Del carrer a la cova

Hores i hores jugant a futbol. Abans d'entrar a classe al matí, a l'esbarjo, esperant el dinar, paint el dinar, tota la tarda fins que les mares ens cridaven a sopar... qualsevol moment era idoni per jugar al nostre esport preferit, l'esport al qual ens havíem aficionat gràcies al Dream Team i al Jordi Culé.

Al pati de l'escola, al carrer, a la plaça de l'ajuntament, aprofitant dos portals enfrontats -més d'un vidre, havíem trencat-, al camp de futbol... qualsevol lloc era vàlid per imitar l'art dels Zubi, Koeman, Eusebio o Romario.

Pilota de plàstic, amb efectes oliverbenjians; de cuir gastat, amb estrips per on agafar-la; llaunes aixafades; fins i tot, pedres... eren els objectes a perseguir per entaforar a la porteria contrària, mòbils amb gran variabilitat de moviments que enriquien les nostres capacitats de percepció i anticipació.

Quan no érem prous per fer un partidet, els jocs preferits eren el mundialito, tots contra tots amb un sol porter, i el ràpid, xutar i córrer cap a la porteria en cas d'haver fallat. Altres jocs més bèsties, de punteria tots dos, eren el cul, xutar a tocar el pandero d'un jugador situat a la porteria que espera la pilotada, o el ajo picado, qui agafa la pilota té dret a estampar-la contra el primer que es troba pel davant.

Malgrat que algunes pràctiques no eren el paradigma del que es considera educatiu, el conjunt era sinònim de riquesa motriu, no només per les nombroses hores de pràctica, sinó sobretot per la immensa varietat d'estímuls amb què el jove interactuava. I, com que en la majoria de jocs es competia individualment, el nen adquiria valors d'autosuperació, esperit de sacrifici, picardia ben entesa... que li donaven eines addicionals per integrar-se després al treball col·lectiu de l'escola de futbol.

En pobles petits, cada vegada amb menys freqüència, encara es pot veure algun nen tocant la pilota al carrer. Segurament, els altres joves estan ocupats amb els deures... O potser els podeu trobar hivernant en habitacles foscos i poc airejats amb les mans regalimant suor de tant prémer el comandament de la Play. Videojocs, ordinadors, aparells de música... són les eines de treball de l'homo sedentarius. Comença una nova era?

El futbolí

Amics i amigues de Tocant les pilotes,

Com si juguéssim al futbolí, m'agradaria que vosaltres m'enviéssiu pilotes amb temes que us interessin sobre els futbols base i amateur tarragonins i jo us les intentaré tornar cada setmana amb una passada -article- ajustada a aquestes inquietuds.

Pot ser divertit, no creieu?

Junts tocarem encara més les pilotes.

Futbol a pedaços

Preferent aleví (grup 1):

Escola Valls Futbol "A" 1-0 Futbol Club Barcelona "B"

Dissabte apassionant de futbol. Els alevins del Valls superen, en un partit ple d'èpica, els del Barça. Sabeu quantes persones formen l'staff dels blaugrana? Cinc: entrenador, segon entrenador, preparador físic, fisioterapeuta i delegat.

Havent rondat pels camps tarragonins des dels set anys, hom veu amb clarividència la precarietat dels nostres futbols base i amateur. Una suma de factors condueix a un camí que, de moment, no troba la sortida.

1) La despesa en equipaments està sent bestial. Tots els clubs, per petits que siguin, exigeixen un camp de gespa artificial. No seria millor destinar aquests recursos a la formació dels entrenadors? La majoria de tècnics no ha estudiat la Llicenciatura de Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport ni tampoc té el títol d'entrenador. Són molts els pares que segueixen portant els equips dels seus fills perquè els agrada el futbol o, simplement, per donar un cop de mà a l'entitat. Si us plau, cursos de formació!

2) La coordinació de les escoles de futbol acostuma a trontollar pertot arreu. No es tracta només de buscar 16 jugadors per equip, sinó també de planificar els objectius que cal assolir en cada etapa i, sobretot, tenir una filosofia clara de joc. No hi ha res més desencoratjador que veure joves que juguen igual i tenen la mateixa actitud al camp als 17 anys que quan en tenien 10. Tot i que no és senzill, seria important destinar també unes hores a l'educació/conscienciació esportiva dels pares.

3) El resultadisme, des de prebenjamins fins a veterans, està fent un mal al futbol que no us podeu ni imaginar. Directius que van posant pedaços a un problema estructural, pares que des de la graderia fan la competència als entrenadors, entrenadors que només parlen de classificacions i de punts... són els que creuen que estan fent un favor als seus clubs, als seus fills o als seus jugadors.

Posar l'exemple del Barça segurament resulta desafortunat, ja que els seus recursos econòmics estan a anys lluny de la resta. Però pot ser útil per pensar on estem i on hauríem d'atansar-nos (no dic arribar). I és que no em sembla lògic que una mateixa persona hagi de preparar el material, dirigir l'equip, aconsellar els jugadors lesionats, preparar els porters... i, a sobre, estar en constant entredit.