l'equip, però, lluny de fer-ne ostentació, s'abraça als companys i enfila amb parsimònia i satisfacció, que no vol dir eufòria, el túnel de vestidors. "S'ha acabat la diversió, ara tres dies més sense jugar", deu pensar en Leo.

Messi, amor al futbol. Als seus 22 anys, Messi manté viva la part humana de nen juganer; sempre aconsegueix que es vegi el vessant més saludable del futbol, el del joc. Quan en Leo agafa la pilota, cap altre jugador és capaç de pispar-li. Sembla que es burli del contrari, però no ho fa; juga millor que la resta i punt. Messi ha mamat futbol, un joc que ha polit fins a la màgia a base d'hores i hores amb la pilota als peus.

Messi, l'enfant terrible del futbol. Tothom prepara sistemes antiMessi, insecticides contra la Pulga, però molt pocs han trobat un remei que no s'emmarqui dins del joc brut. Els entrenadors que l'han anul·lat en situacions de joc no han pogut fer-ho a pilota aturada, ja que la picardia del nen Messi, l'astúcia d'algú que entén l'esport rei com a diversió més que com a sacrifici, desmunta tot sistema de joc. Trompada a la frontal de l'àrea... mentre el porter col·loca la barrera, ja té la pilota al fons de la xarxa; o patacada al mig del camp... mentre els jugadors protesten, Messi ja ha iniciat un contraatac letal.

Messi, zero prepotència. Molts cracks s'han deixat enlluernar pels flashos de les càmeres, per les multimilionàries xifres dels contractes publicitaris o per les corbes de les models de passarel·la. Messi, en una edat complicada, incerta, està assumint la pluja de premis i reconeixements amb una humilitat i una maduresa que se sumen a la seva faceta més pueril. En Leo, educat per la sapiència del mestre Guardiola, sempre posa per davant la paraula equip, sap que un jugador per si sol no ha guanyat mai res.

En Leo està absent a l'aula, mirant per la finestra. Compta les hores per tornar al pati, per tornar a jugar amb els seus amics. Potser sense adonar-se'n, té una concepció clarivident, formidable, del futbol. "Jo a jugar, i els altres que lluitin, que suïn la samarreta, que es parteixin el pit...", es diu a si mateix. Cada vegada més, parlem del futbol com una batalla, com una guerra, com un fet transcendental del qual depenen les nostres vides. Ens hem tornat bojos? Bé Leo, bé... el teu és el bon camí!

Del carrer a la cova

Hores i hores jugant a futbol. Abans d'entrar a classe al matí, a l'esbarjo, esperant el dinar, paint el dinar, tota la tarda fins que les mares ens cridaven a sopar... qualsevol moment era idoni per jugar al nostre esport preferit, l'esport al qual ens havíem aficionat gràcies al Dream Team i al Jordi Culé.

Al pati de l'escola, al carrer, a la plaça de l'ajuntament, aprofitant dos portals enfrontats -més d'un vidre, havíem trencat-, al camp de futbol... qualsevol lloc era vàlid per imitar l'art dels Zubi, Koeman, Eusebio o Romario.

Pilota de plàstic, amb efectes oliverbenjians; de cuir gastat, amb estrips per on agafar-la; llaunes aixafades; fins i tot, pedres... eren els objectes a perseguir per entaforar a la porteria contrària, mòbils amb gran variabilitat de moviments que enriquien les nostres capacitats de percepció i anticipació.

Quan no érem prous per fer un partidet, els jocs preferits eren el mundialito, tots contra tots amb un sol porter, i el ràpid, xutar i córrer cap a la porteria en cas d'haver fallat. Altres jocs més bèsties, de punteria tots dos, eren el cul, xutar a tocar el pandero d'un jugador situat a la porteria que espera la pilotada, o el ajo picado, qui agafa la pilota té dret a estampar-la contra el primer que es troba pel davant.

Malgrat que algunes pràctiques no eren el paradigma del que es considera educatiu, el conjunt era sinònim de riquesa motriu, no només per les nombroses hores de pràctica, sinó sobretot per la immensa varietat d'estímuls amb què el jove interactuava. I, com que en la majoria de jocs es competia individualment, el nen adquiria valors d'autosuperació, esperit de sacrifici, picardia ben entesa... que li donaven eines addicionals per integrar-se després al treball col·lectiu de l'escola de futbol.

