La formació integral dels nens i adolescents té l’exercici físic com un dels pilars fonamentals. No obstant això, és important que la seva pràctica sigui variada, fet que afavoreix una major riquesa motriu, i escollida per qui l’ha de dur a terme. Cal remarcar aquest darrer aspecte, sobretot a l’hora d’apuntar els infants a un curset extraescolar o a una escola d’iniciació esportiva. Per tant, sí a l’esport que motiva els fills, no al que apassiona els pares.
Una vegada el jove comença a donar els primers passos en l’àmbit esportiu, entrena amb els nous companys –els quals aviat es convertiran en els seus millors amics–, s’inicia en les competicions... és molt habitual trobar-se amb pares que, davant l’emoció de veure el seu fill xutant com Leo Messi o encistellant com Pau Gasol, perden el món de vista i, en moltes ocasions, fins i tot els papers. Tot i que pot semblar una expressió exagerada, podem parlar d’aquest fenomen com a pares hooligans.
El pare hooligan és aquell que reuneix les següents característiques: assisteix a tots els entrenaments, on critica els exercicis que prepara el monitor o entrenador; endreça la bossa d’esport del seu fill, en comptes de donar-li autonomia tot ensenyant a preparar-se-la; entra al vestidor abans del partit i a la mitja part; es col·loca al més a prop possible respecte on juga el seu fill i li canta tots els moviments que ha de fer, convertint-lo en un cotxe teledirigit sense cap mena d’iniciativa individual; insulta l’àrbitre davant dels altres pares i nens, oblidant-se que els fills són esponges que copien tant les bones com les males conductes; falta al respecte a l’entrenador; es queixa dels pocs minuts que ha disputat el seu crac –així veu aquest tipus de pare el seu fill–; anima el jugador només quan té un encert i l’enfonsa quan no actua com espera; premia els gols, punts... del seu fill amb diners, la qual cosa fomenta l’individualisme i el poc valor al fet de defensar i esforçar-se pels companys; només valora els resultats; no acompanya l’equip en els desplaçaments; no assisteix a les reunions de pares o, quan ho fa, crea un clima de mala maror... Si vostè només presenta algun d’aquests símptomes o ha actuat així de forma puntual, no cal que es preocupi, la passió a vegades juga males passades. Ara bé, si aquesta actitud és repetitiva, caldria fer-se algunes preguntes: quina és la funció de la pràctica esportiva del meu fill? Quin paper hi he de jugar com a pare?
En el triangle entrenador-jugador-família, on la relació bàsica s’ha de desenvolupar entre entrenador i jugador, els pares han de ser un suport que faciliti la tasca de l’entrenador i complementi els valors que intenta inculcar al jove. En definitiva, cal que la família afavoreixi un ambient en què els infants se sentin realitzats practicant esport; d’aquesta manera, és com els joves jugadors faran noves amistats, aprendran a conèixer el seu cos, es desenvoluparan motriument, adquiriran hàbits saludables, coneixeran la importància del treball en equip i un llarg etcètera.
Roger Ollé Compte
La Planenca (núm.31, primavera 2009)
Una vegada el jove comença a donar els primers passos en l’àmbit esportiu, entrena amb els nous companys –els quals aviat es convertiran en els seus millors amics–, s’inicia en les competicions... és molt habitual trobar-se amb pares que, davant l’emoció de veure el seu fill xutant com Leo Messi o encistellant com Pau Gasol, perden el món de vista i, en moltes ocasions, fins i tot els papers. Tot i que pot semblar una expressió exagerada, podem parlar d’aquest fenomen com a pares hooligans.
El pare hooligan és aquell que reuneix les següents característiques: assisteix a tots els entrenaments, on critica els exercicis que prepara el monitor o entrenador; endreça la bossa d’esport del seu fill, en comptes de donar-li autonomia tot ensenyant a preparar-se-la; entra al vestidor abans del partit i a la mitja part; es col·loca al més a prop possible respecte on juga el seu fill i li canta tots els moviments que ha de fer, convertint-lo en un cotxe teledirigit sense cap mena d’iniciativa individual; insulta l’àrbitre davant dels altres pares i nens, oblidant-se que els fills són esponges que copien tant les bones com les males conductes; falta al respecte a l’entrenador; es queixa dels pocs minuts que ha disputat el seu crac –així veu aquest tipus de pare el seu fill–; anima el jugador només quan té un encert i l’enfonsa quan no actua com espera; premia els gols, punts... del seu fill amb diners, la qual cosa fomenta l’individualisme i el poc valor al fet de defensar i esforçar-se pels companys; només valora els resultats; no acompanya l’equip en els desplaçaments; no assisteix a les reunions de pares o, quan ho fa, crea un clima de mala maror... Si vostè només presenta algun d’aquests símptomes o ha actuat així de forma puntual, no cal que es preocupi, la passió a vegades juga males passades. Ara bé, si aquesta actitud és repetitiva, caldria fer-se algunes preguntes: quina és la funció de la pràctica esportiva del meu fill? Quin paper hi he de jugar com a pare?
En el triangle entrenador-jugador-família, on la relació bàsica s’ha de desenvolupar entre entrenador i jugador, els pares han de ser un suport que faciliti la tasca de l’entrenador i complementi els valors que intenta inculcar al jove. En definitiva, cal que la família afavoreixi un ambient en què els infants se sentin realitzats practicant esport; d’aquesta manera, és com els joves jugadors faran noves amistats, aprendran a conèixer el seu cos, es desenvoluparan motriument, adquiriran hàbits saludables, coneixeran la importància del treball en equip i un llarg etcètera.
Roger Ollé Compte
La Planenca (núm.31, primavera 2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada