El futbol, esport d'errors

Com deia el mestre Johan Cruyff, el futbol és un esport d'errors en què guanya el que en comet menys. Un partit controlat, impecable pel que fa al plantejament tàctic i a l'actitud dels jugadors, pot canviar de la nit al dia amb només un error infantil. I és ben fàcil que aquesta errada t'enviï a casa amb zero punts i amb una cara de ruc de la qual costa uns dies recuperar-se.

Tots el jugadors i tots els equips fan molts i molts errors en cada partit. No obstant això, algunes pífies es noten més que d'altres. Quan el davanter falla un gol cantat, el defensa regala una pilota a un contrari o el porter s'empassa un xut amb patates, tothom se'ls tira a sobre. Els jugadors de la zona ampla, en aquest apartat, viuen una mica més tranquils, ja que la conseqüència immediata de l'errada no acostuma a repercutir tant en el marcador.

Directius, entrenadors, futbolistes, àrbitres, aficionats... tots són humans i, per tant, s'equivoquen. A vegades, fins i tot, resulta positiu cagar-la. "Dels errors, se n'aprèn", diuen els grans. Però hi ha diversos aspectes negatius lligats a l'errada que s'haurien de valorar.

En primer lloc, cal dir que s'aprèn dels errors si hi ha algú que te'n fa adonar (cita de Mis futbolistas y yo, J. Cruyff). S'acostuma a parlar dels errors que tenen relació directa amb el marcador. Però, normalment, no es dóna la mateixa importància als petits desajustos repetits en el temps i que trenquen l'equilibri del joc. L'entrenador ha de dur a terme un treball constant de millora dels lleugers defectes de l'equip.

En segon lloc, és contraproduent intentar passar de puntetes davant una pífia flagrant. Per no ferir el jugador que ha fallat, sovint no es toca l'assumpte davant d'ell; ara sí, a l'esquena, punyalada. En aquests casos, el millor és parlar del tema en grup. Els errors són qüestió d'inseguretat en un mateix, de poca confiança amb el company, d'un moment concret de desconcentració... i, per solucionar-ho, no hi ha res com el diàleg.

Quan un equip travessa un moment crític, en què ocasions clares d'atac van al pal i jugades sense perill acaben al fons de la pròpia porteria, és important conjurar-se per acabar amb la mala dinàmica. Com? Amb implicació i il·lusió de tots els membres del conjunt, amb concentració des del primer al darrer minut de cada entrenament i partit i, sobretot, amb companyonia.

Reflexió arran d'uns problemets que el Ràcing Rocafort (grup 24 de 3a territorial), club on jugo, ve arrossegant des de l'inici de temporada. Ànims Ràcing!

Siusplau, no us atureu!

Amb l'habitual dinar o sopar de Nadal, els equips amateurs tanquen la primera part de la temporada i s'obliden del futbol fins després de vacances. Entre aquest àpat i el següent entrenament o partit, poden transcórrer, tranquil·lament, 20 dies.

Si ningú no s'encarrega de planificar aquest període, els jugadors arribaran de Festes fora de forma i caldrà un llarg procés de treball per recuperar la dinàmica en què es trobava el conjunt. Per què?

La majoria de persones, i també els futbolistes, aprofiten aquestes dates per descansar -són moltes les hores de sofà i tele- i, sobretot, per atipar-se. Els aperitius, la sopa, els canelons, el gall d'indi i els torrons o polvorons resulten irresistibles al paladar humà. Però el més problemàtic del fenomen nadalenc és que la majoria abandona del tot la pràctica d'exercici físic.

Amb aquest canvi dràstic d'hàbits que pot durar més de dues setmanes, és molt fàcil que els jugadors arribin amb 3 o 4 quilets de més i amb actitud mandrosa, com si calgués donar-los corda, als entrenaments.

Per evitar-nos tot aquest panorama, hi ha diferents solucions. La més complexa d'aplicar és la de seguir amb els entrenaments, només donant festa als jugadors entre el 24 de desembre i l'1 de gener (uns dies de descans futbolístic són imprescindibles, tant per al cos com per a la ment). L'altra opció és passar-los unes rutines d'exercici físic que puguin fer pel seu compte, juntament amb alguns consells dietètics.

Si l'entrenador té cura d'aquests detalls i el jugador es respecta a si mateix, en tornar de les Festes es podrà afrontar amb garanties cada partit, en comptes d'haver de prioritzar la posada a punt de l'equip. Els entrenadors veuran que la feina feta fins al moment té una continuïtat i els jugadors també ho agrairan. No penseu que amb una pretemporada ja n'hi ha prou?

Article relacionat (PDF): Quan l'estètica trepitja la salut (La Planenca, núm.33, pàg. 22).

El fred i l'atordiment generalitzat

Sembla que, definitivament, ha arribat el fred. Després d'alguns avisos, aquest cap de setmana la baixada dels termòmetres s'ha fet notar... i de quina manera! Els camps de futbol amateur, enmig de la intempèrie, no són el lloc més idoni per refugiar-se de les adversitats climatològiques.

Com són els dies de fred i futbol? Els jugadors arriben al vestidor i el primer tema que surt de les seves boques és "quin fred que fa". Una vegada equipats amb els colors del seu club, els costa més que habitualment sortir de la caseta on s'han canviat. El fred provoca com una mena de letargia, apatia, baixada de pulsacions... Però la psicologia de cadascú també hi juga un paper fonamental.