En pobles petits, cada vegada amb menys freqüència, encara es pot veure algun nen tocant la pilota al carrer. Segurament, els altres joves estan ocupats amb els deures... O potser els podeu trobar hivernant en habitacles foscos i poc airejats amb les mans regalimant suor de tant prémer el comandament de la Play. Videojocs, ordinadors, aparells de música... són les eines de treball de l'homo sedentarius. Comença una nova era?

El futbolí

Amics i amigues de Tocant les pilotes,

Com si juguéssim al futbolí, m'agradaria que vosaltres m'enviéssiu pilotes amb temes que us interessin sobre els futbols base i amateur tarragonins i jo us les intentaré tornar cada setmana amb una passada -article- ajustada a aquestes inquietuds.

Pot ser divertit, no creieu?

Junts tocarem encara més les pilotes.

Futbol a pedaços

Preferent aleví (grup 1):

Escola Valls Futbol "A" 1-0 Futbol Club Barcelona "B"

Dissabte apassionant de futbol. Els alevins del Valls superen, en un partit ple d'èpica, els del Barça. Sabeu quantes persones formen l'staff dels blaugrana? Cinc: entrenador, segon entrenador, preparador físic, fisioterapeuta i delegat.

Havent rondat pels camps tarragonins des dels set anys, hom veu amb clarividència la precarietat dels nostres futbols base i amateur. Una suma de factors condueix a un camí que, de moment, no troba la sortida.

1) La despesa en equipaments està sent bestial. Tots els clubs, per petits que siguin, exigeixen un camp de gespa artificial. No seria millor destinar aquests recursos a la formació dels entrenadors? La majoria de tècnics no ha estudiat la Llicenciatura de Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport ni tampoc té el títol d'entrenador. Són molts els pares que segueixen portant els equips dels seus fills perquè els agrada el futbol o, simplement, per donar un cop de mà a l'entitat. Si us plau, cursos de formació!

2) La coordinació de les escoles de futbol acostuma a trontollar pertot arreu. No es tracta només de buscar 16 jugadors per equip, sinó també de planificar els objectius que cal assolir en cada etapa i, sobretot, tenir una filosofia clara de joc. No hi ha res més desencoratjador que veure joves que juguen igual i tenen la mateixa actitud al camp als 17 anys que quan en tenien 10. Tot i que no és senzill, seria important destinar també unes hores a l'educació/conscienciació esportiva dels pares.

3) El resultadisme, des de prebenjamins fins a veterans, està fent un mal al futbol que no us podeu ni imaginar. Directius que van posant pedaços a un problema estructural, pares que des de la graderia fan la competència als entrenadors, entrenadors que només parlen de classificacions i de punts... són els que creuen que estan fent un favor als seus clubs, als seus fills o als seus jugadors.

Posar l'exemple del Barça segurament resulta desafortunat, ja que els seus recursos econòmics estan a anys lluny de la resta. Però pot ser útil per pensar on estem i on hauríem d'atansar-nos (no dic arribar). I és que no em sembla lògic que una mateixa persona hagi de preparar el material, dirigir l'equip, aconsellar els jugadors lesionats, preparar els porters... i, a sobre, estar en constant entredit.

Vivint del lliure

Preferent aleví (grup 1):
Escola Valls Futbol 4-0 Escola Futbol Tàrrega

Fins fa escassos anys, veure un equip de futbol sense un lliure a la rereguarda resultava molt estrany. Actualment, sembla que utilitzant-lo s'estigui atemptant contra l'anomenat futbol modern. Pot sorprendre com un equip que juga a la segona categoria més important d'alevins, l'EF Valls, recorre a la figura del lliure partit rere partit. Resultadisme?

La defensa amb tres marcadors i un jugador lliure de marca situat 10 metres més enrere és una garantia que ajuda a encaixar pocs gols, però que, alhora, dificulta la millora d'altres aspectes fonamentals del joc col·lectiu. Analitzem-ne els avantatges i els inconvenients.

