Fa uns dies, un amic em va donar una notícia: "Vull fer-me àrbitre de futbol". Després de les seves paraules, espontàniament, vaig etzibar-li un "estàs boig!". Segurament la meva intervenció no va ser la més encertada -no l'estava animant gens-, però és que em va sortir de l'ànima. Sempre he vist el món de l'arbitratge com a gens gratificant. Normalment, comencen xiulant partits de futbol base, en què la bondat dels nens ho fa tot més senzill (ja hi ha els pares per inflar els nassos -per no ser més groller- de l'àrbitre). Aquest període d'adaptació és ben curt, ja que la manca d'àrbitres al futbol amateur obliga la Federació Catalana a cridar els iniciats per xiular enfrontaments d'homenots. En aquest ambient, tot és més complicat. Camps de mala mort, amenaces des de la graderia, insults des de dins del terreny de joc i, de tant en tant, corredisses cap al vestidor per evitar les agressions de jugadors i/o aficionats.
Els partits d'aquest cap de setmana s'expliquen des de l'anàlisi al col·lectiu arbitral i a l'entorn que els rodeja. Com a mostra d'aquest miniestudi, s'agafen dos partits, un de futbol base i un de tercera territorial. Malgrat que en cap d'ells la tensió no arriba a majors, s'hi donen algunes curiositats que exemplifiquen amb què es pot trobar un àrbitre en l'exercici de la seva professió.
Primera divisió infantil (grup 13):
EF Valls 6-0 Tancat UD
Un xiquet de 16 anys, 17 com a màxim, baixa les escales de vestidors i es dirigeix al cercle central del Vilar, el camp de futbol de Valls. És l'àrbitre de l'enfrontament entre els infantils del Valls i del Tancat, un barri del Vendrell. Tot transcorre amb normalitat fins que el jove pren una decisió un pèl agosarada: expulsar el porter visitant. A partir d'aquest instant, un trio de pares del Vendrell centren tota la seva atenció en cadascuna de les accions de l'àrbitre. Burles, insults... semblen totalment desesperats. Els hi va la vida? Tothom que es mirés fredament la pintoresca situació pensaria que sí. I el més preocupant és que, amb aquesta actitud, han aconseguit caldejar l'ambient, la qual cosa s'ha vist reflectida en el joc dels seus fills. Una mare de l'equip local ho ha criticat: "Això és vergonyós, estan posant nerviosos els nens". L'àrbitre, cada vegada més insegur, ha acabat el partit com ha pogut.
Tercera Territorial (grup 24):
L'Espluga de Francolí UE 1-2 Ràcing Rocafort
En aquest cas, l'àrbitre, J. Saiz, té una aparença més experimentada, que es palpa també en la seva actitud sobre el terreny de joc. Quan els jugadors d'ambdós equips li reclamen alguna decisió, es limita a apel·lar a la calma. De sobte, sento un futbolista local que es queixa del comportament de l'àrbitre amb aquests termes: "Amb els diners que cobren i encara s'enfaden si protestem". Quin argument... penso. A la mitja part, sóc el darrer membre del Rocafort a saltar al camp. Coincideixo a vestidors amb l'àrbitre. Es mostra molest per l'actitud dels nostres jugadors. "Us penseu que és fàcil xiular aquest tipus de partits? Dediqueu-vos a jugar!", exclama Saiz. Quan l'àrbitre n'assenyala el final, em queda la sensació que l'ha gestionat força bé.
Potser semblen dos casos light. També us podria explicar el dia en què àrbitre i jugadors de l'Escola de Valls vam haver de tancar-nos al vestidor per no ser agredits pels seguidors de l'Alhambra de Reus. Però penso que cal començar pels petits detalls. 1) Cap entrenador no ha de permetre que els seus jugadors facin de la protesta un hàbit. 2) No pot ser que un futbolista digui que un àrbitre ho ha d'aguantar tot perquè, al seu parer, cobra molt -una misèria si es compara amb el que ha de suportar (us imagineu estar treballant a l'oficina o al camp i que algú us anés discutint totes les decisions que preneu, mentre altres us insulten i us escupen quan us apropeu als límits del vostre lloc de treball?). 3) I encara molt menys es pot tolerar que els pares escalfin un partit de nens de 12 i 13 anys.