Els joves d'aquí i d'avui no sabem què és patir, som inseparables a la comoditat. Si fa un dia plujós, truco a l'entrenador i li dic que no aniré a entrenar perquè tinc exàmens; si fa una mica de fred, m'emporto a l'entrenament tot l'armari de casa, com si hagués de fer una expedició al Pol Nord (samarreta tèrmica, malles, xandall, anorac, guants, "gorro", buff...), i molts altres exemples.

Quan es practica esport, la temperatura corporal augmenta ràpidament, així que, en comptes de lamentar-se pel fred que fa, el que cal és tenir una actitud positiva i sortir a escalfar, entrenar o jugar a la màxima intensitat. Quedar-se atordit, pensant que estaria millor jugant a la Play i amb la calefacció és el pitjor error que es pot cometre.

Un error que al grup 24 de la tercera territorial ja he experimentat dues vegades, una en carn pròpia i l'altra en la del rival. Fa un mes i mig, l'equip en què jugo, el Ràcing Rocafort, es va desplaçar a Vimbodí. Feia un fred que pelava i al vestidor hi havia una estufa de la qual costava desenganxar-se. L'equip va sortir "empanat", per ser clar, i ens van caure 3 gols. Aquest cap de setmana, ha estat el conjunt contrari, el Vallmoll, el que ha arribat a Rocafort amb les mans a la butxaca, els braços entrecreuats per protegir-se dels 0 graus i poques ganes de jugar. El jugador que m'ha cobert durant tot l'enfrontament no ha parat de lamentar-se d'aquest factor advers. Només els hem marcat 7 gols.

Com ja s'ha dit, fred i esport són del tot compatibles. Les condicions climàtiques haurien de ser extremes per patir jugant a futbol. Així que no em sembla gens ètic que, veient gent que treballa a l'aire lliure i d'altres que no tenen més remei que viure-hi o, fins i tot, els aficionats que van a veure els partits, els esportistes, que estan fent el que els agrada, es queixin del fred.

De la pols a la lluent verdor

Fa només cinc/sis anys, la majoria de camps de futbol de la província de Tarragona eren de terra. Aquests terrenys tenen coses bones, el jugador aprèn a estar més concentrat per tal d'anticipar-se o reaccionar al mal bot de la pilota -la tasca adaptativa és considerable-, i altres de més dolentes, l'escassa fluïdesa del joc com a conseqüència del mateix motiu, la irregularitat de la superfície. No obstant això, recordo camps molt ben arregladets, encara n'hi continua havent, que permetien gaudir jugant i, alhora, no estar contínuament empassant pols.

Darrerament, tots els camps municipals de Tarragona (exemples: Bonavista, Icomar i Sant Pere i Sant Pau) i, més recentment, els de tota la Costa Daurada (exemples: Torredembarra, Creixell i Cunit) i Reus -encara està a la meitat de la conversió- (darrer cas: La Pastoreta), han canviat el marró de la terra pel verd de la gespa artificial.

Com ho han fet? En primer lloc, cal dir que les inversions s'han fet, principalment, a ajuntaments potents, amb generoses partides pressupostàries dedicades a l'esport; i, en segon lloc, que han sabut acollir-se a les subvencions que han anat sortint per fer front a la gran despesa que comporta la substitució d'un camp de terra per un de gespa artificial de darrera generació.

Com a exemple, la Generalitat ha destinat vora els 10 milions d'euros per canviar el paviment de 100 camps municipals de futbol. Aquestes subvencions, que han format part del programa Camps Verds del Pla Director d'Instal·lacions i Equipaments de Catalunya (PIEC), s'han tancat l'any 2008. Però no només hi ha hagut aquesta oportunitat; segons he sentit a dir últimament, les ajudes per a aquest concepte han estat nombroses i des de moltes instàncies polítiques.

El cas planenc
Tot aquest plantejament neix d'una conversa espontània mantinguda amb Jordi Valls, coordinador de l'Escola de Futbol del Pla de Santa Maria. Segons Valls, la gespa permet una millora més ràpida dels jugadors, els quals no han d'estar tan pendents del bot de la pilota i poden prestar més atenció als conceptes tàctics. A més, considera que atrauria més nens a l'Escola, alguns dels quals estan marxant cap a Valls, on sí que es disposa d'aquesta instal·lació.

Actualment, el Pla de Santa Maria té aproximadament 130 practicants de l'esport rei (més de 70 a l'Escola, gairebé 40 entre el juvenil i l'amateur del Club Esportiu i uns 20 a l'equip de veterans). Amb tota seguretat, és la superfície esportiva més trepitjada del poble. Veient l'augment del futbol i, alhora, com creix el municipi, és de preveure que, tard o d'hora, el Pla gaudirà d'una flamant moqueta verda.

Corren temps molt difícils i els ajuntaments també els pateixen, però és qüestió de ser enginyosos i no deixar escapar cap oportunitat. "Atenció amb les noves subvencions del Plan E (Govern espanyol)", deixa anar Jordi Valls.

Futbolistes, no militars!

Molts equips de futbol, més enllà de la pretemporada, segueixen utilitzant la carrera contínua com a forma principal del treball de resistència

El futbol, des de sempre, ha estat una de les disciplines esportives més endarrerides pel que fa a investigació científica. Els esports amb més pes a les Olimpíades -gimnàstica, atletisme i natació-, en canvi, han estat els pioners en la recerca de noves metodologies d'entrenament.