El lliure, sobretot si és un jove d'edat biològica avançada i amb una certa visió de joc, escombra totes les pilotes enviades per l'equip contrari a l'esquena de la defensa. Aquesta peça fa gairebé impossible que l'equip rebi un gol al contraatac. A més, té una perspectiva privilegiada del partit, s'adona de tot el que hi succeeix i pot ordenar l'equip en cada jugada.

Per contra, la utilització del lliure limita la millora del joc de conjunt en molts sentits. En primer lloc, anul·la moltes funcions del porter, el qual hauria de ser l'encarregat de corregir els defectes defensius de l'equip i de sortir a les pilotes llargues que superen l'última línia del sistema. En segon lloc, trenca constantment el fora de joc; en un equip amb lliure, el fora de joc no existeix i els jugadors no poden entrar en contacte amb aquesta norma fonamental del futbol. En tercer lloc, la resta de l'equip pot perdre actitud defensiva, ja que confia en el darrer home com a assegurança de vida. I, en quart lloc, crea una distància enorme entre línies, cosa que propicia el joc de pilotada; es fa molt difícil connectar mitjançant futbol de combinació.

Segurament, els ulls amb què es miri l'esport rei tenen un pes important en el recompte d'avantatges i inconvenients. Sense dubtar-ho, crec que a iniciació s'ha de fomentar el joc de combinació i començar a inculcar que l'equip ha d'estar junt, tant en atac com en defensa.

Algunes vegades, la utilització d'aquests sistemes té el seu origen en l'experiència de l'entrenador com a futbolista, però, normalment, és una conseqüència directa de l'exigència externa d'anar sumant punts. Quan un tècnic és coherent amb la seva feina i els resultats no l'acompanyen, cal evitar que les juntes directives afegeixin pressió i que els pares es posin nervisos.

El recorregut dels nens ha de passar moltes etapes que completaran la seva progressió com a futbolistes i com a persones. La formació integral és el més important; mantenir una categoria no ho és tot.

Algú sap què és el compromís?

"Algú em podria explicar què significa el concepte compromís?". Tot entrenador hauria de formular aquesta pregunta als seus jugadors només entrar al vestidor el primer dia d'entrenament de la pretemporada. Per què?

Quan comença el curs futbolístic, tot són flors i violes. Els 20 jugadors de la plantilla assisteixen als entrenaments i ho donen tot per fer-se un lloc a l'equip titular. Esperit de sacrifici, ambient de germanor, bon rotllo... tots els ingredients indispensables per pensar en una gran temporada. Davant d'aquesta idíl·lica situació, l'entrenador no veu la necessitat de donar cap toc d'atenció.

Entre el setembre i l'octubre, comença la competició, la qual cosa implica les primeres decisions del tècnic: alineacions, jugades d'estratègia, canvis... Els partits són la millor eina per observar el grau d'implicació de cada jugador. No cal prestar gaire atenció per distingir aquell futbolista que treballa per l'equip d'aquell que juga per si mateix. Alguns es passen el matx inflant el cap als companys, altres fan la guerra pel seu compte i un o dos munten un numeret si no estan a l'equip titular, no xuten les faltes o són substituïts.

Al desembre, gener i febrer, arriba el fred. La baixada dels termòmetres és un generador increïble d'excuses per no assistir als entrenaments. Si sou entrenadors i disposeu de temps lliure, podeu fer-ne un recull en forma de llibre -s'acosta Sant Jordi. Això sí, dijous o divendres, el dia abans del partit, tothom està en condicions de jugar el cap de setmana. Perdó, tothom està en condicions, excepte els que tenen calçotades. Hi ha jugadors que deixen anar aquest argument per no presentar-se a un partit. Quina barra!

A tots els equips, hi ha un grup de 8-9 jugadors complidors, que es prenen el futbol amb interès, que intenten millorar dia a dia, que, quan no poden presentar-se a un entrenament, es preocupen de fer-ho saber a l'entrenador... És important que el tècnic els detecti i els mantingui motivats perquè seran la clau de l'èxit o el fracàs de l'equip. Si aquests futbolistes, juntament amb l'entrenador, aconsegueixen arrossegar la resta cap a la dinàmica postiva, el conjunt haurà fet un pas de gegant.

L'Institut d'Estudis Catalans defineix el terme compromís com l'"obligació contreta per una promesa, una paraula donada, etc.". Quan el jugador signa la seva fitxa federativa, s'està involucrant en un club i un equip, un conjunt de persones que es necessiten mútuament per assolir una fita col·lectiva. El nivell de compromís diferenciarà un vulgar grup de persones d'un EQUIP.

