Desprotecció arbitral

Fa uns dies, un amic em va donar una notícia: "Vull fer-me àrbitre de futbol". Després de les seves paraules, espontàniament, vaig etzibar-li un "estàs boig!". Segurament la meva intervenció no va ser la més encertada -no l'estava animant gens-, però és que em va sortir de l'ànima. Sempre he vist el món de l'arbitratge com a gens gratificant. Normalment, comencen xiulant partits de futbol base, en què la bondat dels nens ho fa tot més senzill (ja hi ha els pares per inflar els nassos -per no ser més groller- de l'àrbitre). Aquest període d'adaptació és ben curt, ja que la manca d'àrbitres al futbol amateur obliga la Federació Catalana a cridar els iniciats per xiular enfrontaments d'homenots. En aquest ambient, tot és més complicat. Camps de mala mort, amenaces des de la graderia, insults des de dins del terreny de joc i, de tant en tant, corredisses cap al vestidor per evitar les agressions de jugadors i/o aficionats.

Els partits d'aquest cap de setmana s'expliquen des de l'anàlisi al col·lectiu arbitral i a l'entorn que els rodeja. Com a mostra d'aquest miniestudi, s'agafen dos partits, un de futbol base i un de tercera territorial. Malgrat que en cap d'ells la tensió no arriba a majors, s'hi donen algunes curiositats que exemplifiquen amb què es pot trobar un àrbitre en l'exercici de la seva professió.

Primera divisió infantil (grup 13):
EF Valls 6-0 Tancat UD

Un xiquet de 16 anys, 17 com a màxim, baixa les escales de vestidors i es dirigeix al cercle central del Vilar, el camp de futbol de Valls. És l'àrbitre de l'enfrontament entre els infantils del Valls i del Tancat, un barri del Vendrell. Tot transcorre amb normalitat fins que el jove pren una decisió un pèl agosarada: expulsar el porter visitant. A partir d'aquest instant, un trio de pares del Vendrell centren tota la seva atenció en cadascuna de les accions de l'àrbitre. Burles, insults... semblen totalment desesperats. Els hi va la vida? Tothom que es mirés fredament la pintoresca situació pensaria que sí. I el més preocupant és que, amb aquesta actitud, han aconseguit caldejar l'ambient, la qual cosa s'ha vist reflectida en el joc dels seus fills. Una mare de l'equip local ho ha criticat: "Això és vergonyós, estan posant nerviosos els nens". L'àrbitre, cada vegada més insegur, ha acabat el partit com ha pogut.

Tercera Territorial (grup 24):
L'Espluga de Francolí UE 1-2 Ràcing Rocafort

En aquest cas, l'àrbitre, J. Saiz, té una aparença més experimentada, que es palpa també en la seva actitud sobre el terreny de joc. Quan els jugadors d'ambdós equips li reclamen alguna decisió, es limita a apel·lar a la calma. De sobte, sento un futbolista local que es queixa del comportament de l'àrbitre amb aquests termes: "Amb els diners que cobren i encara s'enfaden si protestem". Quin argument... penso. A la mitja part, sóc el darrer membre del Rocafort a saltar al camp. Coincideixo a vestidors amb l'àrbitre. Es mostra molest per l'actitud dels nostres jugadors. "Us penseu que és fàcil xiular aquest tipus de partits? Dediqueu-vos a jugar!", exclama Saiz. Quan l'àrbitre n'assenyala el final, em queda la sensació que l'ha gestionat força bé.

Potser semblen dos casos light. També us podria explicar el dia en què àrbitre i jugadors de l'Escola de Valls vam haver de tancar-nos al vestidor per no ser agredits pels seguidors de l'Alhambra de Reus. Però penso que cal començar pels petits detalls. 1) Cap entrenador no ha de permetre que els seus jugadors facin de la protesta un hàbit. 2) No pot ser que un futbolista digui que un àrbitre ho ha d'aguantar tot perquè, al seu parer, cobra molt -una misèria si es compara amb el que ha de suportar (us imagineu estar treballant a l'oficina o al camp i que algú us anés discutint totes les decisions que preneu, mentre altres us insulten i us escupen quan us apropeu als límits del vostre lloc de treball?). 3) I encara molt menys es pot tolerar que els pares escalfin un partit de nens de 12 i 13 anys.

