Hores i hores jugant a futbol. Abans d'entrar a classe al matí, a l'esbarjo, esperant el dinar, paint el dinar, tota la tarda fins que les mares ens cridaven a sopar... qualsevol moment era idoni per jugar al nostre esport preferit, l'esport al qual ens havíem aficionat gràcies al Dream Team i al Jordi Culé.
Al pati de l'escola, al carrer, a la plaça de l'ajuntament, aprofitant dos portals enfrontats -més d'un vidre, havíem trencat-, al camp de futbol... qualsevol lloc era vàlid per imitar l'art dels Zubi, Koeman, Eusebio o Romario.
Pilota de plàstic, amb efectes oliverbenjians; de cuir gastat, amb estrips per on agafar-la; llaunes aixafades; fins i tot, pedres... eren els objectes a perseguir per entaforar a la porteria contrària, mòbils amb gran variabilitat de moviments que enriquien les nostres capacitats de percepció i anticipació.
Quan no érem prous per fer un partidet, els jocs preferits eren el mundialito, tots contra tots amb un sol porter, i el ràpid, xutar i córrer cap a la porteria en cas d'haver fallat. Altres jocs més bèsties, de punteria tots dos, eren el cul, xutar a tocar el pandero d'un jugador situat a la porteria que espera la pilotada, o el ajo picado, qui agafa la pilota té dret a estampar-la contra el primer que es troba pel davant.
Malgrat que algunes pràctiques no eren el paradigma del que es considera educatiu, el conjunt era sinònim de riquesa motriu, no només per les nombroses hores de pràctica, sinó sobretot per la immensa varietat d'estímuls amb què el jove interactuava. I, com que en la majoria de jocs es competia individualment, el nen adquiria valors d'autosuperació, esperit de sacrifici, picardia ben entesa... que li donaven eines addicionals per integrar-se després al treball col·lectiu de l'escola de futbol.
En pobles petits, cada vegada amb menys freqüència, encara es pot veure algun nen tocant la pilota al carrer. Segurament, els altres joves estan ocupats amb els deures... O potser els podeu trobar hivernant en habitacles foscos i poc airejats amb les mans regalimant suor de tant prémer el comandament de la Play. Videojocs, ordinadors, aparells de música... són les eines de treball de l'homo sedentarius. Comença una nova era?
Al pati de l'escola, al carrer, a la plaça de l'ajuntament, aprofitant dos portals enfrontats -més d'un vidre, havíem trencat-, al camp de futbol... qualsevol lloc era vàlid per imitar l'art dels Zubi, Koeman, Eusebio o Romario.
Pilota de plàstic, amb efectes oliverbenjians; de cuir gastat, amb estrips per on agafar-la; llaunes aixafades; fins i tot, pedres... eren els objectes a perseguir per entaforar a la porteria contrària, mòbils amb gran variabilitat de moviments que enriquien les nostres capacitats de percepció i anticipació.
Quan no érem prous per fer un partidet, els jocs preferits eren el mundialito, tots contra tots amb un sol porter, i el ràpid, xutar i córrer cap a la porteria en cas d'haver fallat. Altres jocs més bèsties, de punteria tots dos, eren el cul, xutar a tocar el pandero d'un jugador situat a la porteria que espera la pilotada, o el ajo picado, qui agafa la pilota té dret a estampar-la contra el primer que es troba pel davant.
Malgrat que algunes pràctiques no eren el paradigma del que es considera educatiu, el conjunt era sinònim de riquesa motriu, no només per les nombroses hores de pràctica, sinó sobretot per la immensa varietat d'estímuls amb què el jove interactuava. I, com que en la majoria de jocs es competia individualment, el nen adquiria valors d'autosuperació, esperit de sacrifici, picardia ben entesa... que li donaven eines addicionals per integrar-se després al treball col·lectiu de l'escola de futbol.
En pobles petits, cada vegada amb menys freqüència, encara es pot veure algun nen tocant la pilota al carrer. Segurament, els altres joves estan ocupats amb els deures... O potser els podeu trobar hivernant en habitacles foscos i poc airejats amb les mans regalimant suor de tant prémer el comandament de la Play. Videojocs, ordinadors, aparells de música... són les eines de treball de l'homo sedentarius. Comença una nova era?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada