diumenge, 27 de desembre del 2009

El futbol, esport d'errors

Com deia el mestre Johan Cruyff, el futbol és un esport d'errors en què guanya el que en comet menys. Un partit controlat, impecable pel que fa al plantejament tàctic i a l'actitud dels jugadors, pot canviar de la nit al dia amb només un error infantil. I és ben fàcil que aquesta errada t'enviï a casa amb zero punts i amb una cara de ruc de la qual costa uns dies recuperar-se.

Tots el jugadors i tots els equips fan molts i molts errors en cada partit. No obstant això, algunes pífies es noten més que d'altres. Quan el davanter falla un gol cantat, el defensa regala una pilota a un contrari o el porter s'empassa un xut amb patates, tothom se'ls tira a sobre. Els jugadors de la zona ampla, en aquest apartat, viuen una mica més tranquils, ja que la conseqüència immediata de l'errada no acostuma a repercutir tant en el marcador.

Directius, entrenadors, futbolistes, àrbitres, aficionats... tots són humans i, per tant, s'equivoquen. A vegades, fins i tot, resulta positiu cagar-la. "Dels errors, se n'aprèn", diuen els grans. Però hi ha diversos aspectes negatius lligats a l'errada que s'haurien de valorar.

En primer lloc, cal dir que s'aprèn dels errors si hi ha algú que te'n fa adonar (cita de Mis futbolistas y yo, J. Cruyff). S'acostuma a parlar dels errors que tenen relació directa amb el marcador. Però, normalment, no es dóna la mateixa importància als petits desajustos repetits en el temps i que trenquen l'equilibri del joc. L'entrenador ha de dur a terme un treball constant de millora dels lleugers defectes de l'equip.

En segon lloc, és contraproduent intentar passar de puntetes davant una pífia flagrant. Per no ferir el jugador que ha fallat, sovint no es toca l'assumpte davant d'ell; ara sí, a l'esquena, punyalada. En aquests casos, el millor és parlar del tema en grup. Els errors són qüestió d'inseguretat en un mateix, de poca confiança amb el company, d'un moment concret de desconcentració... i, per solucionar-ho, no hi ha res com el diàleg.

Quan un equip travessa un moment crític, en què ocasions clares d'atac van al pal i jugades sense perill acaben al fons de la pròpia porteria, és important conjurar-se per acabar amb la mala dinàmica. Com? Amb implicació i il·lusió de tots els membres del conjunt, amb concentració des del primer al darrer minut de cada entrenament i partit i, sobretot, amb companyonia.

Reflexió arran d'uns problemets que el Ràcing Rocafort (grup 24 de 3a territorial), club on jugo, ve arrossegant des de l'inici de temporada. Ànims Ràcing!

dilluns, 21 de desembre del 2009

Siusplau, no us atureu!

Amb l'habitual dinar o sopar de Nadal, els equips amateurs tanquen la primera part de la temporada i s'obliden del futbol fins després de vacances. Entre aquest àpat i el següent entrenament o partit, poden transcórrer, tranquil·lament, 20 dies.

Si ningú no s'encarrega de planificar aquest període, els jugadors arribaran de Festes fora de forma i caldrà un llarg procés de treball per recuperar la dinàmica en què es trobava el conjunt. Per què?

La majoria de persones, i també els futbolistes, aprofiten aquestes dates per descansar -són moltes les hores de sofà i tele- i, sobretot, per atipar-se. Els aperitius, la sopa, els canelons, el gall d'indi i els torrons o polvorons resulten irresistibles al paladar humà. Però el més problemàtic del fenomen nadalenc és que la majoria abandona del tot la pràctica d'exercici físic.

Amb aquest canvi dràstic d'hàbits que pot durar més de dues setmanes, és molt fàcil que els jugadors arribin amb 3 o 4 quilets de més i amb actitud mandrosa, com si calgués donar-los corda, als entrenaments.

Per evitar-nos tot aquest panorama, hi ha diferents solucions. La més complexa d'aplicar és la de seguir amb els entrenaments, només donant festa als jugadors entre el 24 de desembre i l'1 de gener (uns dies de descans futbolístic són imprescindibles, tant per al cos com per a la ment). L'altra opció és passar-los unes rutines d'exercici físic que puguin fer pel seu compte, juntament amb alguns consells dietètics.

Si l'entrenador té cura d'aquests detalls i el jugador es respecta a si mateix, en tornar de les Festes es podrà afrontar amb garanties cada partit, en comptes d'haver de prioritzar la posada a punt de l'equip. Els entrenadors veuran que la feina feta fins al moment té una continuïtat i els jugadors també ho agrairan. No penseu que amb una pretemporada ja n'hi ha prou?

Article relacionat (PDF): Quan l'estètica trepitja la salut (La Planenca, núm.33, pàg. 22).

dimarts, 15 de desembre del 2009

El fred i l'atordiment generalitzat

Sembla que, definitivament, ha arribat el fred. Després d'alguns avisos, aquest cap de setmana la baixada dels termòmetres s'ha fet notar... i de quina manera! Els camps de futbol amateur, enmig de la intempèrie, no són el lloc més idoni per refugiar-se de les adversitats climatològiques.