No obstant això, els preparadors físics dels equips de futbol també han tingut la necessitat de millorar el rendiment dels seus jugadors i, per aconseguir-ho, han pres el model de l'atletisme com a referència. "Quan dura un partit de futbol, 90 minuts dividits en dues parts? Doncs fem córrer els jugadors durant 45 minuts, amb un descans equivalent al del partit, i, després, que corrin 45 minuts més". Aquesta estratègia i d'altres un pèl més sofisticades són les aportacions d'Álvarez del Villar, un entrenador d'atletisme que escriu el primer llibre de preparació física adaptada al futbol.

En els darrers anys, per sort, l'entrenament futbolístic ha evolucionat cap a formes de treball específiques d'aquesta modalitat esportiva. Són pocs els equips professionals que encara treballen de forma atlètica, tot i que molts segueixen separant el component físic del tècnic i del tàctic (entrenament analític), com es feia, per exemple, fa dues dècades al Rayo Vallecano.

Malauradament, en un esport amb tanta repercussió com el futbol, els resultats immediats segueixen prevalent i molts entrenadors prefereixen tenir un equip fort que només corri al contraatac que donar-li eines per portar la iniciativa en el joc, la qual cosa només és possible simulant tot tipus de situacions que es donen a la competició.

Mitjançant aquesta metodologia (entrenament global o integrat), l'èxit de la qual és indubtable gràcies a la tasca del mestre Seirul·lo al Barça, es treballen alhora tots els aspectes elementals del futbol, tant físics, com tècnics, com tàctics. A més, permet regular la intensitat a l'entrenador, a través de les condicions de cada exercici (dimensions de l'espai, quantitat i durada de les sèries i repeticions, nombre de jugadors, normes addicionals que dificulten o faciliten el joc...).

Quan fem una aproximació al futbol amateur, ens adonem que, en aquest sentit, segueix estant a la prehistòria. El primer que ens trobem, i és normal, és que són molt pocs els tècnics que tenen nocions sobre com planificar una temporada; aquesta és la feina del preparador físic, normalment llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport, figura absent a aquests nivells de futbol. Encara que hagin estudiat els dos primers cursos d'entrenador, necessiten molt de temps per aplicar els coneixements i comprovar quina és la millor forma de dissenyar la seva planificació. Els experts diuen que aquesta matèria s'aprèn a base d'espifiar-la repetides vegades.

El més preocupant, però, és que a molts camps de tercera, segona i primera territorial, de preferent i primera catalana, fins i tot, es continuen veient entrenaments militars, en què els jugadors corren un darrere l'altre i van seguint les indicacions que, a toc de xiulet, els marca l'entrenador. També és normal veure equips sencers anant a pasturar per la muntanya per tal d'"agafar fons" -aquest és l'argument que donen els místers.

El que no tenen en consideració aquests entrenadors és que, al futbol, no es corre mai 20 ni 30 ni 40 minuts seguits al 70% del consum d'oxigen màxim, sinó que se succeeixen accions de diferents intensitats. Ara esprinto 20 metres, ara m'aturo, ara troto per recuperar la posició, ara salto, ara faig tres canvis de direcció i de ritme seguits... Aquesta capacitat de repetir esprints curts d'alta intensitat separats en un breu espai de temps s'adquireix a base d'exercicis de joc reduït, juntament amb algun circuit o exercici concret per incidir en alguna de les qualitats físiques que es volen millorar.

Molts jugadors amateurs, alguns dels quals mai no han passat per una escola de futbol, veuen amb bons ulls, fins i tot demanen als seus tècnics, entrenaments del tipus analític. Sempre han entrenat així i pensen que amb pilota no milloren les seves prestacions físiques. Aleshores, els entrenaments que es fan exclusivament amb l'esfèrica perden intensitat, ja que els futbolistes no acostumen a prendre-se'ls tan seriosament com si es tractés d'una sessió purament física.

Amb la normativa que obliga tots els entrenadors a tenir una llicència, segurament augmentarà la qualitat dels entrenaments a tots els àmbits del futbol, sobretot als més desafavorits fins ara, els futbols base i amateur. Però, perquè arribi aquest canvi, no només cal un carnet, també és necessària una obertura de ment entre els tècnics que porten molts anys aplicant la mateixa forma d'entrenar. I si els ha funcionat en forma de resultats, res a fer!

Anys i panys de futbol

Contrast d'edats al Ràcing Rocafort. D'esquerra a dreta, Francesc Viltró (42), Calet Valdiris (17), Albert Miralles (17) i Josep M. Calavera (43). FOTO: R. Ollé

El dijous de la setmana passada, els veterans de la UE Valls i el Ràcing Rocafort de 3a territorial es van enfrontar al camp del Vilar (Valls) en un partit d'entrenament, amb el resultat de 2 a 1 a favor dels locals. Per cert, que bons aquests xavalets del Valls!

Abans del matx, l'entrenador i encara -43 anys, són?- jugador del Ràcing, JM Calavera, em comentava una novetat que es vol introduir a la categoria de veterans. Mentre actualment hi poden participar els majors de 30 anys, aviat caldrà tenir-ne 35 o més. Una altra normativa d'aquesta temporada és l'impediment de tenir doble fitxa federativa, és a dir, no es pot competir, per exemple, a 2a o 3a territorial i, a més, amb els veterans (a les comarques més properes, hi ha un única lliga de veterans, gestionada pel Consell Esportiu del Baix Camp).

