Què heu fet avui?

El futbol és competició i, al final de tota pràctica, hi ha un guanyador i un perdedor -també es pot empatar, d'acord. Ara bé, el que s'hauria de posar a debat és la idoneïtat del creixent resultadisme. Per guanyar, tot s'hi val?

Cada cap de setmana veiem nens que juguen a futbol atemorits. Alguns es treuen la pilota de sobre amb un xut sense solta ni volta i altres intenten resoldre individualment el partit en cada jugada. Abans del matx, el seu entrenador els ha fet cridar ben fort "un, dos, tres... a guanyar!" i no el volen decebre. Arribar a la porteria contrària i marcar gols és l'únic objectiu. Fins i tot, alguns pares donen "x" diners als seus fills per diana aconseguida. Els valors de la companyonia, del treball en equip i del joc col·lectiu queden arraconats a un pla molt secundari.

Tots els dissabtes i diumenges observem amb incredulitat com "ganassots" de 20, 30 i/o 40 anys es barallen en guerres poc fructíferes pel que fa a futbol. Rebutjos de 70 metres, entrades a fer mal, insults a l'àrbitre des del camp, provocacions als jugadors des de les graderies. "Escolteu, que això és un derbi, eh, sobretot lluita i sacrifici", exclamen els entrenadors per esperonar els seus futbolistes, als vestidors. Si esteu acostumats a veure partits de 3a i 2a territorial ja no cal que us expliqui què ve a continuació. Un autèntic partit de futboltenisjudo.

Els defensors del resultadisme acostumen a basar-se en el següent argument: "de què serveix jugar bé, si després acabes perdent?". Els directius, que inverteixen en el futbol amateur o semiprofessional com a passatemps, sense haver tocat en sa vida una pilota, encara tenen la barra d'exigir resultats. I els entrenadors que no tenen les idees clares ni, sovint, cap formació, es deixen emportar per aquest corrent. "Si perdo els cinc primers partits, em fotran al carrer", pensen.

L'entrenador ha de seguir una línia de treball coherent perquè és qui disposa dels coneixements i l'experiència necessaris per fer rutllar un equip. Ha de saber que jugant malament es poden guanyar un, dos o tres enfrontaments, però que la utilització d'una metodologia rigorosa i l'aposta pel bon futbol són les eines que donaran fruits a llarg termini.

És molt típic trobar-se amb tècnics que van repetint una mateixa manera de jugar a tots els clubs on es troben, la fórmula que aquell any de la Maria Castanya els va donar resultats. Normalment, les solucions més habituals passen per tancar-se darrere i posar un jugador ràpid en punta o per passar-se els 90 minuts fent puntades llargues en direcció a un armari, el qual intenta prolongar la pilota cap als seus companys. Les dues opcions de joc, que no acostumen a tenir alternatives, creen dependències vers un determinat jugador i no desenvolupen el futbol de triangulació. Què passa si aquest jugador deixa l'equip o pateix una lesió? Doncs que el conjunt queda literalment en pilotes, ja que no sap fer altra cosa. Temporada perduda i equip estancat.

Per canviar la dinàmica resultadista, caldria una mica de pausa i reflexió en aquest món futbolístic tan poc racional. És imprescindible que les persones que prenen les decisions (directius, entrenadors...) tinguin el cap fred i adoptin mesures a anys vista, no segons com bufa el vent.

Com a aficionats al bon futbol, podríeu practicar un petit exercici. Quan vegeu un jugador que ve d'un partit, pregunteu-li "com heu jugat avui?", en comptes de "què heu fet avui?". Segurament es quedi perplex i el primer que us digui sigui quan han quedat, però heu de fer-li notar que el que us interessa del futbol és la millora del joc col·lectiu, no només dues xifres buides de significat.