Mr. Hyde o la vulgaritat del no-equip

L'etapa més complexa i dura, però alhora gratificant, de la tasca de l'entrenador de futbol base és la construcció de l'equip. I no ens referim només a la contractació i inscripció de jugadors, sinó a l'empresa d'encaminar-los a defensar uns mateixos valors i a lluitar per uns objectius comuns.

Per sobre de tot, el grup de persones ha d'adonar-se de la importància de la paraula equip, de la necessitat de treballar plegats per acabar recollint fruits, normalment a mig/llarg termini. En aquest laboriós procés, que no té un inici ni una fi, sinó que cal madurar-lo durant tota la temporada, és imprescindible la coherència de l'entrenador, és a dir, el respecte als principis exposats en la reunió prèvia a l'inici de la pretemporada, ja que trencar-la suposarà els primers conflictes dins del vestidor.

En aquest sentit, cal que el tècnic tingui molt clars i sàpiga raonar els eixos sobre els quals vertebra la seva actuació, ja que les pressions externes no tardaran en arribar, sobretot si no s'aconsegueixen resultats. Per a l'entorn, els resultats no són les millores en la cohesió del vestidor, la progressió diària en els conceptes ofensius i defensius del joc, l'evolució en el rendiment de cada jugador, sinó els dos números reflectits a un tauler publicitari d'una marca de refrescos. El resultadisme exacerbat està fent un gran mal a l'esport. "Què heu fet?", "Nen, si fas tres gols, et dono 10 euros", "Hem perdut per culpa de l'àrbitre", són frases que se senten cada cap de setmana als camps de futbol formatiu d'arreu. Per tant, entrenador... cap fred, sempre.

I que quedi clar, tenir uns valors molt definits i saber-los inculcar al col·lectiu que encapçales no significa que no es produeixin conflictes. No tractem només jugadors, tractem persones amb caràcters, cultures i formacions molt disperses, una gran diversitat d'egos que cal saber manejar per mantenir el conjunt en constant equilibri. Liderem un grup de més de 20 persones que reben continus inputs de l'exterior, els quals cal fer-los diferenciar del que realment compta, del que es parla al vestidor. Això sí, en un equip tothom és necessari, però ningú no és imprescindible. I si algú no ho vol entendre, porta!

L'equip és quelcom més que un grup d'individus, és una unió, una generositat, un sentiment de pertinença, un esperit de lluita... una interacció de molts factors que contribueixen a l'èxit de la filosofia posada en pràctica. I l'èxit, torno a repetir, no són dues xifres aconseguides amb la fórmula maquiavèl·lica "el fi justifica els mitjans". Com sempre expresso als meus jugadors, primer, equip; segon, bon joc, i tercer, resultats. Les victòries, que són importants per a l'autoconfiança de l'equip, com a mostra que allò treballat està començant a sortir, poden ser, a la vegada, contraproduents, transformant-se en eufòria, supèrbia, relaxació... sobretot si no es fa èmfasi en la dificultat, en la feinada de conjunt que hi ha hagut per tal d'obtenir-los. "Que fàcil és això de guanyar...", poden pensar els joves, si el resultat sorgeix a partir de la pilotada i el joc individual; aleshores, renunciaran a tots els valors que els faran bons jugadors de futur. Per tant, no podem potenciar el resultat pel resultat, el joc basat en fer arribar pilotes als "jugadors estrella", per aconseguir el triomf immediat, sinó intentar formar tants futbolistes i persones com sigui possible, en la idea del joc de construcció, creatiu i imaginatiu. Molts pocs entrenadors duen a terme la seva labor en base a criteris formatius i els que ho fan sembla que remin a contracorrent. No defalliu, la recompensa final serà enorme.

El director d'equip ha de treballar de forma constant, incansable, ja que un moment de desatenció o de debilitat en la seva coherència pot desencadenar una crisi en l'ecosistema. I és que, quan es manifesta Mr. Hyde o la cara fosca del col·lectiu, ho fa amb força. Un jugador que no pressiona, dos que es discuteixen amb la pilota en joc, els de la banqueta que murmuregen i critiquen a tort i dret o guerres individuals sense sentit simplement per assolir altes cotes de reconeixement de l'espectador. Ai la patacada que ens fotrem quan ens quedem meravellats per la preciositat del nostre melic... Mr. Hyde -el no-equip-, un personatge desdoblat de l'estable i bondadós Dr. Jekyll -l'equip-, apareixerà de forma repetitiva i ens permetrà recordar als jugadors que l'egoisme i l'individualisme són els pitjors enemics del futbol, de l'esport i de la vida en general.