Com són els dies de fred i futbol? Els jugadors arriben al vestidor i el primer tema que surt de les seves boques és "quin fred que fa". Una vegada equipats amb els colors del seu club, els costa més que habitualment sortir de la caseta on s'han canviat. El fred provoca com una mena de letargia, apatia, baixada de pulsacions... Però la psicologia de cadascú també hi juga un paper fonamental.

Els joves d'aquí i d'avui no sabem què és patir, som inseparables a la comoditat. Si fa un dia plujós, truco a l'entrenador i li dic que no aniré a entrenar perquè tinc exàmens; si fa una mica de fred, m'emporto a l'entrenament tot l'armari de casa, com si hagués de fer una expedició al Pol Nord (samarreta tèrmica, malles, xandall, anorac, guants, "gorro", buff...), i molts altres exemples.

Quan es practica esport, la temperatura corporal augmenta ràpidament, així que, en comptes de lamentar-se pel fred que fa, el que cal és tenir una actitud positiva i sortir a escalfar, entrenar o jugar a la màxima intensitat. Quedar-se atordit, pensant que estaria millor jugant a la Play i amb la calefacció és el pitjor error que es pot cometre.

Un error que al grup 24 de la tercera territorial ja he experimentat dues vegades, una en carn pròpia i l'altra en la del rival. Fa un mes i mig, l'equip en què jugo, el Ràcing Rocafort, es va desplaçar a Vimbodí. Feia un fred que pelava i al vestidor hi havia una estufa de la qual costava desenganxar-se. L'equip va sortir "empanat", per ser clar, i ens van caure 3 gols. Aquest cap de setmana, ha estat el conjunt contrari, el Vallmoll, el que ha arribat a Rocafort amb les mans a la butxaca, els braços entrecreuats per protegir-se dels 0 graus i poques ganes de jugar. El jugador que m'ha cobert durant tot l'enfrontament no ha parat de lamentar-se d'aquest factor advers. Només els hem marcat 7 gols.

Com ja s'ha dit, fred i esport són del tot compatibles. Les condicions climàtiques haurien de ser extremes per patir jugant a futbol. Així que no em sembla gens ètic que, veient gent que treballa a l'aire lliure i d'altres que no tenen més remei que viure-hi o, fins i tot, els aficionats que van a veure els partits, els esportistes, que estan fent el que els agrada, es queixin del fred.

diumenge, 6 de desembre del 2009

De la pols a la lluent verdor

Fa només cinc/sis anys, la majoria de camps de futbol de la província de Tarragona eren de terra. Aquests terrenys tenen coses bones, el jugador aprèn a estar més concentrat per tal d'anticipar-se o reaccionar al mal bot de la pilota -la tasca adaptativa és considerable-, i altres de més dolentes, l'escassa fluïdesa del joc com a conseqüència del mateix motiu, la irregularitat de la superfície. No obstant això, recordo camps molt ben arregladets, encara n'hi continua havent, que permetien gaudir jugant i, alhora, no estar contínuament empassant pols.

Darrerament, tots els camps municipals de Tarragona (exemples: Bonavista, Icomar i Sant Pere i Sant Pau) i, més recentment, els de tota la Costa Daurada (exemples: Torredembarra, Creixell i Cunit) i Reus -encara està a la meitat de la conversió- (darrer cas: La Pastoreta), han canviat el marró de la terra pel verd de la gespa artificial.

Com ho han fet? En primer lloc, cal dir que les inversions s'han fet, principalment, a ajuntaments potents, amb generoses partides pressupostàries dedicades a l'esport; i, en segon lloc, que han sabut acollir-se a les subvencions que han anat sortint per fer front a la gran despesa que comporta la substitució d'un camp de terra per un de gespa artificial de darrera generació.

Com a exemple, la Generalitat ha destinat vora els 10 milions d'euros per canviar el paviment de 100 camps municipals de futbol. Aquestes subvencions, que han format part del programa Camps Verds del Pla Director d'Instal·lacions i Equipaments de Catalunya (PIEC), s'han tancat l'any 2008. Però no només hi ha hagut aquesta oportunitat; segons he sentit a dir últimament, les ajudes per a aquest concepte han estat nombroses i des de moltes instàncies polítiques.

El cas planenc
Tot aquest plantejament neix d'una conversa espontània mantinguda amb Jordi Valls, coordinador de l'Escola de Futbol del Pla de Santa Maria. Segons Valls, la gespa permet una millora més ràpida dels jugadors, els quals no han d'estar tan pendents del bot de la pilota i poden prestar més atenció als conceptes tàctics. A més, considera que atrauria més nens a l'Escola, alguns dels quals estan marxant cap a Valls, on sí que es disposa d'aquesta instal·lació.

Actualment, el Pla de Santa Maria té aproximadament 130 practicants de l'esport rei (més de 70 a l'Escola, gairebé 40 entre el juvenil i l'amateur del Club Esportiu i uns 20 a l'equip de veterans). Amb tota seguretat, és la superfície esportiva més trepitjada del poble. Veient l'augment del futbol i, alhora, com creix el municipi, és de preveure que, tard o d'hora, el Pla gaudirà d'una flamant moqueta verda.