L'objectiu d'aquestes mesures és evitar que jugadors que encara donen molta guerra als seus 30, 31, 32... anys -si s'han cuidat, estan en un moment de plenitud física, a la qual cal sumar l'experiència que se'ls pressuposa- es facin els amos dels partits de veterans. Aquest tipus de competició té un ritme més lent i els jugadors són conscients de les mancances en la seva preparació física (gairebé no entrenen); el més important és fer una mica d'esport, distreure's amb la seva gran passió comuna, el futbol, i sobretot... res de lesions!

Però la nova normativa té una segona lectura. Tots aquests jugadors que, per edat, encara no podran jugar com a veterans s'aniran acumulant al futbol territorial. Alguns ho veureu com una cosa positiva i altres, com a negativa.

Potser teniu a la ment aquell veterà, normalment amb el braçalet de capità, que anima els companys, que dialoga amb l'àrbitre, que es posa l'equip a l'esquena, que sap aconsellar els més joves, que, si convé, fa d'entrenador... en definitiva, que es mou amb desimboltura entre els jugadors menys experimentats i col·labora en la pinya que ha de ser tot vestidor. A aquests veterans, durant molts anys JM Domingo al CE El Pla de Santa Maria, JM Calavera o Francesc Viltró al Ràcing Rocafort (Viltró: "Jo el que vull és entrenar i, si puc donar un cop de mà a l'equip, perfecte"), el capità de l'Alcover "B"..., només se'ls pot agrair la seva tasca i felicitar amb un chapeau.

O, tal vegada, quan penseu en el prototip de veterà, us ve al cap aquell futbolista que s'arrossega pels camps de regional, fent falta rere falta perquè no arriba, protestant a l'àrbitre cada jugada, imposant la seva llei a base de cops de colze... ah, i sobretot no el toquis! A aquests personatges, els animaria a plegar i, més que enviar-los a la categoria de veterans, els recomanaria l'esport individual. Als 40 anys no els canviarem.

Sempre he considerat que al nivell de futbol sobre el que estem parlant és fonamental donar minuts als més joves, que es foguegin i vagin agafant experiència. I si no es pot fer en el model actual, per què no estructurar el futbol amateur en dos o tres categories (sub-23, sub-28 i sub-35, per exemple)?

No obstant això, tal com està muntat el futbol d'avui, la combinació equilibrada d'edats, en què cadascú sap quin rol ocupa dins la plantilla, és la fórmula, sens dubte, més exitosa. I no direu que no es curiós veure competir en un mateix equip o en conjunts contraris un adolescent de 17 anys amb un altre de 43 (fins i tot, en alguns casos, han coincidit pare i fill). Si no ho heu experimentat mai, imagineu-vos-ho. Un contrast del tot xocant!

La pilota, eina d'integració

El futbol, com tota disciplina esportiva, és un joc. Un joc que, des del seu naixement al Regne Unit a finals del segle XIX, s'ha expandit sense parar fins arribar arreu del món. Tot i les connotacions competitives que ha anat adquirint, el futbol segueix sent una perfecta forma d'interrelació social.

Quantes vegades no heu parlat de futbol a l'ascensor o heu xocat la mà amb un desconegut -fins i tot potser us hi heu abraçat- després d'un gol del vostre equip? Als carrers dels pobles, nens de totes les edats, races i/o religions es fan amics en el context d'una partida de futbol. Sí, ho heu llegit bé: P-A-R-T-I-D-A! El futbol al carrer, el futbol base i el futbol amateur regional han de tenir el component lúdic com a ingredient principal. Aquesta manera d'entendre el futbol fa que, mitjançant la pràctica esportiva, es generin uns vincles afectius molt potents entre els jugadors.

En els darrers anys, l'onada immigratòria a Catalunya ha estat considerable. Molts dels nouvinguts arriben sense conèixer la llengua i els costums i, normalment, es troben sols i sense feina. Tots aquests factors afegits al recel d'una part de la societat, fan que la integració a la seva nova terra no sigui gens fàcil. En aquesta delicada situació, el futbol juga un paper destacat. I és que el futbol parla una llengua internacional que tothom entén i practica una religió de què tots es confessen devots.

El clima que es respira en un vestidor de futbol, sobretot quan no hi ha calés entremig, acostuma a ser del tot sa. Les converses surten de forma espontània, les amistats neixen sense saber com i les relacions personals solen fer-se extensives a fora de l'àmbit futbolístic. Així, el nouvingut comença a conèixer gent, a tenir motivacions i a afrontar amb més il·lusió la dura tasca d'arrelar-se al nou país.

Són molts els equips tarragonins de futbol, sobretot amateurs, que es nodreixen de jugadors que arriben d'Àfrica, de Sud-amèrica o d'altres punts d'Europa. Per posar dos exemples, tant el CE El Pla de Santa Maria com el Ràcing Rocafort (grup 24 de 3a territorial) tenen un alt percentatge de jugadors d'origen forà. A part del bon futbol que estan oferint a les seves aficions, el més important és la implicació i la compenetració que s'observa en els dos conjunts, la qual cosa significa que la pilota és una formidable eina d'integració.