Què heu fet avui?

El futbol és competició i, al final de tota pràctica, hi ha un guanyador i un perdedor -també es pot empatar, d'acord. Ara bé, el que s'hauria de posar a debat és la idoneïtat del creixent resultadisme. Per guanyar, tot s'hi val?

Cada cap de setmana veiem nens que juguen a futbol atemorits. Alguns es treuen la pilota de sobre amb un xut sense solta ni volta i altres intenten resoldre individualment el partit en cada jugada. Abans del matx, el seu entrenador els ha fet cridar ben fort "un, dos, tres... a guanyar!" i no el volen decebre. Arribar a la porteria contrària i marcar gols és l'únic objectiu. Fins i tot, alguns pares donen "x" diners als seus fills per diana aconseguida. Els valors de la companyonia, del treball en equip i del joc col·lectiu queden arraconats a un pla molt secundari.

Tots els dissabtes i diumenges observem amb incredulitat com "ganassots" de 20, 30 i/o 40 anys es barallen en guerres poc fructíferes pel que fa a futbol. Rebutjos de 70 metres, entrades a fer mal, insults a l'àrbitre des del camp, provocacions als jugadors des de les graderies. "Escolteu, que això és un derbi, eh, sobretot lluita i sacrifici", exclamen els entrenadors per esperonar els seus futbolistes, als vestidors. Si esteu acostumats a veure partits de 3a i 2a territorial ja no cal que us expliqui què ve a continuació. Un autèntic partit de futboltenisjudo.

Els defensors del resultadisme acostumen a basar-se en el següent argument: "de què serveix jugar bé, si després acabes perdent?". Els directius, que inverteixen en el futbol amateur o semiprofessional com a passatemps, sense haver tocat en sa vida una pilota, encara tenen la barra d'exigir resultats. I els entrenadors que no tenen les idees clares ni, sovint, cap formació, es deixen emportar per aquest corrent. "Si perdo els cinc primers partits, em fotran al carrer", pensen.

L'entrenador ha de seguir una línia de treball coherent perquè és qui disposa dels coneixements i l'experiència necessaris per fer rutllar un equip. Ha de saber que jugant malament es poden guanyar un, dos o tres enfrontaments, però que la utilització d'una metodologia rigorosa i l'aposta pel bon futbol són les eines que donaran fruits a llarg termini.

És molt típic trobar-se amb tècnics que van repetint una mateixa manera de jugar a tots els clubs on es troben, la fórmula que aquell any de la Maria Castanya els va donar resultats. Normalment, les solucions més habituals passen per tancar-se darrere i posar un jugador ràpid en punta o per passar-se els 90 minuts fent puntades llargues en direcció a un armari, el qual intenta prolongar la pilota cap als seus companys. Les dues opcions de joc, que no acostumen a tenir alternatives, creen dependències vers un determinat jugador i no desenvolupen el futbol de triangulació. Què passa si aquest jugador deixa l'equip o pateix una lesió? Doncs que el conjunt queda literalment en pilotes, ja que no sap fer altra cosa. Temporada perduda i equip estancat.

Per canviar la dinàmica resultadista, caldria una mica de pausa i reflexió en aquest món futbolístic tan poc racional. És imprescindible que les persones que prenen les decisions (directius, entrenadors...) tinguin el cap fred i adoptin mesures a anys vista, no segons com bufa el vent.

Com a aficionats al bon futbol, podríeu practicar un petit exercici. Quan vegeu un jugador que ve d'un partit, pregunteu-li "com heu jugat avui?", en comptes de "què heu fet avui?". Segurament es quedi perplex i el primer que us digui sigui quan han quedat, però heu de fer-li notar que el que us interessa del futbol és la millora del joc col·lectiu, no només dues xifres buides de significat.

Futbol sense fum

L'entrenament ha estat dur. El míster diu que ens falta físic i ens ha fet córrer 40 minuts sense parar. A més, la climatologia no ha acompanyat, amb temperatures per sota dels zero graus.

