Anys i panys de futbol

Contrast d'edats al Ràcing Rocafort. D'esquerra a dreta, Francesc Viltró (42), Calet Valdiris (17), Albert Miralles (17) i Josep M. Calavera (43). FOTO: R. Ollé

El dijous de la setmana passada, els veterans de la UE Valls i el Ràcing Rocafort de 3a territorial es van enfrontar al camp del Vilar (Valls) en un partit d'entrenament, amb el resultat de 2 a 1 a favor dels locals. Per cert, que bons aquests xavalets del Valls!

Abans del matx, l'entrenador i encara -43 anys, són?- jugador del Ràcing, JM Calavera, em comentava una novetat que es vol introduir a la categoria de veterans. Mentre actualment hi poden participar els majors de 30 anys, aviat caldrà tenir-ne 35 o més. Una altra normativa d'aquesta temporada és l'impediment de tenir doble fitxa federativa, és a dir, no es pot competir, per exemple, a 2a o 3a territorial i, a més, amb els veterans (a les comarques més properes, hi ha un única lliga de veterans, gestionada pel Consell Esportiu del Baix Camp).

L'objectiu d'aquestes mesures és evitar que jugadors que encara donen molta guerra als seus 30, 31, 32... anys -si s'han cuidat, estan en un moment de plenitud física, a la qual cal sumar l'experiència que se'ls pressuposa- es facin els amos dels partits de veterans. Aquest tipus de competició té un ritme més lent i els jugadors són conscients de les mancances en la seva preparació física (gairebé no entrenen); el més important és fer una mica d'esport, distreure's amb la seva gran passió comuna, el futbol, i sobretot... res de lesions!

Però la nova normativa té una segona lectura. Tots aquests jugadors que, per edat, encara no podran jugar com a veterans s'aniran acumulant al futbol territorial. Alguns ho veureu com una cosa positiva i altres, com a negativa.

Potser teniu a la ment aquell veterà, normalment amb el braçalet de capità, que anima els companys, que dialoga amb l'àrbitre, que es posa l'equip a l'esquena, que sap aconsellar els més joves, que, si convé, fa d'entrenador... en definitiva, que es mou amb desimboltura entre els jugadors menys experimentats i col·labora en la pinya que ha de ser tot vestidor. A aquests veterans, durant molts anys JM Domingo al CE El Pla de Santa Maria, JM Calavera o Francesc Viltró al Ràcing Rocafort (Viltró: "Jo el que vull és entrenar i, si puc donar un cop de mà a l'equip, perfecte"), el capità de l'Alcover "B"..., només se'ls pot agrair la seva tasca i felicitar amb un chapeau.

O, tal vegada, quan penseu en el prototip de veterà, us ve al cap aquell futbolista que s'arrossega pels camps de regional, fent falta rere falta perquè no arriba, protestant a l'àrbitre cada jugada, imposant la seva llei a base de cops de colze... ah, i sobretot no el toquis! A aquests personatges, els animaria a plegar i, més que enviar-los a la categoria de veterans, els recomanaria l'esport individual. Als 40 anys no els canviarem.

Sempre he considerat que al nivell de futbol sobre el que estem parlant és fonamental donar minuts als més joves, que es foguegin i vagin agafant experiència. I si no es pot fer en el model actual, per què no estructurar el futbol amateur en dos o tres categories (sub-23, sub-28 i sub-35, per exemple)?

No obstant això, tal com està muntat el futbol d'avui, la combinació equilibrada d'edats, en què cadascú sap quin rol ocupa dins la plantilla, és la fórmula, sens dubte, més exitosa. I no direu que no es curiós veure competir en un mateix equip o en conjunts contraris un adolescent de 17 anys amb un altre de 43 (fins i tot, en alguns casos, han coincidit pare i fill). Si no ho heu experimentat mai, imagineu-vos-ho. Un contrast del tot xocant!