Què en pensen els experts? (pdf)

El bon futbol

Futbol amateur, segur?

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, "amateur" és "la categoria que agrupa els esportistes que practiquen un esport de competició per plaer, no professionalment i sense treure'n un profit econòmic". Aquest concepte prové dels orígens dels Jocs Olímpics de la modernitat -es distingeixen dels de l'antiga Grècia-, que es van reinstaurar el 1896 (Atenes). En aquesta competició, els esportistes no rebien cap compensació econòmica, simplement la satisfacció d'autosuperar-se. El professionalisme, però, ha anat introduint-se de mica en mica fins a l'actualitat, en què gairebé és total.

Al futbol català, també es parla sovint del terme amateur. Sense ser cap regla fixa, es distingeixen tres tipus de futbol, a partir del nivell de professionalisme: futbol amateur (veterans, 3a, 2a i 1a territorial i territorial preferent -aquesta categoria, segons com, es podria incloure al futbol semiprofessional), el futbol semiprofessional (primera catalana, tercera divisió i 2a B) i el futbol professional o d'elit (2a i 1a divisió).

No obstant això, si ens agafem a l'associació amateur = no benefici econòmic, ens adonem que als clubs catalans s'està estirant més el braç que la màniga. Per què? Són nombrosos els clubs de segona territorial, fins i tot alguns de tercera, que contracten jugadors o intenten retenir-los amb la motivació econòmica com a esquer.

Sempre s'ha sentit a dir que als clubs de les Terres de l'Ebre es paga molt bé. Tenia un company a l'INEFC de Barcelona, que jugava al Jesús i Maria (Deltebre) de 2a territorial, que cobrava per partits guanyats. Però en els darrers temps, també m'he fet ressò d'alguns casos més propers, com que un club de la Conca de Barberà de 3a territorial intenta fitxar o retenir jugadors a "cop de talonari".

Què ve a ser tot això? Són tan bons els jugadors que es mouen per aquestes categories per tornar-se boig a base de llençar calés? Considero que no i que totes aquestes maniobres no porten enlloc. El futbol amateur ja té molts al·licients (pinya/unió dins d'un grup, diversió intrínseca al joc, sentiment cap a un club...), no és bo afegir-hi la crispació i el mal rotllo que hi aporten els diners (normalment mal repartits, tant a dins d'un equip com entre els clubs d'una mateixa categoria).

Cal tenir present que estem parlant de clubs petits; en molts casos, pertanyen a pobles que no superen els 2000 habitants o a barris perifèrics de ciutats, que no es poden permetre aquests luxes, i menys en temps de crisi. És important tenir content el jugador, però això es pot resoldre de mil maneres (generar un bon ambient al vestidor, organitzar barbacoes o calçotades, pagar les entrades per a un partit del Nàstic, anar a Port Aventura, estirar-se amb un ministage...). Només cal ser originals i posar per davant la coherència i el sentit comú.

I amb el 12...

Quan una persona pensa en el futbol, s'imagina, entre d'altres coses, diners, luxe, fama... Aquesta és una ínfima part d'aquest esport, això sí, la que manega tota la resta del negoci. Preguntin a un jugador de tercera territorial què és per a ell el futbol. Segurament els respondrà que és l'esport que més estima, un sentiment de pertinença a un grup, amistat, passió... però, potser, els enumerarà les misèries del futbol regional. "M'he de pagar els desplaçaments, la fitxa federativa i el xandall, entrenem a les tantes i a l'hivern fa un fred que pela, si em lesiono puc tenir problemes a la feina, juguem en camps plens de clots o desnivellats...", podrien ser, fàcilment, els arguments d'un futbolista amateur.

En un futbol precari com el descrit -també som força limitats els futbolistes que hi juguem, tot s'ha de dir-, l'afició pot optar per un paper secundari o, en canvi, per un rol protagonista. Quan els aficionats, amb gran entusiasme, es posen entre cella i cella empènyer l'equip, tots els pensaments negatius dels jugadors es transformen en energia positiva. Una energia que ajuda a lluitar per cada pilota i a millorar dia a dia per recompensar la generositat dels espectadors.

Fa quatre anys, a Rocafort de Queralt, un petit poble de la Conca de Barberà, va fundar-se un club de futbol, el Ràcing Rocafort. Des del primer moment, la gent del poble es va abocar amb l'equip, la qual cosa va fer que tot rutllés ràpidament. Podríem dir, i en aquest cas no és un tòpic, que l'afició es va convertir en el jugador número 12.

Els seguidors del Ràcing omplen cada cap de setmana el camp de les Forques i, gairebé sempre, superen en nombre els aficionats locals en els desplaçaments. Un company que s'ha incorporat al grup aquesta temporada, Lluís Fernández, ha quedat impressionat. "És que venen a tot arreu!", exclama. No només fan acte de presència, sinó que esperonen constantment l'equip. En finalitzar els enfrontaments, t'aturen per felicitar-te o donar-te ànims i, sobretot, fan que et sentis ben acollit.

Per entendre millor aquest fenomen, els posaré un cas que es dóna cada pretemporada. A finals d'agost, comencem els entrenaments. Sempre hi ha algun jugador nou que, com és normal, es troba una mica perdut. Tranquils! Ja hi ha l'aficionat número 1, en Pep -tots els jugadors l'estimem molt-, per donar-li la benvinguda i explicar-li què representa el Ràcing Rocafort. Són, sens dubte, detalls que no s'obliden i que enforteixen el vincle i la fidelitat a aquest club.