L'aigua calenta de les dutxes calma els laments i facilita la relaxació posterior a l'esforç. De sobte, però, el vapor d'aigua es barreja amb un fum pudent que contamina l'aire i trenca l'harmonia que es respirava al vestidor. Algú s'ha encès una cigarreta.

Quan una cosa s'escapa de la meva escala de valors, com per exemple la combinació d'esport i tabac, m'altero, m'irrito i començo a cridar. És un defecte que els companys del Ràcing Rocafort aprofiten per fer-me constants bromes. "Roger, m'encenc un cigarro, eh?", a vegades diu el Joan. L'altre dia, el Toni em va tirar el fum a la cara. Jo m'enfado i ells se n'enriuen.

Però no em puc queixar del tot; darrerament, tots comencen a respectar la petita norma de no fumar al vestidor. No em considero cap extraterrestre; ben al contrari, penso que el més normal és tractar de mantenir tan saludable com sigui possible l'ambient de pràctica esportiva.

Malauradament, al futbol amateur són molts els entrenadors que segueixen fumant a les banquetes i els jugadors que ho fan als vestidors. I aquest comportament és encara més inacceptable quan té lloc entre els entrenadors o els pares d'esportistes joves.

Lluitem plegats per al futbol sense fum!

Dialogar no té contraindicacions!

3a territorial (grup 24):

Ràcing Rocafort 8-3 Creixell CE "B"

-Tranquil, eh! -li dic.
-¿Qué pasa contigo? -em contesta.
-Aquí venim a jugar a futbol, no a prendre mal -responc.
Se m'acosta tot nerviós i, abans que la conversa pugi de to, li pregunto:
-Que es pot parlar amb tu o no?
-No, conmigo no se puede hablar -exclama.

Aquest intent de diàleg, que no ha passat de conversa de besucs, neix arran de la successió d'accions violentes del jugador número 15 del Creixell "B" sobre els jugadors del Ràcing Rocafort. El destraler ha posat el colofó quan, intentant caçar per darrere un jugador local, ha tirat per terra un dels seus companys.

No se sap ben bé si aquest comportament inacceptable sorgeix de la impotència de perdre, de la necessitat d'alliberar-se de mals rotllos o, el que crec menys probable, de la pròpia malícia, de la voluntat de lesionar. Amb quin indomable m'he anat a creuar!

Hi ha dies en què no entens res. És incomprensible com l'àrbitre ha passat per alt una i altra vegada les perilloses accions del futbolista de Creixell. Cansat i indignat, m'hi he dirigit i li he recomanat que s'hi fixés. No ha volgut ni escoltar-me i, tot "xulet", m'ha ensenyat targeta groga.

Esperonat per la inoperància arbitral, el jugador s'ha sentit com a casa i els rocafortins han anat rebent tant com ell s'ha proposat. Com no podia ser d'altra manera, en una enganxada amb un futbolista local, el col·legiat no ha pogut fer més la vista grossa i li ha acabat traient una targeta groga.

Al final del partit, convençut que l'àrbitre s'avindria a parlar, ho he tornat a intentar. Res de res! Respirant fons per no explotar li he deixat anar que "dialogar no té contraindicacions".

No m'ha agradat mai criticar les decisions arbitrals. Considero que els àrbitres exerceixen una tasca molt difícil i dura. Ara bé, no suporto els àrbitres que estan més pendents d'allò que els poden dir que de vetllar per la seguretat dels futbolistes.

No cal fer-ne més sang; lamentablement, no es pot raonar amb qui no vol.

Ni els Mossos, els aturen...

Primera divisió juvenil (grup 8):
Escola Valls Futbol "A" 3-1 Mas Pellicer UDC

Fa dues setmanes al camp de futbol de Valls, concretament el dissabte 9 de gener, vaig viure uns fets que em van deixar estupefacte.

Un partit que, per la qualitat d'ambdós equips, podia haver estat d'allò més vistós i alegre, va convertir-se en un suplici per als espectadors que estimen tant el futbol.

Els jugadors de Mas Pellicer, mal dirigits des de la banqueta i encesos pels familiars, van dedicar-se a repartir llenya a tort i dret i van acabar amb quatre expulsats.

El primer futbolista que va veure la targeta vermella va intentar agredir l'àrbitre durant una bona estona, per la qual cosa algú, encertadament, va decidir trucar a la comissaria de Mossos d'Esquadra. Ben aviat, cinc agents van presentar-se al Vilar.