La pilota, eina d'integració

El futbol, com tota disciplina esportiva, és un joc. Un joc que, des del seu naixement al Regne Unit a finals del segle XIX, s'ha expandit sense parar fins arribar arreu del món. Tot i les connotacions competitives que ha anat adquirint, el futbol segueix sent una perfecta forma d'interrelació social.

Quantes vegades no heu parlat de futbol a l'ascensor o heu xocat la mà amb un desconegut -fins i tot potser us hi heu abraçat- després d'un gol del vostre equip? Als carrers dels pobles, nens de totes les edats, races i/o religions es fan amics en el context d'una partida de futbol. Sí, ho heu llegit bé: P-A-R-T-I-D-A! El futbol al carrer, el futbol base i el futbol amateur regional han de tenir el component lúdic com a ingredient principal. Aquesta manera d'entendre el futbol fa que, mitjançant la pràctica esportiva, es generin uns vincles afectius molt potents entre els jugadors.

En els darrers anys, l'onada immigratòria a Catalunya ha estat considerable. Molts dels nouvinguts arriben sense conèixer la llengua i els costums i, normalment, es troben sols i sense feina. Tots aquests factors afegits al recel d'una part de la societat, fan que la integració a la seva nova terra no sigui gens fàcil. En aquesta delicada situació, el futbol juga un paper destacat. I és que el futbol parla una llengua internacional que tothom entén i practica una religió de què tots es confessen devots.

El clima que es respira en un vestidor de futbol, sobretot quan no hi ha calés entremig, acostuma a ser del tot sa. Les converses surten de forma espontània, les amistats neixen sense saber com i les relacions personals solen fer-se extensives a fora de l'àmbit futbolístic. Així, el nouvingut comença a conèixer gent, a tenir motivacions i a afrontar amb més il·lusió la dura tasca d'arrelar-se al nou país.

Són molts els equips tarragonins de futbol, sobretot amateurs, que es nodreixen de jugadors que arriben d'Àfrica, de Sud-amèrica o d'altres punts d'Europa. Per posar dos exemples, tant el CE El Pla de Santa Maria com el Ràcing Rocafort (grup 24 de 3a territorial) tenen un alt percentatge de jugadors d'origen forà. A part del bon futbol que estan oferint a les seves aficions, el més important és la implicació i la compenetració que s'observa en els dos conjunts, la qual cosa significa que la pilota és una formidable eina d'integració.

Què en pensen els experts? (pdf)

El bon futbol

Futbol amateur, segur?

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, "amateur" és "la categoria que agrupa els esportistes que practiquen un esport de competició per plaer, no professionalment i sense treure'n un profit econòmic". Aquest concepte prové dels orígens dels Jocs Olímpics de la modernitat -es distingeixen dels de l'antiga Grècia-, que es van reinstaurar el 1896 (Atenes). En aquesta competició, els esportistes no rebien cap compensació econòmica, simplement la satisfacció d'autosuperar-se. El professionalisme, però, ha anat introduint-se de mica en mica fins a l'actualitat, en què gairebé és total.

Al futbol català, també es parla sovint del terme amateur. Sense ser cap regla fixa, es distingeixen tres tipus de futbol, a partir del nivell de professionalisme: futbol amateur (veterans, 3a, 2a i 1a territorial i territorial preferent -aquesta categoria, segons com, es podria incloure al futbol semiprofessional), el futbol semiprofessional (primera catalana, tercera divisió i 2a B) i el futbol professional o d'elit (2a i 1a divisió).

No obstant això, si ens agafem a l'associació amateur = no benefici econòmic, ens adonem que als clubs catalans s'està estirant més el braç que la màniga. Per què? Són nombrosos els clubs de segona territorial, fins i tot alguns de tercera, que contracten jugadors o intenten retenir-los amb la motivació econòmica com a esquer.