Desprotecció arbitral

Fa uns dies, un amic em va donar una notícia: "Vull fer-me àrbitre de futbol". Després de les seves paraules, espontàniament, vaig etzibar-li un "estàs boig!". Segurament la meva intervenció no va ser la més encertada -no l'estava animant gens-, però és que em va sortir de l'ànima. Sempre he vist el món de l'arbitratge com a gens gratificant. Normalment, comencen xiulant partits de futbol base, en què la bondat dels nens ho fa tot més senzill (ja hi ha els pares per inflar els nassos -per no ser més groller- de l'àrbitre). Aquest període d'adaptació és ben curt, ja que la manca d'àrbitres al futbol amateur obliga la Federació Catalana a cridar els iniciats per xiular enfrontaments d'homenots. En aquest ambient, tot és més complicat. Camps de mala mort, amenaces des de la graderia, insults des de dins del terreny de joc i, de tant en tant, corredisses cap al vestidor per evitar les agressions de jugadors i/o aficionats.

Els partits d'aquest cap de setmana s'expliquen des de l'anàlisi al col·lectiu arbitral i a l'entorn que els rodeja. Com a mostra d'aquest miniestudi, s'agafen dos partits, un de futbol base i un de tercera territorial. Malgrat que en cap d'ells la tensió no arriba a majors, s'hi donen algunes curiositats que exemplifiquen amb què es pot trobar un àrbitre en l'exercici de la seva professió.

Primera divisió infantil (grup 13):
EF Valls 6-0 Tancat UD

Un xiquet de 16 anys, 17 com a màxim, baixa les escales de vestidors i es dirigeix al cercle central del Vilar, el camp de futbol de Valls. És l'àrbitre de l'enfrontament entre els infantils del Valls i del Tancat, un barri del Vendrell. Tot transcorre amb normalitat fins que el jove pren una decisió un pèl agosarada: expulsar el porter visitant. A partir d'aquest instant, un trio de pares del Vendrell centren tota la seva atenció en cadascuna de les accions de l'àrbitre. Burles, insults... semblen totalment desesperats. Els hi va la vida? Tothom que es mirés fredament la pintoresca situació pensaria que sí. I el més preocupant és que, amb aquesta actitud, han aconseguit caldejar l'ambient, la qual cosa s'ha vist reflectida en el joc dels seus fills. Una mare de l'equip local ho ha criticat: "Això és vergonyós, estan posant nerviosos els nens". L'àrbitre, cada vegada més insegur, ha acabat el partit com ha pogut.

Tercera Territorial (grup 24):
L'Espluga de Francolí UE 1-2 Ràcing Rocafort

En aquest cas, l'àrbitre, J. Saiz, té una aparença més experimentada, que es palpa també en la seva actitud sobre el terreny de joc. Quan els jugadors d'ambdós equips li reclamen alguna decisió, es limita a apel·lar a la calma. De sobte, sento un futbolista local que es queixa del comportament de l'àrbitre amb aquests termes: "Amb els diners que cobren i encara s'enfaden si protestem". Quin argument... penso. A la mitja part, sóc el darrer membre del Rocafort a saltar al camp. Coincideixo a vestidors amb l'àrbitre. Es mostra molest per l'actitud dels nostres jugadors. "Us penseu que és fàcil xiular aquest tipus de partits? Dediqueu-vos a jugar!", exclama Saiz. Quan l'àrbitre n'assenyala el final, em queda la sensació que l'ha gestionat força bé.

Potser semblen dos casos light. També us podria explicar el dia en què àrbitre i jugadors de l'Escola de Valls vam haver de tancar-nos al vestidor per no ser agredits pels seguidors de l'Alhambra de Reus. Però penso que cal començar pels petits detalls. 1) Cap entrenador no ha de permetre que els seus jugadors facin de la protesta un hàbit. 2) No pot ser que un futbolista digui que un àrbitre ho ha d'aguantar tot perquè, al seu parer, cobra molt -una misèria si es compara amb el que ha de suportar (us imagineu estar treballant a l'oficina o al camp i que algú us anés discutint totes les decisions que preneu, mentre altres us insulten i us escupen quan us apropeu als límits del vostre lloc de treball?). 3) I encara molt menys es pot tolerar que els pares escalfin un partit de nens de 12 i 13 anys.

En un futbol en què l'únic interès ha de ser l'entreteniment, el bon rotllo i la salut, allunyat de les xifres que es mouen a l'esport professional, cal aconseguir que l'arbitratge deixi de ser vist amb recel, com a quelcom estrany. Mentre això no succeeixi, potser caldrà prendre mesures més dràstiques. Entre d'altres, els comitès de competició hauran d'endurir les sancions, per evitar que els jugadors agressors d'àrbitres tornin als camps de futbol; penso que aquestes persones no només han de rebre el màxim càstig esportiu, sinó també passar per la justícia ordinària. A més, s'hauran de determinar quins són els enfrontaments d'alt risc perquè agents de la policia vetllin per la seguretat. I tot això amb un únic objectiu, que els àrbitres puguin fer la seva feina amb normalitat, la qual consisteix a ser neutrals i prendre les decisions sense la necessitat de buscar un equilibri entre "què he vist" i "què em pot passar si ho xiulo".