En un futbol en què l'únic interès ha de ser l'entreteniment, el bon rotllo i la salut, allunyat de les xifres que es mouen a l'esport professional, cal aconseguir que l'arbitratge deixi de ser vist amb recel, com a quelcom estrany. Mentre això no succeeixi, potser caldrà prendre mesures més dràstiques. Entre d'altres, els comitès de competició hauran d'endurir les sancions, per evitar que els jugadors agressors d'àrbitres tornin als camps de futbol; penso que aquestes persones no només han de rebre el màxim càstig esportiu, sinó també passar per la justícia ordinària. A més, s'hauran de determinar quins són els enfrontaments d'alt risc perquè agents de la policia vetllin per la seguretat. I tot això amb un únic objectiu, que els àrbitres puguin fer la seva feina amb normalitat, la qual consisteix a ser neutrals i prendre les decisions sense la necessitat de buscar un equilibri entre "què he vist" i "què em pot passar si ho xiulo".

Fair Play?

3a territorial (grup 24):
Atlètic Vilabella 1-3 Ràcing Rocafort

El futbol s'acostuma a relacionar amb el concepte fair play (joc net). De fet, la FIFA, màxim organisme futbolístic a nivell internacional, s'omple constantment la boca amb aquestes dues paraules. Amb referència al joc net, des de fa pocs anys, s'ha posat de moda la pràctica de llançar la pilota fora de banda quan un jugador queda estès al terra. Els companys d'equip o els contraris han de desfer-se de la pilota perquè sigui atès el jugador que, suposadament, ha pres mal. Aquesta regla no escrita és gairebé de caràcter obligatori, ja que, de no fer-ho, "l'equip infractor" és sotmès a tot tipus d'insults, crits, xiulets i, fins i tot, pot arribar a ser esbatussat per l'altre conjunt. Ah, i després, els mateixos que han proclamat les bondats del fair play són els primers a tornar la pilota 30 o 50 metres lluny d'on ha tingut lloc l'aturada.

Aquest dissabte a Vilabella, un jugador de l'equip local ha caigut dins l'àrea del Rocafort (equip on jugo) amb aparents signes de dolor -cal dir que no ha fingit. Malgrat això, els seus companys han continuat jugant i gairebé marquen un gol als visitants. Ràpidament, a un servidor li ha vingut a la ment el partit del cap de setmana anterior contra el Sarral, quan, davant una acció similar, va decidir aturar la jugada. És criticable l'acció dels vilabellencs? Considero que no, sempre i quan segueixin el mateix criteri en totes les jugades i hagin avisat abans del partit l'equip contrari. Per què?

1. En tots els partits hi ha un àrbitre, el qual és l'encarregat d'interpretar si l'acció on el jugador ha quedat al terra és realment una jugada en què s'hagi pogut fer mal. Normalment, quan algú es lesiona de debò, els jugadors són els primers a adonar-se'n i, immediatament, aturen el partit. Però si l'àrbitre creu que el futbolista ha de rebre assistència, ha de ser ell qui es responsabilitzi d'aturar l'enfrontament.

2. Darrere la majoria d'aquestes jugades, el que realment es produeix és un acte de joc brut (unfair play). Com amb les normes del reglament -aquestes escrites-, el jugador de futbol aplica la màxima de "feta la llei, feta la trampa". Si el seu equip està guanyant, es queda estès per perdre temps; si està perdent, per veure si l'àrbitre sanciona amb targeta el contrari; si els contraris estan atacant, no s'aixeca perquè aturin la jugada; si els que ataquen són els del seu equip, s'aixeca ràpidament per ajudar-los a marcar, i així molts més exemples. El futbol és l'esport en què l'astúcia, la picaresca i l'engany estan vistos amb més bons ulls.