"Que bé! S'han acabat els problemes", molts vam pensar. Res més lluny de la realitat. Amb els Mossos com a testimonis d'excepció, els jugadors de Reus van continuar donant puntades de peu sense sentit.

I el més greu encara no havia arribat... El darrer expulsat va tenir la meravellosa ocurrència de saltar a les graderies per intentar atonyinar un aficionat que li havia dit no sé què.

Al final de l'enfrontament, els policies van haver d'acompanyar l'àrbitre i els equips fins als vestidors, per evitar cap més incident.

Des de la distància en el temps, però amb el sentiment de tristesa encara present, us/em pregunto: "Com és possible que una pràctica que no té altra finalitat que la diversió sigui també un instrument tan potent d'alliberació de l'instint més animal?".

La neu, el futbol i un servidor

La visita del temporal de fred, vent i neu ha entrat amb la potència esperada a les nostres comarques. El famós Meteosat i els seus portaveus Mauri, Molina o Nadal ja fa temps que l'anunciaven i com diu el refrany... "qui avisa no és traïdor".

Per als malalts de futbolitis, costa trobar pitjor notícia. Un servidor s'ha aixecat un pèl inquiet. Ràpidament, ha corregut a la finestra de la seva habitació per contemplar el paratge. De primeres, ho ha vist molt negre, "res de futbol aquest cap de setmana", ha intuït. Quina paradoxa, veure-ho tot fosc quan en realitat més blanc no pot estar.

Després de la mala llet matinal, un servidor ha dedicat uns minuts a la meditació. Conclusió: si els gurús del temps, que tenen un gran poder sobre les decisions divines de la meteorologia, s'han entestat que nevi justament el cap de setmana, poca cosa s'hi pot fer. Seguint amb el refranyer, "al mal temps, bona cara".

Un servidor, molt il·lusionat amb la recent estrenada tasca d'entrenador dels juvenils del CE El Pla de Santa Maria (2a divisió, grup 8), ha anat a inspeccionar el terreny de joc. Fotut, mig pam de neu! Calen alternatives. Si els jugadors que vénen de Valls i de la resta de l'Alt Camp no poden desplaçar-se fins al Pla, el millor serà organitzar un partidet de futbol sala al pavelló poliesportiu per als futbolistes autòctons. Com a mínim que estirin les cames, ja que potser el temps s'arregla, toca jugar demà i la Canonja, líder invicte, ens agafa amb els pixats al ventre.

Tot just després de convocar els nens, un servidor ha rebut la notícia que el partit ha quedat suspès. Segons el president del Pla, que ha anat ben d'hora a la delegació tarragonina de la Federació Catalana de Futbol, els clubs feien cua per demanar informació i posposar els seus partits. Quin frenesí! No estem preparats per a tanta neu.

Un servidor ha vist la llum quan s'ha adonat que encara li quedava la via de la pròpia pràctica del futbol. Aquest diumenge hi ha el partit de tercera territorial entre el Ràcing Rocafort (equip on juga el servidor) i el CE El Pla de Santa Maria. De fet, hi havia partit... Segons el capità del Ràcing, la Federació ha suspès aquest matx sense intermediació de cap dels dos clubs. Decisió encertada, tot s'ha de dir, ja que el camp de la Conca de Barberà està cobert per un tou de 30 centímetres.

Un addicte al futbol s'enfila per les parets quan no té la seva dosi. I més quan se li esgoten les millors vies d'escapament per oblidar-se de les setmanes d'exàmens en què es troba immers. Al pesat servidor sempre li quedarà el Barça, que diumenge gaudirà dels 20 graus de les Illes Canàries.

Any nou, il·lusions renovades

Ara farà 3 mesos que va néixer aquest blog, una plataforma per expressar el meu punt de vista sobre el futbol amateur de les nostres contrades i per conèixer les opinions de tots vosaltres sobre el tema.

Volia desitjar un gran 2010, ple de nous reptes i il·lusions, a tots els que l'aneu seguint i que m'animeu a continuar. I també m'agradaria encoratjar-vos a participar-hi més activament, tant per conèixer el vostre parer sobre el que es publica com per donar-me idees innovadores sobre les quals escriure.