Fair Play?

3a territorial (grup 24):
Atlètic Vilabella 1-3 Ràcing Rocafort

El futbol s'acostuma a relacionar amb el concepte fair play (joc net). De fet, la FIFA, màxim organisme futbolístic a nivell internacional, s'omple constantment la boca amb aquestes dues paraules. Amb referència al joc net, des de fa pocs anys, s'ha posat de moda la pràctica de llançar la pilota fora de banda quan un jugador queda estès al terra. Els companys d'equip o els contraris han de desfer-se de la pilota perquè sigui atès el jugador que, suposadament, ha pres mal. Aquesta regla no escrita és gairebé de caràcter obligatori, ja que, de no fer-ho, "l'equip infractor" és sotmès a tot tipus d'insults, crits, xiulets i, fins i tot, pot arribar a ser esbatussat per l'altre conjunt. Ah, i després, els mateixos que han proclamat les bondats del fair play són els primers a tornar la pilota 30 o 50 metres lluny d'on ha tingut lloc l'aturada.

Aquest dissabte a Vilabella, un jugador de l'equip local ha caigut dins l'àrea del Rocafort (equip on jugo) amb aparents signes de dolor -cal dir que no ha fingit. Malgrat això, els seus companys han continuat jugant i gairebé marquen un gol als visitants. Ràpidament, a un servidor li ha vingut a la ment el partit del cap de setmana anterior contra el Sarral, quan, davant una acció similar, va decidir aturar la jugada. És criticable l'acció dels vilabellencs? Considero que no, sempre i quan segueixin el mateix criteri en totes les jugades i hagin avisat abans del partit l'equip contrari. Per què?

1. En tots els partits hi ha un àrbitre, el qual és l'encarregat d'interpretar si l'acció on el jugador ha quedat al terra és realment una jugada en què s'hagi pogut fer mal. Normalment, quan algú es lesiona de debò, els jugadors són els primers a adonar-se'n i, immediatament, aturen el partit. Però si l'àrbitre creu que el futbolista ha de rebre assistència, ha de ser ell qui es responsabilitzi d'aturar l'enfrontament.

2. Darrere la majoria d'aquestes jugades, el que realment es produeix és un acte de joc brut (unfair play). Com amb les normes del reglament -aquestes escrites-, el jugador de futbol aplica la màxima de "feta la llei, feta la trampa". Si el seu equip està guanyant, es queda estès per perdre temps; si està perdent, per veure si l'àrbitre sanciona amb targeta el contrari; si els contraris estan atacant, no s'aixeca perquè aturin la jugada; si els que ataquen són els del seu equip, s'aixeca ràpidament per ajudar-los a marcar, i així molts més exemples. El futbol és l'esport en què l'astúcia, la picaresca i l'engany estan vistos amb més bons ulls.

Per tot això i perquè no ens hem d'enganyar -el futbol mai no ha estat un esport on predomina el fair play (Maradona fent la mà de Déu, Cantona colpejant brutalment un espectador, Dida simulant l'agressió d'un aficionat...), animo tots els equips a posar-se d'acord abans de jugar per acabar amb aquesta pràctica, que no fa res més que condicionar els resultats dels partits i embrutar el nom del futbol.

Les reflexions d'aquest article són el fruit de la distesa conversa postpartit que hem mantingut uns quants membres del Ràcing Rocafort en un bar de Vilabella. Fora de la tensió de l'enfrontament, aquest sempre és un bon moment per dialogar i intercanviar opinions sobre aspectes del joc i sobre el futbol en general.

Pares, hooligans o educadors?

La formació integral dels nens i adolescents té l’exercici físic com un dels pilars fonamentals. No obstant això, és important que la seva pràctica sigui variada, fet que afavoreix una major riquesa motriu, i escollida per qui l’ha de dur a terme. Cal remarcar aquest darrer aspecte, sobretot a l’hora d’apuntar els infants a un curset extraescolar o a una escola d’iniciació esportiva. Per tant, sí a l’esport que motiva els fills, no al que apassiona els pares.

Una vegada el jove comença a donar els primers passos en l’àmbit esportiu, entrena amb els nous companys –els quals aviat es convertiran en els seus millors amics–, s’inicia en les competicions... és molt habitual trobar-se amb pares que, davant l’emoció de veure el seu fill xutant com Leo Messi o encistellant com Pau Gasol, perden el món de vista i, en moltes ocasions, fins i tot els papers. Tot i que pot semblar una expressió exagerada, podem parlar d’aquest fenomen com a pares hooligans.

El pare hooligan és aquell que reuneix les següents característiques: assisteix a tots els entrenaments, on critica els exercicis que prepara el monitor o entrenador; endreça la bossa d’esport del seu fill, en comptes de donar-li autonomia tot ensenyant a preparar-se-la; entra al vestidor abans del partit i a la mitja part; es col·loca al més a prop possible respecte on juga el seu fill i li canta tots els moviments que ha de fer, convertint-lo en un cotxe teledirigit sense cap mena d’iniciativa individual; insulta l’àrbitre davant dels altres pares i nens, oblidant-se que els fills són esponges que copien tant les bones com les males conductes; falta al respecte a l’entrenador; es queixa dels pocs minuts que ha disputat el seu crac –així veu aquest tipus de pare el seu fill–; anima el jugador només quan té un encert i l’enfonsa quan no actua com espera; premia els gols, punts... del seu fill amb diners, la qual cosa fomenta l’individualisme i el poc valor al fet de defensar i esforçar-se pels companys; només valora els resultats; no acompanya l’equip en els desplaçaments; no assisteix a les reunions de pares o, quan ho fa, crea un clima de mala maror... Si vostè només presenta algun d’aquests símptomes o ha actuat així de forma puntual, no cal que es preocupi, la passió a vegades juga males passades. Ara bé, si aquesta actitud és repetitiva, caldria fer-se algunes preguntes: quina és la funció de la pràctica esportiva del meu fill? Quin paper hi he de jugar com a pare?