Per tot això i perquè no ens hem d'enganyar -el futbol mai no ha estat un esport on predomina el fair play (Maradona fent la mà de Déu, Cantona colpejant brutalment un espectador, Dida simulant l'agressió d'un aficionat...), animo tots els equips a posar-se d'acord abans de jugar per acabar amb aquesta pràctica, que no fa res més que condicionar els resultats dels partits i embrutar el nom del futbol.

Les reflexions d'aquest article són el fruit de la distesa conversa postpartit que hem mantingut uns quants membres del Ràcing Rocafort en un bar de Vilabella. Fora de la tensió de l'enfrontament, aquest sempre és un bon moment per dialogar i intercanviar opinions sobre aspectes del joc i sobre el futbol en general.

Pares, hooligans o educadors?

La formació integral dels nens i adolescents té l’exercici físic com un dels pilars fonamentals. No obstant això, és important que la seva pràctica sigui variada, fet que afavoreix una major riquesa motriu, i escollida per qui l’ha de dur a terme. Cal remarcar aquest darrer aspecte, sobretot a l’hora d’apuntar els infants a un curset extraescolar o a una escola d’iniciació esportiva. Per tant, sí a l’esport que motiva els fills, no al que apassiona els pares.

Una vegada el jove comença a donar els primers passos en l’àmbit esportiu, entrena amb els nous companys –els quals aviat es convertiran en els seus millors amics–, s’inicia en les competicions... és molt habitual trobar-se amb pares que, davant l’emoció de veure el seu fill xutant com Leo Messi o encistellant com Pau Gasol, perden el món de vista i, en moltes ocasions, fins i tot els papers. Tot i que pot semblar una expressió exagerada, podem parlar d’aquest fenomen com a pares hooligans.

El pare hooligan és aquell que reuneix les següents característiques: assisteix a tots els entrenaments, on critica els exercicis que prepara el monitor o entrenador; endreça la bossa d’esport del seu fill, en comptes de donar-li autonomia tot ensenyant a preparar-se-la; entra al vestidor abans del partit i a la mitja part; es col·loca al més a prop possible respecte on juga el seu fill i li canta tots els moviments que ha de fer, convertint-lo en un cotxe teledirigit sense cap mena d’iniciativa individual; insulta l’àrbitre davant dels altres pares i nens, oblidant-se que els fills són esponges que copien tant les bones com les males conductes; falta al respecte a l’entrenador; es queixa dels pocs minuts que ha disputat el seu crac –així veu aquest tipus de pare el seu fill–; anima el jugador només quan té un encert i l’enfonsa quan no actua com espera; premia els gols, punts... del seu fill amb diners, la qual cosa fomenta l’individualisme i el poc valor al fet de defensar i esforçar-se pels companys; només valora els resultats; no acompanya l’equip en els desplaçaments; no assisteix a les reunions de pares o, quan ho fa, crea un clima de mala maror... Si vostè només presenta algun d’aquests símptomes o ha actuat així de forma puntual, no cal que es preocupi, la passió a vegades juga males passades. Ara bé, si aquesta actitud és repetitiva, caldria fer-se algunes preguntes: quina és la funció de la pràctica esportiva del meu fill? Quin paper hi he de jugar com a pare?

En el triangle entrenador-jugador-família, on la relació bàsica s’ha de desenvolupar entre entrenador i jugador, els pares han de ser un suport que faciliti la tasca de l’entrenador i complementi els valors que intenta inculcar al jove. En definitiva, cal que la família afavoreixi un ambient en què els infants se sentin realitzats practicant esport; d’aquesta manera, és com els joves jugadors faran noves amistats, aprendran a conèixer el seu cos, es desenvoluparan motriument, adquiriran hàbits saludables, coneixeran la importància del treball en equip i un llarg etcètera.

Roger Ollé Compte
La Planenca (núm.31, primavera 2009)

Cap dubte: hooligans!