Sempre s'ha sentit a dir que als clubs de les Terres de l'Ebre es paga molt bé. Tenia un company a l'INEFC de Barcelona, que jugava al Jesús i Maria (Deltebre) de 2a territorial, que cobrava per partits guanyats. Però en els darrers temps, també m'he fet ressò d'alguns casos més propers, com que un club de la Conca de Barberà de 3a territorial intenta fitxar o retenir jugadors a "cop de talonari".

Què ve a ser tot això? Són tan bons els jugadors que es mouen per aquestes categories per tornar-se boig a base de llençar calés? Considero que no i que totes aquestes maniobres no porten enlloc. El futbol amateur ja té molts al·licients (pinya/unió dins d'un grup, diversió intrínseca al joc, sentiment cap a un club...), no és bo afegir-hi la crispació i el mal rotllo que hi aporten els diners (normalment mal repartits, tant a dins d'un equip com entre els clubs d'una mateixa categoria).

Cal tenir present que estem parlant de clubs petits; en molts casos, pertanyen a pobles que no superen els 2000 habitants o a barris perifèrics de ciutats, que no es poden permetre aquests luxes, i menys en temps de crisi. És important tenir content el jugador, però això es pot resoldre de mil maneres (generar un bon ambient al vestidor, organitzar barbacoes o calçotades, pagar les entrades per a un partit del Nàstic, anar a Port Aventura, estirar-se amb un ministage...). Només cal ser originals i posar per davant la coherència i el sentit comú.

I amb el 12...

Quan una persona pensa en el futbol, s'imagina, entre d'altres coses, diners, luxe, fama... Aquesta és una ínfima part d'aquest esport, això sí, la que manega tota la resta del negoci. Preguntin a un jugador de tercera territorial què és per a ell el futbol. Segurament els respondrà que és l'esport que més estima, un sentiment de pertinença a un grup, amistat, passió... però, potser, els enumerarà les misèries del futbol regional. "M'he de pagar els desplaçaments, la fitxa federativa i el xandall, entrenem a les tantes i a l'hivern fa un fred que pela, si em lesiono puc tenir problemes a la feina, juguem en camps plens de clots o desnivellats...", podrien ser, fàcilment, els arguments d'un futbolista amateur.

En un futbol precari com el descrit -també som força limitats els futbolistes que hi juguem, tot s'ha de dir-, l'afició pot optar per un paper secundari o, en canvi, per un rol protagonista. Quan els aficionats, amb gran entusiasme, es posen entre cella i cella empènyer l'equip, tots els pensaments negatius dels jugadors es transformen en energia positiva. Una energia que ajuda a lluitar per cada pilota i a millorar dia a dia per recompensar la generositat dels espectadors.

Fa quatre anys, a Rocafort de Queralt, un petit poble de la Conca de Barberà, va fundar-se un club de futbol, el Ràcing Rocafort. Des del primer moment, la gent del poble es va abocar amb l'equip, la qual cosa va fer que tot rutllés ràpidament. Podríem dir, i en aquest cas no és un tòpic, que l'afició es va convertir en el jugador número 12.

Els seguidors del Ràcing omplen cada cap de setmana el camp de les Forques i, gairebé sempre, superen en nombre els aficionats locals en els desplaçaments. Un company que s'ha incorporat al grup aquesta temporada, Lluís Fernández, ha quedat impressionat. "És que venen a tot arreu!", exclama. No només fan acte de presència, sinó que esperonen constantment l'equip. En finalitzar els enfrontaments, t'aturen per felicitar-te o donar-te ànims i, sobretot, fan que et sentis ben acollit.

Per entendre millor aquest fenomen, els posaré un cas que es dóna cada pretemporada. A finals d'agost, comencem els entrenaments. Sempre hi ha algun jugador nou que, com és normal, es troba una mica perdut. Tranquils! Ja hi ha l'aficionat número 1, en Pep -tots els jugadors l'estimem molt-, per donar-li la benvinguda i explicar-li què representa el Ràcing Rocafort. Són, sens dubte, detalls que no s'obliden i que enforteixen el vincle i la fidelitat a aquest club.