Futbolistes, no militars!

Molts equips de futbol, més enllà de la pretemporada, segueixen utilitzant la carrera contínua com a forma principal del treball de resistència

El futbol, des de sempre, ha estat una de les disciplines esportives més endarrerides pel que fa a investigació científica. Els esports amb més pes a les Olimpíades -gimnàstica, atletisme i natació-, en canvi, han estat els pioners en la recerca de noves metodologies d'entrenament.

No obstant això, els preparadors físics dels equips de futbol també han tingut la necessitat de millorar el rendiment dels seus jugadors i, per aconseguir-ho, han pres el model de l'atletisme com a referència. "Quan dura un partit de futbol, 90 minuts dividits en dues parts? Doncs fem córrer els jugadors durant 45 minuts, amb un descans equivalent al del partit, i, després, que corrin 45 minuts més". Aquesta estratègia i d'altres un pèl més sofisticades són les aportacions d'Álvarez del Villar, un entrenador d'atletisme que escriu el primer llibre de preparació física adaptada al futbol.

En els darrers anys, per sort, l'entrenament futbolístic ha evolucionat cap a formes de treball específiques d'aquesta modalitat esportiva. Són pocs els equips professionals que encara treballen de forma atlètica, tot i que molts segueixen separant el component físic del tècnic i del tàctic (entrenament analític), com es feia, per exemple, fa dues dècades al Rayo Vallecano.

Malauradament, en un esport amb tanta repercussió com el futbol, els resultats immediats segueixen prevalent i molts entrenadors prefereixen tenir un equip fort que només corri al contraatac que donar-li eines per portar la iniciativa en el joc, la qual cosa només és possible simulant tot tipus de situacions que es donen a la competició.

Mitjançant aquesta metodologia (entrenament global o integrat), l'èxit de la qual és indubtable gràcies a la tasca del mestre Seirul·lo al Barça, es treballen alhora tots els aspectes elementals del futbol, tant físics, com tècnics, com tàctics. A més, permet regular la intensitat a l'entrenador, a través de les condicions de cada exercici (dimensions de l'espai, quantitat i durada de les sèries i repeticions, nombre de jugadors, normes addicionals que dificulten o faciliten el joc...).

Quan fem una aproximació al futbol amateur, ens adonem que, en aquest sentit, segueix estant a la prehistòria. El primer que ens trobem, i és normal, és que són molt pocs els tècnics que tenen nocions sobre com planificar una temporada; aquesta és la feina del preparador físic, normalment llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport, figura absent a aquests nivells de futbol. Encara que hagin estudiat els dos primers cursos d'entrenador, necessiten molt de temps per aplicar els coneixements i comprovar quina és la millor forma de dissenyar la seva planificació. Els experts diuen que aquesta matèria s'aprèn a base d'espifiar-la repetides vegades.

El més preocupant, però, és que a molts camps de tercera, segona i primera territorial, de preferent i primera catalana, fins i tot, es continuen veient entrenaments militars, en què els jugadors corren un darrere l'altre i van seguint les indicacions que, a toc de xiulet, els marca l'entrenador. També és normal veure equips sencers anant a pasturar per la muntanya per tal d'"agafar fons" -aquest és l'argument que donen els místers.

El que no tenen en consideració aquests entrenadors és que, al futbol, no es corre mai 20 ni 30 ni 40 minuts seguits al 70% del consum d'oxigen màxim, sinó que se succeeixen accions de diferents intensitats. Ara esprinto 20 metres, ara m'aturo, ara troto per recuperar la posició, ara salto, ara faig tres canvis de direcció i de ritme seguits... Aquesta capacitat de repetir esprints curts d'alta intensitat separats en un breu espai de temps s'adquireix a base d'exercicis de joc reduït, juntament amb algun circuit o exercici concret per incidir en alguna de les qualitats físiques que es volen millorar.

Molts jugadors amateurs, alguns dels quals mai no han passat per una escola de futbol, veuen amb bons ulls, fins i tot demanen als seus tècnics, entrenaments del tipus analític. Sempre han entrenat així i pensen que amb pilota no milloren les seves prestacions físiques. Aleshores, els entrenaments que es fan exclusivament amb l'esfèrica perden intensitat, ja que els futbolistes no acostumen a prendre-se'ls tan seriosament com si es tractés d'una sessió purament física.

Amb la normativa que obliga tots els entrenadors a tenir una llicència, segurament augmentarà la qualitat dels entrenaments a tots els àmbits del futbol, sobretot als més desafavorits fins ara, els futbols base i amateur. Però, perquè arribi aquest canvi, no només cal un carnet, també és necessària una obertura de ment entre els tècnics que porten molts anys aplicant la mateixa forma d'entrenar. I si els ha funcionat en forma de resultats, res a fer!