En un futbol en què l'únic interès ha de ser l'entreteniment, el bon rotllo i la salut, allunyat de les xifres que es mouen a l'esport professional, cal aconseguir que l'arbitratge deixi de ser vist amb recel, com a quelcom estrany. Mentre això no succeeixi, potser caldrà prendre mesures més dràstiques. Entre d'altres, els comitès de competició hauran d'endurir les sancions, per evitar que els jugadors agressors d'àrbitres tornin als camps de futbol; penso que aquestes persones no només han de rebre el màxim càstig esportiu, sinó també passar per la justícia ordinària. A més, s'hauran de determinar quins són els enfrontaments d'alt risc perquè agents de la policia vetllin per la seguretat. I tot això amb un únic objectiu, que els àrbitres puguin fer la seva feina amb normalitat, la qual consisteix a ser neutrals i prendre les decisions sense la necessitat de buscar un equilibri entre "què he vist" i "què em pot passar si ho xiulo".
Els partits d'aquest cap de setmana s'expliquen des de l'anàlisi al col·lectiu arbitral i a l'entorn que els rodeja. Com a mostra d'aquest miniestudi, s'agafen dos partits, un de futbol base i un de tercera territorial. Malgrat que en cap d'ells la tensió no arriba a majors, s'hi donen algunes curiositats que exemplifiquen amb què es pot trobar un àrbitre en l'exercici de la seva professió.
Primera divisió infantil (grup 13):
EF Valls 6-0 Tancat UD
Un xiquet de 16 anys, 17 com a màxim, baixa les escales de vestidors i es dirigeix al cercle central del Vilar, el camp de futbol de Valls. És l'àrbitre de l'enfrontament entre els infantils del Valls i del Tancat, un barri del Vendrell. Tot transcorre amb normalitat fins que el jove pren una decisió un pèl agosarada: expulsar el porter visitant. A partir d'aquest instant, un trio de pares del Vendrell centren tota la seva atenció en cadascuna de les accions de l'àrbitre. Burles, insults... semblen totalment desesperats. Els hi va la vida? Tothom que es mirés fredament la pintoresca situació pensaria que sí. I el més preocupant és que, amb aquesta actitud, han aconseguit caldejar l'ambient, la qual cosa s'ha vist reflectida en el joc dels seus fills. Una mare de l'equip local ho ha criticat: "Això és vergonyós, estan posant nerviosos els nens". L'àrbitre, cada vegada més insegur, ha acabat el partit com ha pogut.
Tercera Territorial (grup 24):
L'Espluga de Francolí UE 1-2 Ràcing Rocafort
En aquest cas, l'àrbitre, J. Saiz, té una aparença més experimentada, que es palpa també en la seva actitud sobre el terreny de joc. Quan els jugadors d'ambdós equips li reclamen alguna decisió, es limita a apel·lar a la calma. De sobte, sento un futbolista local que es queixa del comportament de l'àrbitre amb aquests termes: "Amb els diners que cobren i encara s'enfaden si protestem". Quin argument... penso. A la mitja part, sóc el darrer membre del Rocafort a saltar al camp. Coincideixo a vestidors amb l'àrbitre. Es mostra molest per l'actitud dels nostres jugadors. "Us penseu que és fàcil xiular aquest tipus de partits? Dediqueu-vos a jugar!", exclama Saiz. Quan l'àrbitre n'assenyala el final, em queda la sensació que l'ha gestionat força bé.
Potser semblen dos casos light. També us podria explicar el dia en què àrbitre i jugadors de l'Escola de Valls vam haver de tancar-nos al vestidor per no ser agredits pels seguidors de l'Alhambra de Reus. Però penso que cal començar pels petits detalls. 1) Cap entrenador no ha de permetre que els seus jugadors facin de la protesta un hàbit. 2) No pot ser que un futbolista digui que un àrbitre ho ha d'aguantar tot perquè, al seu parer, cobra molt -una misèria si es compara amb el que ha de suportar (us imagineu estar treballant a l'oficina o al camp i que algú us anés discutint totes les decisions que preneu, mentre altres us insulten i us escupen quan us apropeu als límits del vostre lloc de treball?). 3) I encara molt menys es pot tolerar que els pares escalfin un partit de nens de 12 i 13 anys.
En un futbol en què l'únic interès ha de ser l'entreteniment, el bon rotllo i la salut, allunyat de les xifres que es mouen a l'esport professional, cal aconseguir que l'arbitratge deixi de ser vist amb recel, com a quelcom estrany. Mentre això no succeeixi, potser caldrà prendre mesures més dràstiques. Entre d'altres, els comitès de competició hauran d'endurir les sancions, per evitar que els jugadors agressors d'àrbitres tornin als camps de futbol; penso que aquestes persones no només han de rebre el màxim càstig esportiu, sinó també passar per la justícia ordinària. A més, s'hauran de determinar quins són els enfrontaments d'alt risc perquè agents de la policia vetllin per la seguretat. I tot això amb un únic objectiu, que els àrbitres puguin fer la seva feina amb normalitat, la qual consisteix a ser neutrals i prendre les decisions sense la necessitat de buscar un equilibri entre "què he vist" i "què em pot passar si ho xiulo".
Tens tota la raó!
ResponEliminaJo ja fa dos estius que em passejo per tornejos de futbol sala per la comarca de l'Alt Camp, i és vergonyós veure la manera com certes persones tracten els àrbitres. Que si "àrbit" quan t'han pagat, que si "àrbit" t'esperem a fora... Només crits... I el més sorprenent és la mena de gent que de vegades té aquests comportaments, mentre que al costat del camp semblen autèntiques bèsties, un cop el partit s'ha acabat, són la cordialitat feta persona.
Relacionada amb aquest tema, trobem la pel·licula 'Salir pitando' d'Alvaro Fernández Armero, on Guillermo Toledo interpreta un àrbitre espanyol recent sortit d'una depressió i, en forma de comèdia, es pot veure la pressió a què estan sotmesos aquests professionals.
De totes maneres, pensant fredament, qui no ha anat mai a un partit de futbol i ha fet algun crit que no era necessari??
Comentari sobre l'arbitratge arran del visionat d'un documental en l'assignatura de Rugby a 2n de carrera... Ja fa algun dia, però el comentari contínua essent igual d'actual...
ResponEliminaVIOLÈNCIA CONTRA ELS ÀRBITRES
Tot sovint es fa difícil d’entendre per quin motiu persones soposadament madures emprenen accions agressives contra d’altra gent. Aquí es podria fer una extensa divagació sobre l’espècie humana, d’on venim i cap on anem. Fins i tot, amb un to derrotista, ens podríem plantejar fins on farem cap. Javier Durán, professor de l’Inefc de Madrid, ha estudiat i proposat solucions per mitigar la violència en el futbol, ja que és un esport estandart d’aquest fenòmen.
Fa pensar, per això, per què en el futbol? És veritat, podríem dir “no només”, però també podem dir “sobretot”. En teoria, el futbol és hereu, com tants d’altres esports, de valors com el famós fairplay, aquella noció d’igualtat d’oportunitats, dels gentleman... Tanmteix l’evolució d’aquest esport en particular, i de tots en general, ha portat a el que podria ser un nou valor, o més ben dit, un contravalor. És un maquiavèlic “tot s’hi val”, per guanyar tot és permés. Ja sigui fer trampes, com utilitzar el reglament a favor d’un mateix, ja sigui practicar un sistema de destructor de joc de l’oponent no de construcció del propi... Ja sigui descarregar tota la impotència de no saber fer les coses bé contra qui sigui, el material, les grades, els espectadors de l’equip contrari, i... L’àrbitre.
La necessària neutralitat de l’àrbitre la fet esdevenir l’adversari per excel.lència, d’ambdós equips. De fet ho tenim tant assumit, que és ben natural de veure escenes d’agressió verbal i / o física contra els àrbitres en programes titllats d’entreteniments, on s’hi duen vídeos casolans variats, que, si fan riure prou, s’enduran un premi.
Podem buscar culpables, la societat actual immersa en una competivitat extrema, consumista, materialista, mancada d’autocrítica precursora d’un neo-darwinisme social devastador. També podem acusar els mitjans de comunicació, perqué tergiversen, perqué procuren de vendre el que sigui al preu que sigui. O la professionalització de l’esport, que ha comportat el naixement de l’anomenat esport-espectacle com a prolongació del circ romà.
Però, potser no cal anar a tombar tant lluny, perqué si bé la violènica en l’esport és el plat de cada dia en l’esport d’elit, també ho és en equips regionals, en juvenils... I en infantils. Potser allò que agreuja més aquesta situació és qui provoca aquestes represàlies incomprensibles, perqué són els pares. Els educadors. Els models que han de seguir els nens. Al voltant del futbol s’ha creat artifialment un clima propici per donar via lliure a conductes que les normes socials no escrites del dia a dia no permetrien sino que sancionarien amb escarni moral. No obstant, en un camp de futbol aquests comportaments són acceptats, i justificats. Compresos, pel públic assistent i pel de casa, fins i tot per la llei. Ja que si un vianant fa una puntada amb un altre serà acusat d’agressió, però un pare pot insultar, perseguir per la banda, empènyer... Tindre un tracte despectiu i violent cap una altra persona, però no hi haurà punició. Per què? Perqué són coses del futbol, ja se sap.
No sé fins en quin punt hi ha la solució única i perfecte per aquest problema, però potser podríem començar per un mateix. Per aquesta doble moral que ens permet i convida a riure quan algú escup a algú altre. Això de per si no fa riure, però si és un pare qui ensaliva a un linier, a llavors si.
De fet, potser la solució no és tant alluny. I, fins i tot, la podem posar en practicar, de segur, aquest cap de setmana.
6 Abril 05
Agnès Gibert i Estalella