En el triangle entrenador-jugador-família, on la relació bàsica s’ha de desenvolupar entre entrenador i jugador, els pares han de ser un suport que faciliti la tasca de l’entrenador i complementi els valors que intenta inculcar al jove. En definitiva, cal que la família afavoreixi un ambient en què els infants se sentin realitzats practicant esport; d’aquesta manera, és com els joves jugadors faran noves amistats, aprendran a conèixer el seu cos, es desenvoluparan motriument, adquiriran hàbits saludables, coneixeran la importància del treball en equip i un llarg etcètera.

Roger Ollé Compte
La Planenca (núm.31, primavera 2009)

Cap dubte: hooligans!

Primera divisió infantil (grup 13):
EF Valls "A" 3-0 Morell CD

Els dissabtes al matí són sinònim de futbol base. Encara que no sabem els partits que es disputen, els amants del futbol ens dirigim a qualsevol camp per consumir el que ens posin. A les escoles de futbol s'observa un joc pur, net... i els joves jugadors es diverteixen posant en pràctica allò que els han ensenyat els entrenadors. En l'harmonia que es respira entre mestres i alumnes, un tercer element, moltes vegades, s'encarrega de crispar l'ambient. És el pare hooligan.

El cap de setmana passat jugaven al Pla de Santa Maria l'equip aleví del poble contra la Floresta. A la banqueta local, s'apreciava un curiós fenomen. Mentre l'entrenador donava indicacions a l'equip, un pare li feia la competència i anava corregint el seu fill. Davant la meva sorpresa, un altre entrenador de l'escola em va comentar que allò no era res, que ell havia vist nens prebenjamins que ploraven només veure arribar els seus pares al camp. Ah, així que això ja és una cosa habitual, que entra dins de la normalitat?

Aquest dissabte m'he adonat que sí. A Valls, la graderia no permet tanta proximitat entre pares i jugadors com al Pla. No obstant això, un observador atent no ha pogut passar per alt nombroses curiositats. 1: Un grup de pares analitzant a la mitja part el joc del seu equip, com si parlessin d'un partit de primera divisió. 2: Un pare dirigint crits masclistes a l'àrbitra del partit -al primer temps, semblava que els aficionats no s'atrevissin a insultar-la, però no els ha costat gaire deixar-se anar. 3: Un altre cridant "t'has guanyat cinc euros" al seu fill després de fer un gol. Fins i tot, un entrenador de l'equip baby (4 i 5 anys) del Morell m'ha explicat que per poder fer la seva feina ha de situar-se al costat contrari d'on estan els pares.

I amb tot això, a un servidor li ha acabat pujant la mosca al nas. Què volen els pares per als seus fills? Desitgen que es formin com a persones, que es desenvolupin motriument, que adquireixin hàbits saludables, que facin noves amistats, que coneguin la importància del treball en equip... o pel contrari el que realment els interessa és fomentar la victòria per la victòria, l'individualisme i la necessitat de fer gols per sentir-se importants? Pensen potser que tenen el nou Messi a casa? Hi ha pares en els dos pols i d'altres més indefinits, però cal que tots ells es preguntin quin és l'objectiu de la pràctica esportiva del seu fill.

- Per a més informació, s'adjunta l'article pedagògic "Pares, hooligans o educadors?", que vaig escriure per a la publicació mensual del meu poble (La Planenca, núm.31, primavera 2009).

Per què vull tocar les pilotes?

Ara fa 17 anys vaig començar a jugar a futbol. Al llarg d'aquest temps, he rondat per molts camps, la majoria de la província de Tarragona. Són tantes les experiències, les anècdotes, les extravagàncies viscudes... que no podia passar per alt la possibilitat d'explicar-vos-les.

Què és el futbol amateur d'ara i d'aquí?
- Un esport massificat, en què tothom es veu capaç d'opinar, criticar i, fins i tot, jugar (destralers, altrament dits llenyataires, inclosos).
- Un esport on es donen comportaments estrafolaris i dignes d'estudi (pares que en saben més que els entrenadors, àrbitres-llebre que corren davant d'aficionats-gossos caçador o seguidors que esperen el cap de setmana per equilibrar l'esperit -com ho fan? s'alliberen de l'energia negativa en forma de crits i insults cap a tot allò que es mou).

Per sort, el futbol es moltes coses més: salut, esforç per aconseguir uns objectius, amistat, felicitat en la victòria, unió en la derrota...

En aquest espai, en què es barreja anècdota, comentari, opinió i denúncia, es pretén plasmar una visió, segurament molt particular, del futbol base i amateur a la província de Tarragona. Per tant, animo tothom a dir la seva respecte els articles que setmanalment s'aniran publicant i a obrir noves línies de debat.

Roger Ollé Compte