Corren temps molt difícils i els ajuntaments també els pateixen, però és qüestió de ser enginyosos i no deixar escapar cap oportunitat. "Atenció amb les noves subvencions del Plan E (Govern espanyol)", deixa anar Jordi Valls.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Futbolistes, no militars!

Molts equips de futbol, més enllà de la pretemporada, segueixen utilitzant la carrera contínua com a forma principal del treball de resistència

El futbol, des de sempre, ha estat una de les disciplines esportives més endarrerides pel que fa a investigació científica. Els esports amb més pes a les Olimpíades -gimnàstica, atletisme i natació-, en canvi, han estat els pioners en la recerca de noves metodologies d'entrenament.

No obstant això, els preparadors físics dels equips de futbol també han tingut la necessitat de millorar el rendiment dels seus jugadors i, per aconseguir-ho, han pres el model de l'atletisme com a referència. "Quan dura un partit de futbol, 90 minuts dividits en dues parts? Doncs fem córrer els jugadors durant 45 minuts, amb un descans equivalent al del partit, i, després, que corrin 45 minuts més". Aquesta estratègia i d'altres un pèl més sofisticades són les aportacions d'Álvarez del Villar, un entrenador d'atletisme que escriu el primer llibre de preparació física adaptada al futbol.

En els darrers anys, per sort, l'entrenament futbolístic ha evolucionat cap a formes de treball específiques d'aquesta modalitat esportiva. Són pocs els equips professionals que encara treballen de forma atlètica, tot i que molts segueixen separant el component físic del tècnic i del tàctic (entrenament analític), com es feia, per exemple, fa dues dècades al Rayo Vallecano.

Malauradament, en un esport amb tanta repercussió com el futbol, els resultats immediats segueixen prevalent i molts entrenadors prefereixen tenir un equip fort que només corri al contraatac que donar-li eines per portar la iniciativa en el joc, la qual cosa només és possible simulant tot tipus de situacions que es donen a la competició.

Mitjançant aquesta metodologia (entrenament global o integrat), l'èxit de la qual és indubtable gràcies a la tasca del mestre Seirul·lo al Barça, es treballen alhora tots els aspectes elementals del futbol, tant físics, com tècnics, com tàctics. A més, permet regular la intensitat a l'entrenador, a través de les condicions de cada exercici (dimensions de l'espai, quantitat i durada de les sèries i repeticions, nombre de jugadors, normes addicionals que dificulten o faciliten el joc...).

Quan fem una aproximació al futbol amateur, ens adonem que, en aquest sentit, segueix estant a la prehistòria. El primer que ens trobem, i és normal, és que són molt pocs els tècnics que tenen nocions sobre com planificar una temporada; aquesta és la feina del preparador físic, normalment llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport, figura absent a aquests nivells de futbol. Encara que hagin estudiat els dos primers cursos d'entrenador, necessiten molt de temps per aplicar els coneixements i comprovar quina és la millor forma de dissenyar la seva planificació. Els experts diuen que aquesta matèria s'aprèn a base d'espifiar-la repetides vegades.

El més preocupant, però, és que a molts camps de tercera, segona i primera territorial, de preferent i primera catalana, fins i tot, es continuen veient entrenaments militars, en què els jugadors corren un darrere l'altre i van seguint les indicacions que, a toc de xiulet, els marca l'entrenador. També és normal veure equips sencers anant a pasturar per la muntanya per tal d'"agafar fons" -aquest és l'argument que donen els místers.

El que no tenen en consideració aquests entrenadors és que, al futbol, no es corre mai 20 ni 30 ni 40 minuts seguits al 70% del consum d'oxigen màxim, sinó que se succeeixen accions de diferents intensitats. Ara esprinto 20 metres, ara m'aturo, ara troto per recuperar la posició, ara salto, ara faig tres canvis de direcció i de ritme seguits... Aquesta capacitat de repetir esprints curts d'alta intensitat separats en un breu espai de temps s'adquireix a base d'exercicis de joc reduït, juntament amb algun circuit o exercici concret per incidir en alguna de les qualitats físiques que es volen millorar.

Molts jugadors amateurs, alguns dels quals mai no han passat per una escola de futbol, veuen amb bons ulls, fins i tot demanen als seus tècnics, entrenaments del tipus analític. Sempre han entrenat així i pensen que amb pilota no milloren les seves prestacions físiques. Aleshores, els entrenaments que es fan exclusivament amb l'esfèrica perden intensitat, ja que els futbolistes no acostumen a prendre-se'ls tan seriosament com si es tractés d'una sessió purament física.

Amb la normativa que obliga tots els entrenadors a tenir una llicència, segurament augmentarà la qualitat dels entrenaments a tots els àmbits del futbol, sobretot als més desafavorits fins ara, els futbols base i amateur. Però, perquè arribi aquest canvi, no només cal un carnet, també és necessària una obertura de ment entre els tècnics que porten molts anys aplicant la mateixa forma d'entrenar. I si els ha funcionat en forma de resultats, res a fer!