Primera divisió infantil (grup 13):
EF Valls "A" 3-0 Morell CD

Els dissabtes al matí són sinònim de futbol base. Encara que no sabem els partits que es disputen, els amants del futbol ens dirigim a qualsevol camp per consumir el que ens posin. A les escoles de futbol s'observa un joc pur, net... i els joves jugadors es diverteixen posant en pràctica allò que els han ensenyat els entrenadors. En l'harmonia que es respira entre mestres i alumnes, un tercer element, moltes vegades, s'encarrega de crispar l'ambient. És el pare hooligan.

El cap de setmana passat jugaven al Pla de Santa Maria l'equip aleví del poble contra la Floresta. A la banqueta local, s'apreciava un curiós fenomen. Mentre l'entrenador donava indicacions a l'equip, un pare li feia la competència i anava corregint el seu fill. Davant la meva sorpresa, un altre entrenador de l'escola em va comentar que allò no era res, que ell havia vist nens prebenjamins que ploraven només veure arribar els seus pares al camp. Ah, així que això ja és una cosa habitual, que entra dins de la normalitat?

Aquest dissabte m'he adonat que sí. A Valls, la graderia no permet tanta proximitat entre pares i jugadors com al Pla. No obstant això, un observador atent no ha pogut passar per alt nombroses curiositats. 1: Un grup de pares analitzant a la mitja part el joc del seu equip, com si parlessin d'un partit de primera divisió. 2: Un pare dirigint crits masclistes a l'àrbitra del partit -al primer temps, semblava que els aficionats no s'atrevissin a insultar-la, però no els ha costat gaire deixar-se anar. 3: Un altre cridant "t'has guanyat cinc euros" al seu fill després de fer un gol. Fins i tot, un entrenador de l'equip baby (4 i 5 anys) del Morell m'ha explicat que per poder fer la seva feina ha de situar-se al costat contrari d'on estan els pares.

I amb tot això, a un servidor li ha acabat pujant la mosca al nas. Què volen els pares per als seus fills? Desitgen que es formin com a persones, que es desenvolupin motriument, que adquireixin hàbits saludables, que facin noves amistats, que coneguin la importància del treball en equip... o pel contrari el que realment els interessa és fomentar la victòria per la victòria, l'individualisme i la necessitat de fer gols per sentir-se importants? Pensen potser que tenen el nou Messi a casa? Hi ha pares en els dos pols i d'altres més indefinits, però cal que tots ells es preguntin quin és l'objectiu de la pràctica esportiva del seu fill.

- Per a més informació, s'adjunta l'article pedagògic "Pares, hooligans o educadors?", que vaig escriure per a la publicació mensual del meu poble (La Planenca, núm.31, primavera 2009).

Per què vull tocar les pilotes?

Ara fa 17 anys vaig començar a jugar a futbol. Al llarg d'aquest temps, he rondat per molts camps, la majoria de la província de Tarragona. Són tantes les experiències, les anècdotes, les extravagàncies viscudes... que no podia passar per alt la possibilitat d'explicar-vos-les.

Què és el futbol amateur d'ara i d'aquí?
- Un esport massificat, en què tothom es veu capaç d'opinar, criticar i, fins i tot, jugar (destralers, altrament dits llenyataires, inclosos).
- Un esport on es donen comportaments estrafolaris i dignes d'estudi (pares que en saben més que els entrenadors, àrbitres-llebre que corren davant d'aficionats-gossos caçador o seguidors que esperen el cap de setmana per equilibrar l'esperit -com ho fan? s'alliberen de l'energia negativa en forma de crits i insults cap a tot allò que es mou).

Per sort, el futbol es moltes coses més: salut, esforç per aconseguir uns objectius, amistat, felicitat en la victòria, unió en la derrota...

En aquest espai, en què es barreja anècdota, comentari, opinió i denúncia, es pretén plasmar una visió, segurament molt particular, del futbol base i amateur a la província de Tarragona. Per tant, animo tothom a dir la seva respecte els articles que setmanalment s'aniran publicant i a obrir noves línies de debat.

Roger Ollé Compte