L'entrenador és sovint un ésser incomprès, que amaga el cap sota una gorra per aturar les clatellades que li arriben de tots costats i que perd els quatre pèls que li queden mentre rumia com poder fer un pla d'intervenció que pugui conviure amb l'actual sistema futbolístic, desorganitzat i resultadista a més no poder.
La tasca del tècnic és complicada perquè no només ha de treballar en la millora del joc, sinó també procurar per la cohesió interna del grup humà que lidera. Els seus objectius són clars: construir un equip i mantenir-lo en el temps.
Si aquesta missió inicial ja topa amb alguns paranys (l'equip de categoria superior no rutlla i t'agafa jugadors, d'un any a l'altre et marxa el gruix dels futbolistes...), encara és més difícil conviure amb un entorn que, normalment, té poca formació esportiva.
Quan l'entrenador arriba a un nou vestidor, intenta detectar quines són les virtuts i quins són els defectes del grup per tal d'anar generant un equip. Sap, també, en quina institució es troba i que poca cosa pot fer per contribuir a la millora del funcionament. Li agradaria parlar-ne, però ningú no li ho ha demanat. Així doncs, se centra en el seu equip i tracta de donar-li unes premisses molt concretes.
Malgrat que els jugadors el miren amb cara d'incredulitat, el tècnic emfasitza que el que més desitja és que es formin com a persones i com a esportistes, que creïn una pinya i que el joc vagi progressant de mica en mica. No els anomena en cap moment la paraula resultat ni els inculca la necessitat d'aconseguir victòries.
Ràpidament, només començar el primer partit, l'entrenador entén els rostres de sorpresa que ha detectat al vestidor. Els nens s'enfonsen quan encaixen un gol, es desconnecten del matx quan el veuen guanyat, protesten a l'àrbitre cada acció... Segurament, algun directiu, pare o amic els ha dit que han de vèncer, encara que sigui a l'últim minut i de penal injust, que només compta sumar els 3 punts.
El tècnic pot sentir-se constantment en entredit, només valorat quan la piloteta entra, però ja està de tornada de tot. En canvi, el nen de 8, 11, 14 anys se sent molt trist si perd, no ho pot suportar; per tant, s'oblida del missatge de l'entrenador i fa prevaldre els inputs que li arriben de l'exterior. "El que diu l'entrenador són bajanades, a mi el que em dóna èxit social és la victòria, i esforçar-me quan ja perdem no serveix de res", deu pensar el jove.
L'entrenador, mentre escolta els pares remugar, marxa tot sol cap a casa, amb la mirada perduda i amb l'estrany neguit de saber que rema i seguirà remant a contracorrent.
Reflexions arran d'una temporada de veure i viure molts partits de futbol base i amateur.
La tasca del tècnic és complicada perquè no només ha de treballar en la millora del joc, sinó també procurar per la cohesió interna del grup humà que lidera. Els seus objectius són clars: construir un equip i mantenir-lo en el temps.
Si aquesta missió inicial ja topa amb alguns paranys (l'equip de categoria superior no rutlla i t'agafa jugadors, d'un any a l'altre et marxa el gruix dels futbolistes...), encara és més difícil conviure amb un entorn que, normalment, té poca formació esportiva.
Quan l'entrenador arriba a un nou vestidor, intenta detectar quines són les virtuts i quins són els defectes del grup per tal d'anar generant un equip. Sap, també, en quina institució es troba i que poca cosa pot fer per contribuir a la millora del funcionament. Li agradaria parlar-ne, però ningú no li ho ha demanat. Així doncs, se centra en el seu equip i tracta de donar-li unes premisses molt concretes.
Malgrat que els jugadors el miren amb cara d'incredulitat, el tècnic emfasitza que el que més desitja és que es formin com a persones i com a esportistes, que creïn una pinya i que el joc vagi progressant de mica en mica. No els anomena en cap moment la paraula resultat ni els inculca la necessitat d'aconseguir victòries.
Ràpidament, només començar el primer partit, l'entrenador entén els rostres de sorpresa que ha detectat al vestidor. Els nens s'enfonsen quan encaixen un gol, es desconnecten del matx quan el veuen guanyat, protesten a l'àrbitre cada acció... Segurament, algun directiu, pare o amic els ha dit que han de vèncer, encara que sigui a l'últim minut i de penal injust, que només compta sumar els 3 punts.
El tècnic pot sentir-se constantment en entredit, només valorat quan la piloteta entra, però ja està de tornada de tot. En canvi, el nen de 8, 11, 14 anys se sent molt trist si perd, no ho pot suportar; per tant, s'oblida del missatge de l'entrenador i fa prevaldre els inputs que li arriben de l'exterior. "El que diu l'entrenador són bajanades, a mi el que em dóna èxit social és la victòria, i esforçar-me quan ja perdem no serveix de res", deu pensar el jove.
L'entrenador, mentre escolta els pares remugar, marxa tot sol cap a casa, amb la mirada perduda i amb l'estrany neguit de saber que rema i seguirà remant a contracorrent.
Reflexions arran d'una temporada de veure i viure molts partits de futbol base i amateur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada